Teodor de Mas és l’autor de Fer diners (Columna, 2023), un llibre en el qual, a partir de la història de les seves vuit branques familiars, dona consells pràctics sobre estalvi, inversió i, en definitiva, sobre economia domèstica. Explica el seu mètode per aconseguir la llibertat financera, dependre menys d’un sou i tenir més temps lliure. Detalla com estalviar, una pràctica “ansistema” que no s’ensenya a les escoles. Aquest economista exerceix de director d’inversions de Capital Cell, plataforma d’inversió online especialitzada en biotecnologia i salut. Ja està en preparació la quarta edició del llibre.
‘Fer diners’. Un títol per cridar l’atenció?
El títol provisional era Economia familiar, però, quan acabes el llibre, arriba el moment d’analitzar el títol i el subtítol. Se’m va acudir Fer diners perquè és una frase feta que vol dir enriquir-se però que resulta més discreta que dir enriquir-se. Al final, els diners són un tabú. El verb ‘fer’ és molt català: fem petons, fem empresa, fem via, tot el dia estem fent coses. En comparació, el castellà és més de ‘dar’, però nosaltres som més de ‘fer’ i, en aquest cas, Fer diners és prou explícit si bé més discret que el concepte d’enriquir-se.
"És important recuperar i reivindicar el nostre llegat judeocatalà"
I el subtítol ‘Un mètode judeocatalà per estalviar i fer-se ric’ ...
En el llibre parlo de les meves vuit branques familiars i dues o tres són d'origen criptojueu. Així doncs, havia de sortir ‘jueu’ igual que volia que també sortís ‘català’, d'aquí l'expressió ‘judeocatalà’ que és el que soc, som molts. És important recuperar i reivindicar el nostre llegat judeocatalà. Ja teníem la paraula clau. Llavors, La discussió era si posàvem ‘el’ o ‘un’ mètode. Posar ‘el’ és pretensiós perquè vol dir que és únic, però amb ‘un’ vol dir que és el meu mètode, el de la meva família. La idea és explicar com ho fem a casa, que és una realitat petita, però escrit d'una manera que acaba sent universal. Com que analitzo les vuit branques familiars, sempre n'hi haurà alguna o algunes que diràs “just com ho fa el meu avi o la meva mare”. Em trobo molta gent que em diu “això tan estrany que expliques en el llibre a casa ho fem de la mateixa manera”.
Ras i curt, en que consisteix el seu mètode?
Al final, una persona o una família és com una empresa. Hi ha d’haver un pressupost. El dia que surts de casa per viure sol o en parella has de fer un pressupost: això vol dir calcular els ingressos i les despeses recurrents. Les coses puntuals no s'inclouen perquè no les saps, però, tot i així, fas un pressupost que et quadri. En cas contrari, no et pots independitzar. Quan te’n vas de casa has de tenir clar quant ingressaré, quant gastaré i quant em sobrarà. T'han de sobrar diners perquè si no és així no ho fas bé.
La clau és l'estalvi?
Per estalviar, primer has de pressupostar. Per tant, la clau és el pressupost, i aquest ha de contemplar la part dels ingressos que dediques a l'estalvi i, un cop n'has acumulat, els has d'invertir. Has de ser capaç d'estalviar, que és el més difícil, per després invertir.
“El sistema vol que consumim i que no estalviem, per això és diu societat de consum i no societat d'estalvi”
La seqüència és: estalviar, invertir i, si tot va bé, algun dia et pots alliberar de treballar?
Això podria ser així al 100% o parcialment. S'ha de tenir en compte que el sistema vol que consumim i que no estalviem, per això és diu societat de consum i no societat d'estalvi. Si realment volguessin que estalviéssim es diria societat d'estalvi i ho ensenyarien a les escoles. I no ho ensenyen.
Però l’economia funciona millor quan la gent gasta més ...
Això és una mica així, és veritat. Ja m’ho han dit: si tothom apliqués el meu mètode no podria ser. L'únic país que crec que ha aprés el mètode és Israel i, per cert, té la vida més cara del món. Per exemple, tenen els pisos més cars perquè la majoria ho està fent bé: fan un pressupost, estalvien, inverteixen i, al final, tot és molt car. Per tant, no és un mètode per tothom perquè, en el fons, perquè tu et puguis fer ric hi ha d'haver algú que segueixi sent pobre. No tothom pot ser ric alhora. Si compres una plaça de pàrquing i la llogues, reps uns ingressos, però si tothom té places de pàrquing no la podràs llogar a ningú. Tot i així, com tothom té situacions diferents, hi ha un cert moviment encara que facin les coses bé.
