El Qatar que vaig conèixer, fa més de vint anys, era un petit país àrab que produïa petroli en unes quantitats suficients per fer rics als qatarians i prou. S’havien limitat, fins aleshores, a explotar els recursos naturals en el sentit més primari, sense treure’n un valor afegit que anés més enllà del que aporta la sort geogràfica dels subsòls, una mena de loteria. Com vam veure, el petroli havia estat descobert a finals dels anys trenta. Ho havia fet l’Anglo-Persian Oil Company (APOC, que més tard va esdevenir British Petroleum). Però les explotacions les va començar a rendibilitzar, durant la dècada dels quaranta, un consorci format per BP (23.75%), Royal Dutch Shell (23.75%), Cie Francaise des Petroles (23.75%), Standard Oil (11.87%), Mobil (11.87%) i Paratex (5.0%).
Ara bé, què és el que fa diferent Qatar de la resta dels seus veïns? Per què aquesta permanent rivalitat d’estètica Sabadell-Terrassa o Reus-Tarragona? Certament, hi ha un ressentiment del germà gran (Aràbia Saudita) per no haver format part Qatar d’una península unificada en la qual aquest germà gran tallaria el bacallà de manera clara i indiscutible. I a sobre, resulta que el petit díscol ha tingut més sort. Perquè, no ens enganyem, no es tracta d’una simple pugna pel manteniment d’un orgull localista exacerbat.
Què és el que fa diferent Qatar de la resta dels seus veïns?
El tema de fons és la descoberta a principis dels anys setanta -quan Qatar va declarar la independència respecte a Gran Bretanya- de bosses de gas natural. I l’any 2013, quaranta-dos anys després de la primera descoberta, se’n va fer una altra que podríem anomenar definitiva. Bé, el cas és que aquesta darrera descoberta va posicionar Qatar en una lliga totalment diferent. Perquè si bé el país ocupa el 13è lloc en el rànquing mundial de reserves petrolieres, mentre que Aràbia Saudita n’és el segon, Kuwait el 6è i els Emirats el 7è, resulta que Qatar és el tercer del món en reserves de gas natural -només per darrere de Rússia i Iran-, Aràbia Saudita n’és el 5è, els Emirats el 7è i Kuwait el 20è. I tots aquests veïns amb reserves molt més petites -Aràbia Saudita només una cinquena part que Qatar-.
Com dic, la combinació d’aquestes descobertes amb la millora de la tecnologia per liquar el gas natural (convertint-lo en GNL) va despertar el país definitivament respecte dels seus veïns -i, recíprocament, els veïns respecte de Qatar-. Les exportacions dels primers vaixells de GNL van començar l’any 1997, quan jo vaig visitar el país per primer cop. Aquestes exportacions van obrir noves perspectives. Potser per tractar-se d’un país petit -de fet, una ciutat en mig d’un territori completament buit- les decisions són més senzilles d’implementar. El cas és que les classes dirigents van decidir apostar pel GNL i dedicar els diners entrants a fer inversions arreu del món. És així que avui són accionistes de moltes empreses occidentals. De tots tipus. També de clubs de futbol. Fins i tot, de masies al Lluçanès.
Per si tot això del que hem parlat no fos prou gros, resulta que els darrers anys i mesos han tingut lloc importants fets, a escala mundial, que tenen una repercussió definitiva en la regió d’Aràbia. Per un costat la crisi climàtica i, per tant, la reducció dels consums de petroli. I aquest és un fet irreversible. El món, la societat, amb independència dels governants, ha decidit tallar amb el consum de petroli per passar a utilitzar energies renovables. No som conscients de les conseqüències que té el fet que tot el món -milions dels cervells més preparats del planeta- es posi a treballar en un sentit determinat -només la vacuna contra la covid n’ha estat el precedent-. Vull dir que els resultats seran inevitables i el consum de petroli es reduirà dramàticament els pròxims anys. És una decisió que la humanitat ha pres. I els millors la lideren.
Al fet que comento cal afegir-hi una altra opció global importantíssima: la Unió Europea ha decidit avalar que les energies de transició, les que contaminen poc, siguin la nuclear i el gas natural. Aquestes dues fonts han de servir per reduir la contaminació de forma més immediata al mateix temps que s’implanten les noves tecnologies. Vull dir que el consum de gas natural al llarg dels pròxims vint anys serà formidable, ja que, ni que sigui de forma transitòria, haurà de substituir el carbó i el petroli. Però encara hi ha més. La guerra d’Ucraïna ha fet que el consum de gas rus per part d’Europa es vegi impossibilitat. Un dels proveïdors d’energia de transició, l’origen principalíssim de gas natural amb què comptava Europa (el primer del món, Rússia), ha quedat invalidat i no pot ser utilitzat per Occident.
El consum de petroli es reduirà dramàticament els pròxims anys
Resumint, és fàcil entreveure que el rol de Qatar en l’aprovisionament de GNL a tot el món -sobretot a la part que més en consumeix- esdevindrà fonamental. Ara bé, quines seran les conseqüències de tot aquest terrabastall? Un petit emirat com és Qatar en mig de països que, o bé són pobres, o bé són rics i esdevindran més pobres -Aràbia Saudita, Emirats o Kuwait- mentre ell triomfa i es fa encara més ric? De la geoestratègia i de les tensions en parlarem un altre dia. Estudiïn el mapa adjunt amb un cert detall. Dona pistes...
