Apassionada, defensora incansable i orgullosa de la seva independència, Magda Oranich pertany a l’anomenada generació del 68 (any en que va acabar la carrera) i és vista per molts dels seus contemporanis com una mena de versió nostrada de Tina Turner (Oh, you're the best!), no tant per la seva possible semblança fìsica com per la passió i la tendresa, tot alhora, amb que s’enfronta al món i la paciència infinita que mostra cada dia quan reinicia la feixuga tasca de millorar-lo.
Llicenciada en Dret i Periodisme; cofundadora de l'Assemblea de Catalunya; defensora de l’etarra Juan Paredes Manot i membre destacat de la defensa emocional i jurídica d’en Salvador Puig Antich, les execucions dels quals va viure en primera persona amb el cap alt i el cor encongit; cofundadora de Nacionalistes d’Esquerra; diputada independent d'Iniciativa per Catalunya al Parlament, sense ser comunista; regidora de Convergència a l'Ajuntament de Barcelona, sense ser-ne militant; actual membre -una mica atabalada- de Junts per Catalunya i enamorada del país, del Barça i del seu ofici, Magda Oranich I Solagran és una rara avis de la política i un antídot vivent contra el sectarisme, que, com és sabut, constitueix una de les formes més patètiques de l'imbecil·litat humana.
Casada, successivament, amb Marc Palmés i Enric Leira, dos prestigiosos companys de carrera, els seus col·legues encara recorden el gest inflamat i el verb convincent que gastava a les assemblees de l‘il·legal Sindicat d'Estudiants de la Universitat de Barcelona que se celebraven els anys 60 a la facultat de Dret de Diagonal. “Sempre estava ben informada i sempre demostrava que tenia raó”, explica un antic alumne de la Facu. “Tenia fusta de advocada, però també de periodista”.
“Tenia fusta de advocada, però també de periodista”
Aquesta doble vocació la va dur, un cop llicenciada en Dret, a matricular-se per lliure a l’Escola Oficial de Periodisme de Barcelona (EOP), un artefacte transitori previ a la creació de la facultat de Ciències de la Informació on els estudiants podien obtenir un títol llavors indispensable, sense haver-se de matricular a l'Escola de Periodisme de l'Església ni haver d’anar a examinar-se a l’Escola Oficial de Periodisme de Madrid, que era l’única escola de tot l'estat autoritzada a lliurar títols .
Ajudant a fugir un presumpte etarra
Un bon dia, en un d’aquells exàmens que compartia amb Marc Palmés, Amparo Moreno, Manuel López, Carles Guàrdia, Karmele Marchante, Pedro Palacios, Xavier Vinader, Quico Cusí, Àngel Sánchez, Paco Laguna o un servidor de vostès (gairebé tots militants de partits clandestins d'esquerra o d’extrema esquerra) Magda i Vinader van organitzar la fuga de Juan (Jon) Querejeta Vega, un parent del cineasta Elías Querejeta que es presentava a exàmens de final de curs emmanillat i vigilat per dos policies de la brigada político social.
Jon Querejeta era un pres polític basc “de bona família”, simpàtic i xerraire, que el mes de desembre de 1970 havia posat una bomba en un repetidor de TVE a Berberana (Burgos) per interrompre el discurs de Nadal del general Franco. Tothom creia que era un etarra, però en realitat militava en un grupuscle d’esquerres federalista i autogestionari que es deia Grupos de Acción Carlista (GAC), una formació simpatitzant d'ETA i radicalment enfrontada a la branca majoritària de carlistes integrats a la “Falange Tradicionalista y de las JONS”.
El líder dels carlins progressistes era Carlos Hugo de Borbón-Parma, un “príncep roig” casat amb la princesa Irene d'Holanda i rival de Joan Carles de Borbón com aspirant a la corona espanyola, que era violentament combatut pel seu germà Sixto de Borbón-Parma, un integrista a qui recolzaven els serveis secrets del règim. L'expressió més violenta d’aquella relació fratricida es va escenificar el dia 9 de maig de 1976 al monestir navarrès de Montejurra on els partidaris de Sixto van matar a trets dos seguidors de Carlos Hugo i en van ferir uns quants més.
