Quan es viatja per primer cop a l’Extrem Orient sobta l’advertència que es llegeix a l’imprès d’immigració de diversos països: Malàisia, