Lydia Cacho és una escriptora i periodista mexicana que viu exiliada a Espanya per les seves investigacions periodístiques. Ha dedicat més de 35 anys de la seva vida a documentar la part més fosca de la humanitat, investigant i destapant xarxes de tràfic sexual de dones i menors. L'any 2005 va ser segrestada i torturada per destapar una xarxa de pornografia infantil que implicava a personalitats importants i polítics mexicans. No va ser fins al 2021 que va poder veure detingut a l'exgovernador de Pobla, Mario Marín, artífex de la maquinària judicial i policial que va portar a Cacho a ser detinguda, segrestada i torturada.
Cacho s'ha convertit en un referent internacional en la lluita pels drets internacionals. És ambaixadora de Bona Voluntat per l'Agència de les Nacions Unides contra la Droga i el Crim. La seva trajectòria com a periodista d'investigació ha estat reconeguda amb 55 premis internacionals i ha estat considerada una de les dones més influents del món, per la Newsweek & The DailyBeast. Ella, que actualment viu exiliada a Espanya, a Madrid, per rebre amenaces de mort, va dedicar -paradoxalment- la seva xerrada en l'última trobada del Cornellà Creació Fòrum, al Museu Agbar de les Aigües, a la por. La va titular L'aventura de viure sense por.
Com pot viure sense por una persona que ha estat torturada i segrestada, i que ha rebut amenaces de mort?
Vaig descobrir molt aviat que per enfrontar-te a la violència necessites tenir molta claredat sobre allò que sents i penses. Hi ha tot un procés de treball personal darrere d'això i té a veure amb l'elecció de la meva professió: vaig decidir ser una periodista d'investigació especialitzada en crims contra dones i nens. I des que vaig començar a especialitzar-me en aquesta branca del periodisme, als 23 anys, vaig entendre que havia de conèixer-me molt bé, especialment les meves febleses, i aprendre a enfortir algunes àrees de la meva vida.
Assumeixes la por i el risc, per un objectiu major?
Definitivament. I entendre la psicologia és una gran ajuda. La por generalment la processem des de la incertesa. Moltes vegades tenim por a allò que no coneixem o que no ha succeït encara. Però jo ja coneixia el que hi havia: vaig començar a documentar tota aquella violència fa molts anys. Vaig aprendre molt aviat sobre allò que sofrien o temien aquelles dones, nens i nenes.
"La gran majoria de nosaltres ens salvem perquè el cervell aconsegueix fer aquest salt mortal de la por a l'esperança"
Òbviament vaig tenir por quan vaig ser torturada i segrestada. Vaig tenir por a ser assassinada, que és el que em deien que farien amb mi aquells policies. Però sempre hi ha un mecanisme de salvació en l'ésser humà: la gran majoria de nosaltres ens salvem perquè el cervell aconsegueix fer aquest salt mortal de la por a l'esperança. Hi ha un moment en el qual dius "sobreviuré", "això ho superaré". I aquesta reacció té més a veure amb un procés bioquímic de supervivència, que amb una decisió informada.
Quin va ser el teu primer contacte amb el tràfic de persones? Aquell moment en el qual vas decidir dedicar la teva professió a lluitar per la igualtat i la llibertat de les dones i els nens.
Quan estudiava periodisme em va tocar anar a cobrir una història que havia succeït en el sud-est de Quintana Ro, a la península del Yucatan, i en aquest reportatge, vaig entrevistar a unes dones que em van començar a explicar que els seus fills havien estat abusats sexualment a la zona Maia. Van començar a sortir noms de gent amb poder, patriarques i polítics, que es protegien els uns als altres. Va ser la primera vegada que em van explicar que hi havia taxistes que portaven a nenes petites per portar-les a turistes de Cancun. Semblava insòlit.