Magda ja era una jove professional antifranquista que pertanyia a títol personal a l'Assemblea de Catalunya
Carlos Hugo, mort a Barcelona l'any 2010, no va arribar a regnar mai, però un dels seus “soldats” va aconseguir fugar-se de l'Escola, ubicada a la Rambla 130, davant del teatre Poliorama, i refugiar-se amb la seva companya sentimental al pis que tenien uns “capellans comunistes”, amics de la futura periodista Amparo Moreno, al carrer Dos de Maig, on va ser novament detingut a causa d'un excés de confiança.
Llavors, Magda ja era una jove professional antifranquista que pertanyia a títol personal a l'Assemblea de Catalunya, una instància unitària creada l'any 1971 que aplegava des dels demòcrata cristians d’Anton Cañellas fins el maoista Partit del Treball de Catalunya o la Lliga Comunista Revolucionària, passant pels euro comunistes del PSUC, els socialistes, els grups d’en Jordi Pujol encara no organitzats com a Convergència… i els autogestionaris del Partit Carlí de Catalunya.
L’Assemblea de Catalunya va lluitar per la llibertat, l’amnistia i l’estatut d'autonomia (objectius que llavors semblaven ben utòpics) i va organitzar les tres majors operacions de propaganda internacional de la història recent de l'oposició democràtica catalana: les manifestacions del 2 i del 8 de febrer de 1976 a Barcelona i la celebració de la primera Diada Nacional de Catalunya a Sant Boi, l’11 de setembre del mateix any.
Tres anys abans, el 28 d’octubre de 1973, l’Assemblea havia patit una “caiguda” important quan estava reunida en sessió plenària a la parròquia de Santa Maria Mitjancera, on la policia hi havia entrat pistola en mà i se n'havia endut 113 activistes. Entre ells, la Magda.
Un pare valent, fundador de Perfumerías Magda
Dos mesos més tard, el dia de Nadal de 1973, l’advocada obtenia un permís temporal per sortir de la presó i assistir a l'enterrament de son pare, Antoni Oranich i Paituví, un lluitador orgullós de la filla, mort repentinament d’un atac de cor abans de fer-ne 60. Oranich, orfe de pare des dels 14 anys, havia emigrat de Sant Celoni a Barcelona, s’havia guanyat la vida com a “viatjant de comerç internacional” de perfums i mitges de nylon i havia acabat sent un bon empresari. Però també va ser un republicà crític, que havia salvat moltes vides amenaçades per escamots violents de la FAI durant els primers mesos de la guerra civil.
Explica Marià Manent que quan l’any 1936 Joaquim Maria de Nadal, secretari d’en Cambó, va ser detingut i dut a la prefectura de policia de Via Laietana se li va atansar un milicià carregat de pistoles i ganivets que el va tranquil·litzar en veu baixa dient-li que el trauria d’allà sà i estalvi. L'endemà, el director general de l’Hispano Olivetti, Joan Peiretti, els estava esperant al port, a peu d'escala del “Principessa Maria”, que el duria a Gènova igual que hi van dur 60 monges del Sagrat Cor que també anaven disfressades. Altres beneficiats per l'acció valenta d’Antoni Oranich van ser alguns personatges famosos com en Pere Rahola o en Josep Maria de Sagarra.
El milicià, conegut amb el sobrenom de “Pimpinela Escarlata” (una célebre pel·lícula d’espies de l’època ambientada a la Revolució francesa interpretada per Leslie Howard i Merle Oberon) era un jove senyor de Barcelona que també va aconseguir salvar la pròpia vida, es va casar amb Magda Solagran i Lluró, va transmetre el seu ADN lluitador a les filles i va fundar una selecta cadena de botigues de luxe, “Perfumerias Magda”, amb locals a l'edifici de la Pedrera, a la cantonada Passeig de Gràcia-Diputació i a la plaça Francesc Macià (llavors dita de Calvo Sotelo).
