Avui, com a prèvia al comiat no els parlaré de cap llibre. Com a molt i per justificar el títol de la secció, els recomanaria tots els de Dilbert. Un personatge creat per Scott Adams, que parteix del Principi de Dilbert, una observació satírica en la que afirma que els més incompetents son les persones que acostumen a ascendir a càrrecs directius en una empresa. Per un motiu: “limitar al màxim la quantitat de dany que son capaços de provocar en una organització”.
Segons aquesta teoria, un dissenyador de software ineficient seria elevat a llocs directius en un projecte de tecnologia per deixar a altres empleats més competents treballar d’una forma més tranquil·la. Les seves funcions es limitarien a assistir a reunions poc transcendents pel desenvolupament de l’activitat empresarial, mentre que la resta de treballadors podrien continuar treballant en pau, creant un benefici real per a la companyia.
Doncs qualsevol dels llibres del Dilbet son recomanables.
Ara ja no podran dir que no he parlat de llibres d’empresa. Ara bé, si això dels llibres els motiva els puc recomanar, allà vostès si em fan cas (jo els ben asseguro que no me'n faria, de cas): El toque de Midas, Donald Trump; El millonario de la Puerta de al lado; Elon Musk: el empresario que anticipó el futuro; El método Warren Buffett; Los secretos de la mente millonaria; Piense y Hágase rico; De indigente a multimillonario; The McKinsey way; Hábitos para ser millonario, i així fins l’infinit. Si en acabar de llegir això l’han d’ingressar o la seva empresa se’n a va a fer punyetes jo no en vull saber res. L’he avisat abans. També pot contractar McKinsey. Així anirà més de pressa.
Ens deixem de “tonteries” i fem alguna cosa positiva? Poso “tonteries” entre cometes per si la Directora/Editora m’ho deixa passar.
Destapem una bona ampolla de vi blanc, ben fresquet; agafem una copa i, per fotre a determinades persones, li afegim un glaçó. Tot ben fresc ho posem en una safata i ens traslladem a la terrassa, al balcó, al pati o al jardí, en funció del que tinguem. Amb poc, però, ens apanyem. Si el vi és bo i la companyia també, no cal gaire cosa més.
Doncs ja estem instal·lats. Tot perfecte. Tot? No del tot. Si aquest és el quart article vol dir que les vacances s’han acabat o estan a punt. I ara què? Bona pregunta.
Fem com els nens: hem fet tots els deures que ens havíem posat? Segur que no. I això és bon senyal.
El més important que hem après durant aquests dies son coses molt elementals, però que sovint oblidem (això sembla una cançó del Raimon). Les repassem i ens preparem per a demà o demà passat?
- La por. Nosaltres som més fortes/forts i ella no ens ha d’impedir avançar i donar el millor de nosaltres.
- La migdiada de 30 minuts per recarregar el cervell.
- Guanyar-nos el lideratge i no imposar-lo. Si intentem imposar-lo ens el fotran pel cap.
- Concentrar-se en el més important i no perdre el temps en collonades.
- Recordar, i gravar-ho a foc: sense equip no hi ha projecte ni empresa.
- Rodejar-se dels millors. Tothom hi surt guanyant: el projecte i el cap mateix. Si són millors que ell/ella ja té molt feina feta
Si hem repensat tot això ja tenim molt guanyat. Recordin, però, que les desconnexions són importants.
I per acabar del tot, cinc models de caps:
- El cap “assassí” que sempre va amb el somriure a la boca.
- El cap que delega i confia en el seu equip.
- El cap que mai no en té prou.
- El que ve de fora a fer una feina que el de casa no pot fer.
- El que vol el càrrec per lluir-lo però no per exercir-lo.
Ho deixem aquí. Que cadascú posi cara i noms als cinc models. N’hi ha molts més. N’he triat aquests cinc perquè em semblen els més representatius.
I per acabar dues recomanacions de llibres de periodisme:
- Nido de piratas, la fascinante historia del diario Pueblo, de Jesús Fernández Úbeda
- Diari AVUI, 1976-2009. Entre el somni i l’agonia, de Maria Favà
Perdó, una més: molt bons els tres vídeos que va triar la setmana passada la directora, com a epíleg. El de l’Steve Jobs, com més cops el veus, més coses trobes.
