La Revolució Industrial, la Renaixença i el Modernisme van transformar Catalunya econòmicament, culturalment i identitàriament, tot potenciant la nostra economia i revalorant la llengua i la cultura catalana després d'haver patit un període de decadència. Si tenim en compte el moment que vivim avui, tant a escala econòmica, com cultural o identitària, ens adonarem que també estem en un procés clar de decadència. Ràpidament, em venen al cap tres exemples que ho confirmen.
Primer, la crisi de l'ensenyament a Catalunya, tant en l'àmbit escolar com en l'universitari, que estan lluny de poder preparar la generació de catalans de futur que convé al país. No ens enganyem, en matèria d'ensenyament, no juguem a primera divisió.
Segon, l'ús de la llengua es troba en plena fase de substitució. Aquest és un cas greu i cal posar-hi remei. A més, el català és substituït pel castellà, una llengua que, tot i tenir molts parlants, no és una llengua de negocis internacional. Curiosament, a la vegada, els catalans continuem resistint-nos a adquirir els nivells competencials d'anglès, l'actual llengua franca, que ens caldrien per relacionar-nos amb la resta de món amb normalitat.
Si tenim en compte el moment que vivim avui, tant a escala econòmica, com cultural o identitari, ens adonarem que també estem en un procés clar de decadència
I, en tercer lloc, a Catalunya encara arrosseguem mancances estratègiques que ens dificulten tenir un model econòmic que permeti fer funcionar el país d'acord amb el nostre potencial. Parlo de mancances d'infraestructures essencials (el Corredor Mediterrani o infraestructures energètiques, entre altres), així com de la manca d'un model econòmic que prioritzi l'economia productiva local. En articles anteriors, ja vàrem aprofundir en aquest tema, sobretot des de la perspectiva de les nostres petites i mitjanes empreses, així com de la necessitat de prioritzar els sectors productius. Així, malgrat que trobar una solució a tots aquests reptes és difícil, cal reconèixer-ho, tanmateix, podem aprendre del passat per intentar crear les eines que ens permetin treballar un futur millor.
Una lliçó important que podem aprendre de la Revolució Industrial, de la Renaixença i del Modernisme és que tots tres van ser moviments sorgits i liderats des del sector privat català. La iniciativa privada del país va demostrar que pot transformar el Principat d'una manera que difícilment ho hagués aconseguit sota el lideratge de cap administració pública. No totes les nacions poden dir el mateix. Així doncs, si aprenem de les lliçons del nostre passat, hauríem d'entendre que un futur millor passa, inevitablement, també per potenciar les iniciatives i el lideratge privat i, molt necessàriament, per garantir un finançament privat que permeti implementar solucions als reptes que ens proposem com a país, com a cultura i com a economia.
Si ens centrem en el finançament, cal preguntar-se, primer de tot, com es poden pagar tots aquests projectes. I per respondre la qüestió, és necessari, abans de res, observar què han fet els altres països. Durant els meus anys a la Borsa de Londres, vaig tenir l'oportunitat de connectar amb el Norges Bank Investment Management, que és el responsable de gestionar el Norwegian Government Pension Fund Global, sovint conegut com el fons noruec del petroli. Aquest és un dels dos fons que el govern noruec va establir per tal de preservar els beneficis de l'explotació del petroli del Mar del Nord, amb previsió de quan aquest s'esgoti. Amb el temps, aquest fons sobirà s'ha anat convertint en el més gran del món. El seu valor actual és, aproximadament, d'1,3 bilions de dòlars (trilions anglosaxons). Per entendre'ns, es podria dir que aquest fons noruec equival a quasi l'1,5% de totes les empreses llistades del món. No està gens malament, i més si tenim en compte que Noruega és un país amb una població inferior en nombre a la catalana.
A Catalunya hi ha diners per invertir
Òbviament, els noruecs han pogut fer això per dues raons: primer de tot, perquè van trobar petroli en quantitats enormes, de l'altra, tenen un estat propi al darrere amb visió de futur. Molts països, incloent-hi Catalunya, pateixen una realitat ben diferent, però això no ens hauria de limitar en les nostres expectatives. No cal tenir petroli per establir un fons. El que cal és surplus econòmic, i Catalunya el té. Només cal veure les balances fiscals entre les autonomies de l'Estat per entendre que Catalunya és un motor econòmic, també a escala europea. A Catalunya hi ha diners per invertir. I fixem-nos que empro la paraula invertir. Perquè aquests fons tenen com a objectiu fer diners per poder-los fer servir quan i en allò que els seus propietaris considerin oportú. No és aquesta, per tant, una donació a fons perdut. D'altra banda, i respecte al fet d'haver de tenir un estat al darrere, cal constatar que és cert que els fons sobirans actuals, tots ells, són propietat dels governs. I avui en dia sembla impossible poder fer res a escala de país sense disposar del suport de les administracions públiques. Tanmateix, al segle XIX, els catalans vàrem poder finançar tota una Revolució Industrial i cultural només amb l'ajut del lideratge privat. Per tant, què ens ho impedeix avui?
Un país pot crear una dotació independent o un fons fiduciari gestionat per un consell d'administració o experts externs
Establir un fons sense intervenció ni control del govern pot ser un repte, atès que els fons d'aquesta magnitud sovint requereixen marcs legals, regulacions i supervisió per garantir la transparència, la rendició de comptes i l'estabilitat. No obstant això, avui en dia, i dins el marc europeu i internacional, existeixen fons d'inversió privats que tenen objectius socials. I és possible, per als ciutadans de qualsevol país, establir un fons sense control directe del seu govern, mitjançant la utilització d'estructures alternatives. Un exemple d'això que estem dient seria la "dotació independent" (Independent Endowment). Un país pot crear una dotació independent o un fons fiduciari gestionat per un consell d'administració o experts externs. Aquest consell és responsable de prendre decisions d'inversió i de gestionar les operacions del fons. Dintre d'aquesta estructura, a més, existeixen diverses modalitats. Un exemple són els Fons de Dotació de Desenvolupament Comunitari (Community Development Endowment Funds). Aquests fons s'estableixen per donar suport a iniciatives de desenvolupament comunitari, com ara projectes de desenvolupament econòmic, projectes de creació d'ocupació, projectes de millora d'infraestructures o projectes de millora de programes socials. I els ingressos generats es destinen a invertir en altres projectes que beneficien a la comunitat i afavoreixen el seu benestar.
Els catalans i les catalanes hauríem de considerar la possibilitat d'aplicar aquests models, sobretot dels fons que permeten invertir en una cartera diversificada d'actius, com ara accions, bons, propietats i altres instruments que generen ingressos, amb un enfocament orientat a preservar l'estabilitat i la sostenibilitat a llarg termini del fons. La darrera vegada que ens hi vam posar, vam poder canviar el destí del país. Avui també és un bon moment per fer canvis i donar una bona empenta privada a Catalunya que ens torni a potenciar econòmicament, culturalment i nacionalment.