La tradició familiar marca la relació que una persona tindrà amb els diners?
Com que l'escola o el sistema educatiu no ens iguala a nivell de coneixements financers, ni de com gestionar-nos, aquests coneixements ens els transmeten els nostres pares, avis, oncles, o sigui, la família més propera. Són els que ens diuen “ho hem fet així”, “hem muntat una empresa”, “inverteixo a la borsa”, “jo m'he comprat un pis”, “jo visc de lloguer”,... Fem el que veiem a casa perquè el sistema escolar no vol que això ho sàpiguen tots.
“Ens presenten un model de rics com Jeff Bezos o Bill Gates per desmoralitzar-nos: com que no podré ser ric com ells, m'ho gasto tot”
Suposo que ha seguit el mètode del llibre i, a punt de complir 50 anys, ja és ric?
Els mitjans de comunicació ens presenten un model de rics molt rics, inabastables, impossibles d’arribar-hi com Jeff Bezos o Bill Gates. Això suposo que ho fan a propòsit per desmoralitzar-nos: com que no podré ser ric com ells, m'ho gasto tot. Hi ha una sèrie de graus en la riquesa: no podem aspirar a tenir un jet privat o a ser una estrella d'Hollywood. Hem de ser cada vegada més rics per disposar cada vegada de més temps, per dependre menys de guanyar diners amb qui ens lloga. Ser assalariat és llogar el nostre temps a un altre que ens contracta perquè és l'amo. Fer-se ric pot ser comprar una plaça de pàrquing per no pagar el lloguer. Acabar de pagar la hipoteca del pis. Muntar la teva empresa. No treballar els divendres a la tarda i, després, no treballar tampoc els divendres al matí. Tenir temps. Cada vegada que tens més temps per tu t'estàs fent ric. No cal pretendre ser el més ric, el que té més diners, sinó que també és una qüestió de tenir temps o de dir no a determinades feines. És una qüestió de graus. No tot és blanc o negre sinó que hi ha grisos. Anar-nos fent rics també és anar tenint més temps.
“Estalviar en una societat de consum és radical i antisistema”
Però, per això, s’ha de saber invertir?
És més difícil estalviar que invertir perquè estalviar és antisistema: tot està fet per a que consumim. Quan sortim al carrer rebem impactes perquè consumim més, per a que tinguem noves necessitats, des de l'estètica a estar a la moda, l'últim gadget, viatjar més lluny, canviar de parella o un cotxe nou. Estalviar en una societat de consum és radical i antisistema. Per tant, estalviar és el més difícil. En el meu cas, això s'aconsegueix amb el pressupost. Molt llibres nord-americans recomanen que, quan cobres a principi de mes, has de reservar una part en un compte d’estalvi, accions o en actius que no es puguin tocar. La resta, t'ho pots gastar tot. Això és el més difícil. Un cop ho comences a fer, acumules l'estalvi i estàs en condicions d'invertir. Invertir no és tan complicat, no hi ha tantes opcions.
Però es tracta d’invertir amb seguretat?
Amb seguretat 100% no n'hi ha cap perquè sempre hi ha d'haver risc i, si no n'hi ha, és que algú ens està enganyant. Es pot invertir en accions –que és comprar trossets d'empresa que cotitzen a la borsa–, immobiliari –locals, pàrquings, pisos, ...– obligacions –deute de l'Estat, lletres del tresor, ...–, i, a partir d'aquí, ja entra la teva pròpia empresa o empreses d'altres –que no cotitzen a borsa, startups, ...– i, finalment, el món de l'art, metalls preciosos o criptomonedes. No hi ha tantes opcions.
Ha invertit en criptomonedes?
Vaig fer proves l'any passat. Crec en la tecnologia Blockchain que hi ha al darrere, que és el futur, que permet que es passin dades o diners entre ordinadors. Però s'ha fet un invent que en diuen monedes, que no ho són perquè no serveixen per pagar, i no saps mai si estan barates o cares. No saps ben bé que compres i, com que no ho saps, tampoc saps si estàs comprant bé o malament i, per tant, és pura especulació. Tenen una tecnologia bona, però amb una especulació desmesurada.
I invertir en or?