L'epíleg de la directora
Crec que es comença a notar que la secció d'estiu de Llibres d'Empresa, o no està arribant a la seva fi. I com en tot final, vénen els repassos i també les millors intencions, les reflexions més maques. És aquest l'article més constructiu del gran dels Gallagher? Sense cap mena de dubte. Veurem, però, el següent. Que encara en queda un. O no. Potser li hem agafat el gustet i això no mor com ho fan molts amors d'estiu, sinó que deriva en noves seccions.
Líders, lideresses i persones normals; que, de fet, els primers i segons haurien de ser el mateix. Així ho ha titulat el gran dels Gallagher, qui no pot amagar sota el seu anonimat que ha liderat equips a la seva vida. Jo m'hi he trobat en aquesta circumstància, a l'esfera personal i professional, des de no fa molt i, per això, vull llançar-me al terreny personal per compartir aquelles reflexions que fa qui, com qui diu, acaba de començar. Com en tot a la vida, no veu el mateix qui ja ha donat moltes voltes al sol i parla amb la veu de l'experiència, que qui pot comptar aquestes voltes amb els dits de la mà i, per tant, ho viu i ho veu des de la novetat. Ull, que no estic dient que el dels Gallagher hagi donat massa voltes al sol, encara que per la seva fotografia ho podríem pensar.
La majoria de les meves reflexions, aviso, són robades i apreses de referents que tinc al voltant i després comprovades en la meva pròpia pell. La primera de totes? Òbviament: l'equip, la nostra melé. Com diu el Gallagher, "sense equip no hi ha projecte ni empresa". L'equip va per davant de tot i el cap ha d'estar al seu servei. Fa uns mesos, quan l'Ivan Vaqué era nomenat conseller delegat de Forcadell -assumint el relleu de l'empresa familiar- va fer aquesta reflexió davant de tot l'equip de treballadors i amics de la casa: "L'oportunitat de dirigir no és un privilegi de poder, sinó un privilegi de servir". Liderar és servir: a l'equip, a l'empresa i a la xarxa de persones que l'envolten. I és un privilegi.
"L'oportunitat de dirigir no és un privilegi de poder, sinó un privilegi de servir"
És també fer equip. Defugint dels individualismes -d'un mateix i dels membres de l'equip-, però atenent les necessitats individuals de cadascun d'ells, necessitats que moltes vegades no són professionals, sinó personals. Per descomptat, és molt més fàcil fer equip si tens la sort d'escollir els teus companys, i a l'hora de fer-ho (torno a robar-li una reflexió al Gallagher) és imprescindible "rodejar-se dels millors. Tothom hi surt guanyant: el projecte i el cap mateix". Mai a la vida voldré ser la persona que en sap més d'un equip: espero poder-me envoltar sempre de persones que m'enriqueixin, que m'aportin diferents punts de vista i que m'orientin a l'hora de prendre decisions.
També és confiar: en un mateix i en l'equip. Gestionar la por: preguntar molt i escoltar opinions de tots els colors, però assumir la responsabilitat de decidir i la possibilitat d'errar. Que dels errors també se n'aprèn.
I potser aquesta no sigui gaire inspiradora, però a mi m'ha ajudat força en l'últim temps: en la gestió d'equips -i en la vida- de tant en tant no està de més relativitzar. I això no vol dir banalitzar o no donar-li importància a les coses, però potser treure-li ferro o afegir-hi perspectiva ens ajuda a no perdre energies innecessàries pel camí i a dormir més tranquils a les nits.
L'última; i ja paro. De la família se'n poden extreure i aplicar moltes reflexions per a l'empresa i la gestió del lideratge. Com són els lideratges a la meva família? Què és el que manté viu el vincle entre els membres de la família? Com he gestionat i comunicat a la meva vida les meves necessitats dins del nucli familiar? I si la pròpia família no serveix com a font d'anàlisi -per bé o per malament- se'n poden agafar d'externes, i en aquesta secció el Gallagher ha anomenat algunes: la família Roy, de la sèrie Succession, i evidentment la família Gallagher, de Shameless.