La del carrer Diputació, construïda entre les mitgeres dels antics palauets de l'aristòcrata Cesar Ortembach i de la familia Vidal Ribas, va ser inaugurada l’any 1947, quan la Magda tenia dos anys. La seva impressionant façana estava concebuda com un gran aparador arrodonit, d'estil racionalista, amb grans columnes i finestrals artesanals revestits de marbre i una cornisa lluminosa que donava la benvinguda a un tram de carrer realment notable, entre Passeig de Gràcia i Rambla Catalunya.
Allà hi havia altres joies arquitectòniques de l'època com el Cinema Cristina, el cinema Fémina, el teatre Calderón, la botiga de nines “Mariquita Pérez” i altres edificis singulars mai desapareguts de la memòria ciutadana d'aquest magnífic tros de l’Eixample. Perfumerias Magda venia productes amb marca pròpia, hereus d’anteriors ocupacions comercials d’en Oranich, que feia fabricar a l'empresa de fragàncies Luxana.
Magda es va criar en un ambient perfumat i emprenedor, dins d’una família antifranquista, demòcrata i burgesa
Defensant el Txiqui
Magda es va criar doncs en un ambient perfumat i emprenedor, dins d’una família antifranquista, demòcrata i burgesa que estiuejava a Sant Celoni, en la qual l’autoexigència formava part del pa de cada dia. Aquell compromís la va dur ben aviat a defensar nombrosos presos polítics. Un dels més famosos va ser Jon Paredes Manot, el “Txiqui”, un militant d’ETA políticomilitar que només tenia 21 anys, nascut a Zalamea de la Serena (Badajoz) i emigrat de ben petit a Zarautz (Guipúscoa) amb els seus pares i familiars.
Txiqui va morir el dia 27 de septiembre de 1975, al mateix temps que un altre etarra, Ángel Otaegui, i els membres del FRAP Humberto Baena, Ramón García Sanz i José Luis Sánchez Bravo, igualment executats dos mesos abans de la mort del general Franco. A Txiqui el van afusellar en un bosc tocant al cementiri de Collserola, abatut per dotze bales disparades per un escamot de guàrdies civils voluntaris. L’havien condemnat en un consell de guerra, acusat d'haver matat un caporal de la policia armada en el decurs d’un atracament a la sucursal del Banc Santander del carrer Casp de Barcelona, malgrat els esforços dels seus advocats Magda Oranich i Marc Palmés, que defensaven que el Txiqui no coincidia físicament amb la descripció dels testimonis, que el tribunal militar no era competent i que dia d'autos l'activista era a Perpinyà.
Segons recorda Magda, que es va passar tota la nit “en capilla” amb en Marc fent-li companyia, Txiqui es va mostrar tranquil i segur d’ell mateix, va morir cantant “Gora Euskadi” i encara va tenir temps per dedicar una foto als seus germans petits amb una frase del Che Guevara que diu: “demà, quan jo mori, no em vingueu a plorar. Mai seré sota terra, sóc vent de llibertat”.
No cal dir que Magda i Marc se’n van fer un tip, de plorar. Però aquella no va ser la primera vegada. El dia 2 de març de 1974 també era executat Salvador Puig Antich, el darrer pres polític sotmès a l’aberració del garrot vil pel règim franquista, a qui se li havia negat el “privilegi” de ser afusellat. A l'inici del cas, Magda havia hagut d’interrompre la seva implicació al grup de defensa emocional i legal d’en Salvador perquè, com hem dit, ella mateixa havia estat empresonada com a membre de l'Assemblea de Catalunya. Una defensa polièdrica i coral que no podia ser només estrictament jurídica. “Des del punt de vista legal ja sabíem que no ens en sortiríem”, explica la Magda. “La resposta jurídica havia de ser impecable, però calia fer una campanya nacional i internacional de comunicació capaç d’influir políticament en el cas”.
