Bon dia, sembla que he passat la prova i vaig pel segon. Aquesta vegada sí que parlarem de llibres d’empresa. N’he triat un que m’ha semblat diferent; un cop llegit, però, m’ha semblat tan inútil com el 99 per cent dels llibres d’empresa. Aquest es titula Sueña, Planea y Conquista. Qué meter en tu mochilla para el viaje de la vida, de Jon Segovia.
Un apunt previ a partir d’un article de la senyora Romans en aquest mateix diari quan parla del llibre d’Erich Fromm sobre l’amor: “allò era pura brossa i que totes les idees que Fromm expressava en la seva dissertació no eren, ni més ni menys, que tot allò que no m'agradava de l'amor: els rols especialment estereotipats, la capacitat de parir com un fet quasi diví en la dona, la importància de l'amor per l'ordre social...”
És la mateixa definició que faria dels llibres “d’empresa”. Anem al lloro.
El primer que em sorprèn és el pròleg que li han escrit a un senyor que té aquest càrrec: Senior Executive Vice President Banco Santander. CEO Santander Consumer Finance. I aquest senyor diu que aquest és un llibre de “citas interesantes, y me he apuntado muchas”. Anem bé; un altre que s’apunta als llibres de cites “intel·ligents” i les deixa anar a tort i a dret. Així van els bancs.
Deixem de banda el senyor del càrrec. L’imaginen en un sopar d’antics companys d’escola recitant el seu càrrec? Doncs d’aquests, a cabassos. Això em porta al passat, en un dinar on vaig coincidir amb tres alts joves executius d’un dels més importants bancs mundials, uns mackinseys de manual, que es van passar el dinar parlant d’estratègies i de plans d’acció. Per sort tenia al costat un economista d’una certa edat i li vaig preguntar: “tu entens alguna cosa?; jo ni un borrall”. No et preocupis, em va dir. Ells tampoc ho entenen; són com lloros que repeteixen el que el dossier de McKinsey els ha fet memoritzar. No saben res del mig ni del llarg termini. Ni de res que s’aparti del manual”.
El banc va protagonitzar fa uns mesos una caiguda sonada i a poc a poc es va descobrint que moltes de les més sonades caigudes han estat tocades per la vareta màgica de McKinsey. I aquests, de lliçons de com portar una empresa en tenen els calaixos plens. I les butxaques, és clar. Abans eren power points; ara no sé què deuen portar a les seves reunions.
Val, ja me n’he anat un altre cop. Una mica més de vi i hi torno.
Aquest llibre, que amb el pròleg del senyor del càrrec ja el feia mereixedor de la llar de foc, té algunes coses curioses, que no vol dir que siguin bones. Us les explico. En reprodueixo un paràgraf i ho faig en castellà per no equivocar-me en la traducció ( 'traduttore, traditore') i pel que pugui ser:
“Ella se dedicaba en cuerpo y alma a los niños, había sacrificado su carrera profesional como enfermera en el Hospital de La Paz de Madrid por la de su marido, pero era feliz. A pesar de las tendencias, seguía opinando que una mujer puede sentirse realizada cuidando de los demás. Trabajadora y elegante como la que más, era además la artífice de que Carlos luciera esos trajes tan impolutos y, en gran medida, también de que su marido mantuviese un buen tipo”.
Si després d’aquest paràgraf ningú no ha llençat l’ordinador per la finestra, cal aclarir que només reflecteix un estereotip que encara és vigent, però que en cap moment del llibre és criticat o justificat. Reposo del guerrero. Així de clar.
Siguem, però, positius perquè el llibre té tres coses bones i també les diré:
Una: Per obtenir un bon resultat necessitem tenir l’aptitud adequada, i aquesta es potencia o no en funció de l’actitud i de la por que tinguem. La por resta actitud, fins al punt de poder ser superior y multiplica negativament l’aptitud i ens dona un resultat negatiu. El senyor del pròleg deu estar entusiasmat amb això, però sóc dels convençuts que la por és el gran enemic dels executius, dels empresaris i de tothom. I aquestes pors, excessivament lligades a resultats a cops impossibles d’assolir, són el gran llast de moltes empreses. Així que me l’apunto. Una mica enrevessada però bona.