Abans parlàvem de seguretat. És la cosa més segura que hi ha. És veritat que el seu preu fluctua, però és una reserva de riquesa i no valdrà mai zero a no ser que te'l robin. El problema és que no és gaire líquid tot i que ara hi ha webs per vendre'l amb bastanta facilitat. No dona dividends. A mi m'agrada invertir en actius que et donen un rendiment de manera regular perquè això et permet augmentar el pressupost i fer-te ric. L'or, com a tal, no et fa ric perquè no et dona cap rendiment. Si compres un pis i el poses de lloguer, et donarà un rendiment; si compres accions que et donin dividends, obtindràs un rendiment que pot fer que part del pressupost que necessites te’l pagui el capital en comptes del treball. Això no passa amb l'or.
“Viure de lloguer et dona una flexibilitat vital. Les bones inversions immobiliàries no coincideixen gairebé mai en el lloc on volem viure”
Viu de lloguer tot i que té habitatges en propietat. No és contradictori?
Ho pot semblar. Si en el moment d'anar a viure fora de casa ets prou ric, el millor és comprar sense hipoteca, però això li passa a poca gent. Només tens dues opcions, comprar o llogar: si compres, estaràs pagant interessos durant vint , trenta o quaranta anys a un banc i, si llogues, estaràs pagant un lloguer tota la vida. En cap dels dos casos l'habitatge és teu del tot durant anys o mai. A partir d'aquí, prefereixo viure de lloguer perquè així puc anar canviant d'habitatge en funció de quants som a casa, on volem viure i quines necessitats tenim. No és el mateix tenir 30 anys, quan preferíem viure a Barcelona per estar prop de la cultura, que el dia que tens fills i necessites parcs, guarderies, escoles o passejar tranquil·lament pel carrer. De la mateixa manera, dins de deu o quinze anys, quan els fills hagin marxat de casa, estar a prop d'instal·lacions infantils ja no serà important i preferirem de bell nou estar a prop dels teatres, d'un hospital, d'un autobús o de persones concretes. Viure de lloguer et dona una flexibilitat vital. Com a inversió, sí que estic a favor d'invertir en immobiliari, però, normalment, les bones inversions immobiliàries no coincideixen gairebé mai en el lloc on volem viure.
“Per a una bona inversió immobiliària, el preu de compra ha de ser inferior o igual a 200 lloguers d’aquella zona”
On estan les bones inversions immobiliàries?
En el llibre menciono un parell de fórmules que he inventat per saber a on has d'invertir: el preu de compra ha de ser inferior o igual a 200 lloguers de la zona on està l’habitatge. Posem un exemple: llogar un pis de 100 metres quadrats a Sant Cugat costaria uns 1.200 euros. Només seria una bona oportunitat de compra si el poguessis trobar per sota de 200 vegades aquest preu de lloguer, o sigui, per menys de 240.000 euros. I no n'hi ha cap per aquest preu. Per tant, a Sant Cugat no és pot comprar perquè hi ha més demanda que oferta. Això fa que els preus de compra siguin cars. És una ciutat on toca viure de lloguer, que és el que fem.
En quines ciutats podem comprar pisos per menys de 200 lloguers?
Són ciutats d'estudiants. A nivell europeu, sempre dic Montpeller [França], Reading [Regne Unit] o Aarhus [Dinamarca], que són ciutats amb molts estudiants i pisos petits, on es poden comprar per preus inferiors als 200 lloguers.
I a Catalunya hi ha algun lloc que compleixi aquestes condicions?
No m'ho he mirat últimament. S'ha de tenir en compte l’estat de conservació dels pisos i que els llogaters paguin. Per exemple, a Terrassa, Sabadell o Salt els preus no s’han desmadrat tant. El centre de les dues primeres està ben connectat per ferrocarril amb Barcelona, tot i que és amb una tarifa de dues zones.
“No recomano invertir enlloc fins, com a mínim, l’agost de 2024”
Recomana invertir en lloguers en aquests moments?
M'ho han preguntat i no recomano invertir enlloc fins, com a mínim, l’agost de 2024. Com que els tipus d'interès estan pujat, tots els actius haurien de baixar. Invertir quan saps que els actius baixaran no té gaire sentit. Com que els tipus d'interès pujaran, com a mínim, fins el 5%, doncs, tot baixarà, les accions, el deute i els pisos.
Suposo que no juga a loteria perquè no és raonable?
Hi jugo només per Nadal perquè em fa gràcia tot i que sé que no és raonable i que és a fons perdut. A casa sóc l'únic que hi jugo.