Defensant Puig Antich
Va ser justament ella la primera en conèixer la caiguda del comando quan, tot estant al Jutjat de Guàrdia, va veure entrar detinguts Xavier Garriga i Santi Soler i va saber que Puig Antich acababa de ser ingressat a l'Hospital Clínic amb una bala a la mandíbula i una altra en una espatlla. Magda, que coneixia Salvador a través dels seus companys de lluita política i professional Josep Oriol Arau i Francesc Caminal, va avisar immediatament per telèfon a Marc Palmés. Quasi alhora, les germanes d’en Puig Antich es posaven en contacte amb el seu amic Arau, ex líder estudiantil carismàtic i independent d’una promoció (1964/1969) realment compromesa on hi havia activistes com ara Mario Gas, Emma Cohen (nascuda Beltrán), Miquel Agustí, Pere Comas, Ramon Torrent, Toni Ramis o Eugeni Gay, entre molts altres.
L’activista sabia perfectament què s’hi jugava i els membres d’aquella colla de fills del 68 n’estaven previnguts
La pròpia Magda havia estat consellera de curs de l’Il·legal Sindicat Democràtic d'Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). Arau ho era del curs següent. El jove advocat era amic íntim de Carme Puig Antich, a qui havia defensat amb en Caminal en un petit tema laboral anterior. Arran d'allò, havien conegut Salvador, que ja els havia anunciat que tard o d'hora els necessitaria per un tema de major importància. L’activista sabia perfectament què s’hi jugava i els membres d’aquella colla de fills del 68 n’estaven previnguts.
Puig Antich era un llibertari armat, militant del MIL, (Moviment d'Alliberament Ibèric de¨lliberació”, en el català macarrònic de l'època), un grup que havia abandonat oficialment les armes després de resultar ferit de rebot en un atracament el comptable d’una sucursal del Banco Hispanoamericano, tot i que en Salvador i altres “mil-i-tants” van decidir seguir tirant endavant. El grup destinava part dels diners que “expropiaven al sistema” a socórrer obrers en lluita i proveir la caixa de resistència de llurs famílies.
La detenció d’en Salvador i els seus companys va tenir lloc el mes de setembre de 1973 a la porteria del carrer Girona 70, ben a prop del bar Funicular, on la brigada político social li havia parat una trampa maldestre ràpidament derivada en un tiroteig que mai sabrem qui va iniciar. Santi Soler, prèviament detingut i torturat, havia estat utilitzat com esquer per atrapar-lo. Tot i que al darrer moment Soler va poder fer un crit d'alerta, l'emboscada va acabar en una “riña tumultuaria”, en paraules dels seus advocats, en la que la voluntat de matar no va quedar demostrada.
L’anarquista, que duia dues pistoles, en va resultar ferit greu. Però un subinspector de policía, Francisco Anguas Barragán, hi va morir d’unes bales que van desaparèixer i sobre les quals el tribunal militar no en va permetre fer cap prova pericial. Magda, Marc, Arau i Caminal (futur vocal no judicial del Consell General del Poder Judicial) eren membres de l'Assemblea de Catalunya i de la Comissió de defensa dels drets de la persona i del lliure exercici de l’advocacia del Col·legi d'Advocats de Barcelona (ICAB), una comissió presidida per Josep Benet que actuava com a refugi democràtic de la societat civil catalana.
Magda: “Allà vaig aprendre democràcia”
“Allà vaig aprendre democràcia” recorda la Magda. Ella, en Marc, n’Enric Leira i en Josep Maria Loperena, n’eren ambaixadors oficiosos davant dels mitjans de comunicació. Tots plegats, compartien amb en Caminal i Arau tota mena d’esforços, il·lusions, temeritats i, passats els anys, alguna partideta de pòquer de tant en tant per relaxar-se i exercitar la seva capacitat d’estratègia i d’autocontrol d’emocions.