La por resta actitud, fins al punt de poder ser superior, y multiplica negativament l’aptitud
Dos: L’ordeno i mando no és l’ús de l’autoritat, sinó del poder. Queda clar?
Tres: El lideratge, l’autoritat formal, no la dóna ningú, el líder se l’ha de guanyar: aptitud (habilitats tècniques) i actitud (habilitats toves). Aquesta és la més important de totes; és la que mereix més reflexió i autocrítica. I això, l’autocrítica, no la portem gaire bé ningú.
Per aquestes tres conclusions calia escriure un llibre d’un munt de pàgines? Siguem positius.
I ara que ens començàvem a reconciliar amb el llibre, em surten amb els, segons ells, deu hàbits pel benestar. Com els amants de les frases. Obvietats pures i dures:
Si vostès no tenen cap d’aquestes preocupacions que he posat en cursiva, els felicito; aleshores practiquin els 10 hàbits pel benestar. En faltaria alguna, bastant més gratificant, però es veu que els homes de negocis no poden tenir aquestes debilitats.
I recomanacions de coses més divertides:
Dues sèries espectaculars sobre el món de l’economia i dels negocis. Crec que estan a Filmin.
- El gran fondo, sobre el fons de pensions de Noruega.
- La ruta del dinero. El títol ho diu tot.
I tres llibres sobre economia i dos sobre la vida:
- La gran teranyina, de Roger Vinton. Caldria que algú li digués a aquest senyor, o senyora, que o el posa al dia o aviat serà una peça de museu.
- Els que manen, de Miquel Macià i Pep Martí.
- L’oasi català, de Pere Cullell i Andreu Farràs. Aviat també un incunable.
- En la carretera, de Jack Kerouac.
- Les paradoxes de l’amistat, de Manolo Milián Mestre.
I un bon vi blanc ben fresquet. El que vulgueu. No som “marquistes”.
La continuació segur que us parla més de vins blancs. N’és una experta.
L'epíleg de la directora
Hi ha persones a qui els hi dónes la mà i t'agafen el braç. O potser el braç no l'agafen ben bé, però s'acostumen a la mà i ja no te la deixen anar. I aquest és el cas: com en vaig fer un per al seu debut, el gran dels Gallagher vol un epíleg per cadascun dels seus articles. Ho faré. Però a sobre em demana que parli, en aquest cas, de vins blancs. I això no ho faré; malgrat que no puc negar que una copa de vi blanc de Món Perdut a mig acabar m'acompanya també mentre escric aquest epíleg.
No negaré tampoc que m'ha generat sentiments trobats el decàleg del benestar proposat per Jon Segovia amb les preguntes amb què contestava el Gallagher. És cert que no podràs dormir si no saps com pagaràs la hipoteca, que serà difícil (però no impossible) tenir gratitud, si no tens certes necessitats bàsiques cobertes com una feina... I compro els 10 punts que proposa l'autor del llibre, ull, plantejats com a una meta, una aspiració, però crec que no podem omplir aquesta motxilla de somnis, si no hem fet una mica d'espai abans. Si no ens hem buidat. Si no hem deixat enrere allò que ens ha pesat i que ens ha provocat més d'un malestar. I amb una mica d'espai, m'hi cap el present, la gratitud, el 'bondormir', la meditació... I m'hi cap també temps per demanar-li al gran dels Gallagher que no dinamiti els llibres d'empresa que tingui a les seves mans o que, per al següent article, no deixi de dedicar una part a analitzar aquelles parts que consideri positives.
Sobre buidar -o fer neteja mental- també en parlava la periodista Cristina Salvador al seu debut al diari, aquest divendres. Entre els seus consells per viure el temps del Kairós, proposava un semblant: aplicar la teoria de la Marie Kondo a l'esfera mental. La japonesa guru de l’ordre i creadora del mètode KonMari creu que tenir menys coses i endreçar afavoreix una vida saludable. Doncs amb la ment igual: "desfés-te de tot allò que ja no facis servir"; potser són records, converses pendents, números que no quadren, dubtes ensordidors... Tant de bò en una tarda intensa d'obrir i capgirar calaixos en tinguéssim prou per desfer-nos de tota aquesta faramalla.