Però si a algú li toca 50.000 euros a la loteria o a la travessa, què hauria de fer?
Si és un ingrés puntual, l'únic que pot fer és invertir-ho. No és una quantitat menyspreable, però no hi ha gaires opcions: com em dit, deute de l'Estat, accions, places de pàrquing o l'entrada d'un pis petit, de 150.000 euros, que no sé si en queden molts, potser a les comarques de Lleida. Però a Montpeller n'hi ha, si bé a la gent li fa mandra això d'invertir en un altre país. No hi ha gaires més opcions.
Per invertir se n’ha de saber?
Sí. El que dèiem, a l'escola no ens ho ensenyen. Entre familiars no s’ajuda gaire i entre amics tampoc se’n parla perquè els diners no deixen de ser un tabú. Total, que ens trobem tots bastant sols davant de situacions econòmiques i això fa que ens angoixem. Llavors, que fa la gent amb 50.000 euros?, doncs es compra un cotxe de 50.000 euros i està igual que abans. Però així mai sortiràs de pobre.
En el llibre afirma que els rics saben estalviar, però, em sembla que el saben és invertir bé?
Hem de diferenciar els rics que han heretat dels que se n'han fet ells mateixos. Aquets últims tenen uns criteris superestrictes o és impossible arribar-hi. Fer-se ric per casualitat passa poques vegades. El que dèiem, si de cop t'arriben 50.000 euros, has de tenir la filosofia correcta: els inverteixes i, al cap d’anys, poden ser 500.000. Aquells que no tenen cap filosofia correcta d'estalvi, el que fan és consumir i es queden com estaven. El punt de partida és el pressupost lligat a una filosofia d'estalvi. Conec una persona molt rica que em va reclamar una comissió de 50 euros per portar-nos un petit inversor. La gent pot pensar que si tens més de 100 milions d’euros no et cal reclamar una comissioneta de 50 euros. Però, per ell, que va veure a la seva mare treballar totes les hores del dia, els diners són una qüestió estricta de filosofia de vida.
Parla d’un mètode “judeocatalà”, però en la gestió dels diners no percebo diferències entre catalans i, per exemple, madrilenys?
Madrid és una closca de nou buida. Allà hi ha poder polític i, aquest, atrau el poder econòmic però no hi ha una filosofia a llarg termini de construir pensant en els fills, néts, besnéts. Això a Madrid no existeix. Nissagues de tres generacions en tenen una desena.
“Els hereus han de pensar si és viable que l'empresa tèxtil o de canonades que va fundar l'avi pot competir amb companyies que cotitzen a la borsa de Nova York”
Però aquí, a Catalunya, tenim nissagues que a la tercera generació es venen la fàbrica i passen a operar al sector financer ...
Això és natural. Estem en un món molt competitiu amb monstres com Amazon, Carrefour o Ikea i els hereus han de pensar si és viable que l'empresa tèxtil o de canonades que va fundar l'avi pot competir amb companyies que cotitzen a la borsa de Nova York o de París. Té tot el sentit que els hereus, amb la filosofia d'estalvi i inversió a llarg termini, vegin que l'empresa familiar ja no és la mateixa inversió que era i decideixin vendre-la per fer una altra cosa. El diner no desapareix. Encara que la quarta generació de la nissaga es vengui l'empresa de matalassos, el diner i la filosofia que hi ha al darrere d'estalviar-invertir-arriscar-innovar, no desapareix. El hub d'innovació, recerca i desenvolupament del sud d'Europa està a Barcelona. A Madrid tenen ministeris, donen els ajuts públics, però no tenen nissagues fent res. L'únic lloc on hi ha nissagues equivalents a les catalanes –incloent València i les Balears– és al País Basc, una mica a Galícia i en punts de Castella, Andalusia i l’Aragó.
Hi ha nissagues que han optat per deslocalitzar la producció i això empobreix el país...
Això ha passat a tot Europa i als Estats Units. En un moment determinat van decidir que era una bona idea deslocalitzar a la Xina i, ara, hem comprovat que això era un error. El primer que ho va dir alt i clar va ser Donald Trump amb el seu Make America Great Again [Fes Amèrica una altra vegada gran], que després han copiat a Europa, per defensar la tornada de les fàbriques i deixar d'importar de la Xina perquè no té sentit econòmic, mediambiental ni de futur. La pandèmia ha anat bé per tirar enrere amb la globalització. Tornarem a obrir fàbriques, però no seran com les que ja hi havia. El futur és tornar a fabricar aquí.