El llibertari Puig Antich no volia que el seu advocat fos militant de cap partit polític, i molt menys, del PSUC. Arau era radicalment independent, i Caminal ja era proto convergent tot i que el partit d’en Jordi Pujol no va ser fundat fins novembre de 1974. Arau i Caminal van fer doncs el pas endavant, mentre els seus amics i companys -i molt especialment la Magda- també abocats a la duríssima defensa del Txiqui, aportaven tots els coneixements i suport emocional que podien i miraven d’implicar uns partits polítics clandestins que es mostraven poc partidaris d'intercedir per un anarquista no enquadrat en cap formació del Consell de Forces Polítiques de Catalunya.
“Vam saber que en Salvador no se'n sortiria quan Capitania General va demanar al Tribunal Militar de Barcelona que es declarés competent pel cas”, expliquen separadament Magda Oranich i Francesc Caminal. “Allò volia dir dues coses: que la sentència seria molt probablement de mort i que cap tribunal es prendria seriosament els al·legats d’una colla de lletrats menors de 30 anys, sense currículum ni experiència”.
Calia trobar una solució. El degà de l’ICAB, Miquel Casals Colldecarrera, els hi va aconsellar buscar un lletrat més madur, capaç de fer-se respectar per règim. Els primers noms van ser els de Manuel Jiménez de Parga (antic catedràtic de Dret Polític dels joves advocats) i Joaquín Ruiz Jiménez, dos noms de prestigi internacional que no van acceptar l'encàrrec.
El sènior finalment incorporat al grup va ser el setantí Francesc d’Asis Condominas Valls, antic degà de l’ICAB entre 1951 i 1957 i president de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya entre 1969 i 1977, que va passar a ser el primer lletrat del cas. Arau, un home carismàtic i quasi tan seductor com la Magda, va passar a ser-ne lletrat adjunt.
Per guanyar temps i poder retirar-se del primer pla de la defensa, Arau va haver d’adduir una malaltia teòricament indemostrable, els Vertígens de Ménière, que obligava el tribunal a recomençar bona part del procediment i acceptar que fos substituït per Condominas com a primer lletrat de la causa.
Mort d'en Carrero Blanco: La condemna definitiva de Txiqui i Puig Antich
Uns trenta dies més tard de la detenció d’en Salvador, l’octubre de 1973, Magda també era detinguda com a membre de l'Assemblea de Catalunya. I just quan va ser alliberada per assistir a l'enterrament de son pare, va passar un fet decisiu en la història represiva del franquisme: el 20 de desembre de 1973, cinc dies abans de sortir de la presó, el president del govern i almirall Luis Carrero Blanco, successor “in pèctore” del general Franco, va sortir volant literalment sobre els terrats del carrer Claudio Coello de Madrid en el seu Dodge negre oficial.
ETA havia col·locat 100 kilos de goma-2 al subsòl del carrer en un fet que probablement va canviar la història d'Espanya però sens dubte va acabar de condemnar a mort Txiqui, Salvador i els presos del FRAP (Frente Revolucionario Antifascista y Patriota), que també estaven pendents de sentència. Quan ho va saber, Puig Antich va dir als seus advocats que “ens acaben de matar a tots dos, a Carrero i a mi”.
Puig Antich: “Ens acaben de matar a tots dos, a Carrero i a mi”
Arau, que moriria 15 anys més tard que en Salvador, es va esfondrar moralment el matí del 2 de març, un cop executat el seu client i amic, després que el fessin fora d’una Model farcida de policies lliures de servei i delerosos de revenja i se n’anés amb en Caminal a casa de la seva mare a buscar-hi consol. Caminal creu que en realitat l’Oriol va començar a morir aquell mateix dia.