I això va succeir fa 36 anys. En aquell moment no parlàvem de tràfic de persones, ni tan sols enteníem molt bé com funcionava bé aquest delicte. Es nomenava d'una altra manera, encara que ara que veig les meves notes d'aquell moment, m'adono que ja sabíem i enteníem que hi havia alguna cosa aquí que cobrir. Jo ho vaig cobrir com a violència sexual, abús infantil i prostitució forçada, però no amb el llenguatge actual de la llei.
Quines conseqüències han tingut les teves publicacions?
Tinc la certesa que han tingut conseqüències molt positives, encara que jo hagi sofert negatives. S'han trencat moltes d'aquestes xarxes, molts dels delinqüents que denuncio en els meus llibres han acabat a la presó, els meus llibres han servit per iniciar recerques judicials… però la part que més m'emociona és la funció pedagògica del meu treball, estar ajudant a gent i donant-los eines: tant a fills, com a pares i mestres.
I aquesta pedagogia traspassa països i cultures. Has estat en 134 països, investigant i compartint la teva experiència. Què t'has trobat a Espanya?
Espanya té una característica molt singular. Té un activisme feminista molt fort, que ha aconseguit incursionar en el sistema educatiu d'una manera que pocs països han aconseguit. I això vol dir que les persones feministes han estat anant a les escoles i informant nens i joves sobre els seus drets i sobre la igualtat, i això és molt positiu.
"A Espanya hi ha una claríssima absència d'activisme masculí i això és un problema gravíssim"
Però, d'altra banda, la societat s'ha polaritzat respecte a certes postures sobre el feminisme i el masclisme, i hi ha una claríssima absència d'activisme masculí. I és un problema gravíssim, que també succeeix en la resta del món. Des del meu punt de vista, és un efecte bumerang que, per sort, és molt menor del que sembla, que es veu magnificat per l'altaveu de les xarxes socials, i a peu de carrer no té tanta magnitud.
De totes maneres, veig preocupació en la ciutadania per no saber com resoldre el problema del masclisme cultural en els nens petits.
Però aquesta mateixa preocupació ens indica que anem per bon camí, no?
Així és, i demostra un canvi important en la societat. Encara que em preocupa la ceguesa i sordesa de la societat respecte al tràfic de persones en particular, que en part és lògic, perquè ens fa por. I d'això parlo en el meu últim llibre: com superes la por per poder entendre i ajudar a les persones del teu entorn? La por no et deixa veure ni creure, ho has de superar per poder realment ajudar.
Has dedicat 35 anys de la teva vida a documentar un costat molt fosc de la humanitat. Vaig escoltar fa temps a Nicolas Valle, corresponsal de guerra de TV3, dir que en el més fosc de l'ésser humà, en el caos i en la destrucció, també havia trobat la bondat més immensa, l'amor més gran, el més bell.
En el costat fosc de la història, coneixes casos sorprenents. Coneixes a mestresses de casa que, després de perdre la seva filla, decideixen fer-se activistes; et trobes amb persones que de manera altruista es dediquen a rescatar a aquestes noies víctimes de tràfic de persones... Encara que de vegades els éssers humans intentem trobar expressions grandiloqüents del poder, les valenties més heroiques, i realment crec que les que més valen la pena són les petites valenties, les del dia a dia.
"Si vas a autocensurar-te has de preguntar-te per què i per a què"
Parlant de valentia, per a aquell periodista que calla -sigui per pressió, por o per interessos-, quan és millor parlar i quan callar?
Jo no puc defensar l'autocensura perquè mai m'he autocensurat. De fet, per això sóc freelance: cap mitjà em vol contractar (riu). Sóc problemàtica respecte a això, sempre dic la veritat, i em sento molt orgullosa.
Si vas a autocensurar-te has de preguntar-te per què i per a què. Si té a veure amb perdre el teu treball o amb una sèrie d'aspectes vitals en la teva vida, si és una por real i no imaginària, em sembla que és vàlid prendre la decisió que es cregui convenient. Jo he pres la meva: no autocensurar-me mai. L'hi dec a les persones que he entrevistat i que han compartit amb mi el do de la seva veritat.