“Des del 1991, quan vaig adquirir el restaurant Montesquiu, vam iniciar una etapa on hem volgut ampliar la nostra oferta, però sempre conservant aquesta passió i essència que ho fan un lloc únic”. Qui parla és Javier de las Muelas, reeixit empresari, propietari també dels mítics Gimlet i Dry Martini de Barcelona, considerat un dels millors bars del món. Aquest llegendari establiment s'ha convertit en un local amb una proposta gastronòmica eclèctica i amb productes de primer nivell, on es podria menjar 365 dies a l'any sense haver de repetir mai el mateix plat: “És el lloc on es reuneixen, generació darrera generació, molts veïns del barri de Sarrià-Sant Gervasi, així com altres barcelonins que ja el consideren casa seva”, apunta de las Muelas.
Una història que es remunta al 1952
La seva història s’inicia al 1952, quan va néixer com un petit celler de barri, d'aproximadament de 50 m2, a la part alta de la ciutat. Aleshores venien vins i licors a granel, i gel a trossos per a les neveres. La seva primera evolució per part de la família Torremadé va ser la incorporació d'un tirador de cervesa a la barra, moment en què van inaugurar la tapa tal com la coneixem avui dia: van començar a servir petites tapes en plats i recipients diferents per saber què havia menjat cada client en passar per caixa. Calamars a la romana, cèrcols de ceba, tripetes, mandonguilles, gambes en gavardina, braves… Començava així la història del "Quiu", el local on hi anaven els universitaris de les residències de la zona. I va ser el 1991 quan un jove empresari (de las Muelas) va veure el potencial d'aquella discreta cantonada entre els carrers Mandri i Bigai.
De las Muelas (propietari): “Des del 1991, quan vaig adquirir el Montesquiu, vam iniciar una etapa on hem volgut ampliar la nostra oferta, però sempre conservant aquesta passió i essència que ho fan un lloc únic”
El 16 de setembre de 1991 va signar la compravenda, molt segur que havia trobat un local que havia de mantenir la filosofia original perquè continués funcionant. A la carta d'invitació a la inauguració del nou local, Javier de las Muelas destacava el tracte que la família Torremadé havia donat als seus “amics-clients” al llarg dels anys. Això, juntament amb les típiques gerres i tapes, i la peculiaritat de l'ambient, van transformar el local en un “clàssic” del barri. Va conservar i millorar la decoració i va mantenir la forma de servir el client i aquest aspecte proper i un punt desenfadat molt diferent del que era habitual a la zona.
L'ampliació, el 2009, amb la compra de dos locals contigus del carrer Bigai, va dotar el restaurant amb els 270 m2 actuals (amb terrassa) i la seva característica disposició en “L”. Va ser una inversió que va redecorar l'espai, però que va mantenir la zona desenfadada de tapes amb la barra llarga, les taules i tamborets afegint-hi un nou espai més còmode on poder degustar els plats del restaurant de forma relaxada i tranquil·la. A la carta es van fer lloc entre els clàssics de la casa, plats nous en aquell moment com la carn de Wagyu (una raresa a l'època), les truitetes de gambetes o l'assortiment de minihamburgueses. També el ja prestigiós cocteler, va afegir a l'oferta còctels i glops que ja eren un hit als seus altres locals (gintònics, margarites i mojitos de colors).
Canviar perquè no canviï res
La carta del Quiu ha anat acompanyat de l'evolució gastronòmica de la mateixa Barcelona, incorporant-hi una oferta tan senzilla i gustosa com variada i eclèctica. De las Muelas defensa que “tot val”, d'unes papas arrugàs canàries, a un pollastre tikka masala, pasta fresca o un tataki de tonyina. “Per mi el més important és que la tradició es pugui barrejar amb nous plats”.
És “el bar del teu pare i el del teu fill”, “la teva segona casa”, sintetitza l'empresari la projecció internacional del qual no ha deixat de créixer, arribant a acords amb companyies hoteleres de luxe i gestionant restaurants i cocteleries a Madrid, Sant Sebastià, Londres, Singapur, Bali, Rio de Janeiro, Berlín, Sorrento, Tenerife, Tailàndia i Mèxic.
El restaurant celebra el seu aniversari recuperant una selecció de les tapes del 1952 servides als diferents recipients que utilitzaven per distingir-les. Llocs de trobada, de tertúlia que evolucionen (encara que només sigui una mica) amb els seus temps. La recent pèrdua de Joan Bayén al capdavant d'un lloc com el Pinotxo ens fa pensar que Barcelona no va tan sobrada de referents. Avui, demà i sempre. Desitgem llarga vida al Montesquiu.
Restaurant Montesquiu
Carrer de Mandri, 56, 08022 Barcelona
Preu mitjà: entre 25 i 30 euros