Les vides lliures de Rosario de Acuña

L'escriptora i militant pels drets de la dona va optar per l'emprenedoria per garantir la seva llibertat artística i vital

Rosario de Acuña va emprendre en l'avicultura després de ser censurada com a dramaturga
Rosario de Acuña va emprendre en l'avicultura després de ser censurada com a dramaturga

"Dramaturga, maçona, feminista, muntanyenca, poeta, regeneracionista, lliurepensadora, avicultora, articulista, exiliada, [...] un portent de dona que no deixava indiferent ningú". Així definia el biògraf Macrino Fernández a Rosario de Acuña. A l'extens llistat d'atributs lligats a aquesta figura icònica del segle XIX hi podíem afegir el d'empresària. Un perfil que Acuña va adoptar per garantir la seva llibertat en una societat que li tenia reservat el paper d'esposa i mare pel simple fet de ser dona.

La rebel·lió d'Acuña contra el seu destí es gesta en la seva infantesa. Filla de l'aristocràcia, la futura escriptora té accés a una educació progressista poc comú en l'època i gaudeix d'estades a diverses capitals europees des de la seva adolescència. Alliberada de preocupacions pecuniàries, Acuña inicia una carrera com a articulista amb primeres publicacions al diari progressista La Ilustración Española.

Rosario de Acuña: periodista, poetessa, emprenedora i exiliada per feminista

Animada pel seu incipient èxit periodístic, a 26 anys s'anima a donar el salt al teatre amb la publicació de la seva primera obra Rienzi el tribuno. Una crítica als excessos del poder, però dins del que es considerava acceptable socialment. La representació és un èxit de públic i aconsegueix crítiques que, amb un paternalisme gens dissimulat, destaquen el fet que una dona pogués defensar amb convicció les seves creences. El respectat crític literari de l'època, Manuel de la Revilla, explicava als lectors com "la intenció moral i política que conté l'obra no s'ajusta amb el temperament del sexe femení", i conclou que Acuña "no és una poetessa; és un poeta".

Més info: Hedy Lamarr, l’actriu que va inventar el wifi

Acceptada i consolidada en els cercles intel·lectuals de Madrid gairebé com un exotisme, Acuña es casa aquell mateix any amb el militar Rafael de la Iglesia i es trasllada a Saragossa, des d'on segueix la seva activitat periodística. Lluny d'acceptar la domesticació que li volen imposar els crítics i col·legues professionals de l'època, l'escriptora inicia una sèrie d'articles que criden a les dones a trencar les barreres socials en les quals estan atrapades. El març de 1882 escriu a El correo de la moda: "Entreu amb convicció amb mi al món on us portaré i, si després, en tornar a l'atmosfera en què respireu gairebé sempre, sentiu al cor la tristesa [...], llavors comprendreu altres felicitats que aquelles que us ha ensenyat la rutina [...] i el lamentable obscurantisme que us han llegat aquelles edats de les predicacions i els desafiaments".

Després d'anys d'obres amb menor èxit, articles cada cop més esmolats, l'escàndol del seu divorci per infidelitats continuades del seu marit i una encara més escandalosa relació amb un estudiant 17 anys menor que ella –i que ja no l'abandonarà-, Acuña escriu la seva obra més polèmica.

El padre Juan denuncia el paper de l'església en l'adoctrinament i manipulació de la societat. Acuña deixa de per sempre el seu to de crítica acceptable i entra dins de l'àmbit dels autors proscrits. Cap companyia de teatre vol produir i estrenar l'obra i, en lloc d'acceptar la derrota i modificar el text, l'escriptora decideix crear la seva pròpia empresa.

L'obra s'estrena al Teatro Alhambra de Madrid i és un èxit de públic... en l'única representació que se li permet fer. Malgrat haver superat la censura, l'escàndol provocat per aquest text anticlerical duu el governador de Madrid a clausurar el teatre i prohibir la seva representació, el que porta a Acuña a la ruïna econòmica.

Més info: Ángela Ruiz Robles, la professora que va inventar l’e-book

Desproveïda de l'encant que suposava la crítica militant ingènua dels seus inicis, Acuña es veu marginada dels cercles intel·lectuals madrilenys i acaba amb la seva obra literària, mantenint els seus encesos articles periodístics a favor dels drets de les dones, els obrers i els agricultors com a única via d'expressió.

Malgrat l'escarment del seu primer fracàs empresarial, Acuña es desplaça al nord de la Península, on descobreix l'avicultura. Aquest cop, el seu atreviment és rebut amb burles i crítiques per part d'un sector, per descomptat, dominat per homes. Malgrat els mals auguris, la renovada empresària comença a rebre comandes de tota Espanya i és reclamada per la premsa especialitzada. Tant és el seu renom en la seva nova professió, que el 1902 aconsegueix la medalla de plata en la I Exposició Internacional d'Avicultura de Madrid.

Més info: Madam C.J. Walker, productes cosmètics pels drets de la dona afroamericana

Després de gairebé una dècada de trajectòria empresarial exitosa, Acuña cedeix el negoci i comença a pensar en una retirada plàcida. Tot es complica quan el 1911 es publica un article en què denuncia l'assetjament patit per unes estudiants a la Universitat Central de Barcelona. "Què els quedaria als pobres nois si les dones van a les càtedres, a les acadèmies, als ateneus i arriben a aprendre altres coses que rentar orinals i refregar-se amb els mossens? [...] Arreglats quedarien llavors tots el semi-homes espanyols si les dones adquireixen facultats de persones!", exclamava.

L'escàndol l'obliga a exiliar-se a Portugal, ja amb 60 anys, fins que el 1913 el comte de Romanones l'indulta amb l'argument que "ha de tenir més anys que un palmar". Ja de tornada, Acuña inicia la seva última vida, aquest cop de senderista i militant sindical en la vaga general de 1917.

Els seus últims escrits periodístics estaran dedicats als obrers, però també a les dones maltractades. Com sempre, Acuña animava la resta de dones a viure tal com ho havia fet ella.

Avui et destaquem
Comentaris