Mentrestant, Magda i Marc, que també havien estat expulsats de la Model, es van acomiadar d’Arau i de les germanes Puig Antich, amb qui havien estat esperant vanament l’indult des del célebre bar La Modelo del carrer Entença, i van marxar amb en Leira i altres companys cap el Col·legi d'Advocats de Barcelona a celebrar una dramàtica assemblea extraordinària de la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona i del Lliure Exercici de l'Advocacia que es va allargar tota la nit del dia 1 al 2 de març.
Els seus membres van connectar infructuosament amb tota mena de personalitats catalanes, espanyoles i internacionals per aconseguir l’indult. Cas d'haver-ho fet és molt possible que s’hagués produït una rebel·lió policial. Salvador va morir en un cadafal improvisat a la sala de paqueteria de la presó Model. Jesús Irurre, el funcionari que el vigilava i va acabar jugant a bàsquet amb ell, va cridar “Franco, hijo de puta, asesino”, abans que un company compassiu se l'endugués per evitar represàlies.
El mateix 2 de març també era executat a garrot el pres alemany “Heinz Ches”, nom fals de Georg Michael Welzel, acusat d'haver matat un guardia civil en un càmping de Tarragona, en una jugada que segons alguns analistes mirava d’homologar la mort d’en Salvador amb la d’un mal factor comú. L’obra teatral “La Torna”, dirigida per Albert Boadella en va parlar fins que el propi Boadella i alguns del seus companys també van ser empresonats.
Arau i Palmés van morir prematurament fa una pila d'anys, Caminal presenta una important fulla de serveis com a jurista i Oranich continua exercint la seva incansable carrera de defensora dels drets humans des del despatx que comparteix amb els seus fills Sergi i Ivan Palmés Oranich, ben a prop del Col·legi de Periodistes, a qui també assessoren.
Les execucions de Txiqui i Salvador van forjar el seu caràcter i van marcar profundament la seva vida. Però Magda és una líder infatigable i col·laborativa, peça bàsica de qualsevol equip i una feminista irreductible de primera hora, que durant la Caputxinada de 1966 llençava entrepans i queviures als activistes tancats al convent, juntament amb l'escriptora Montserrat Roig.
Candidata desitjada, supervivent irreductible
A banda de la seva trajectòria política i de ser l’eterna candidata desitjada per molts dels seus col·legues com a degana del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona, la Magda ha estat vicepresidenta del Consell Nacional de Dones de Catalunya, fundadora i presidenta de la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals de l’ICAB, membre de la Fundació Trias Fargas, defensora del soci, membre de la Comissió de Reforma dels Estatuts i vocal de la Junta Directiva del Futbol Club Barcelona i secretària de la junta directiva d'ACNUR Catalunya, entre moltes altres responsabilitats.
Durant la seva carrera ha treballat i treballa en defensa de víctimes de violació, agressions i maltractaments de gènere, com per exemple en el cas del violador de l'Eixample, o el de les víctimes de maltractaments en orfenats franquistes. Políticament, hauria volgut mantenir un perfil baix a Junts per Catalunya, però el destí va fer que fos la més votada al congrés que va triar la Comissió de garanties del partit. I també va ser l'escollida per fer l'anomenat “informe Dalmases”, un expedient que alguns dirigents de la formació, del nom dels quals d’aquí no gaire no se’n recordarà ningú, haurien volgut dictar personalment.
Vana esperança! Magda Oranich és una supervivent nascuda l'any 1945, que el 1993 va superar un terrible accident de cotxe, l'any 2000 va patir una operació de càncer de pronòstic incert i l'any 2014 va ser sotmesa a una operació quirúrgica a cor obert.
Amable i confiada, combativa contra la discriminació de gènere i l’edadisme, amant dels animals, catalanista i barcelonista acèrrima, que ningú es confongui: ella és membre d'una generació, la dels fills del 68, que es van deixar la pell a la transició, continuen al peu del canó i mai no es rendiran sense lluita. Més que res, perquè són de ferro.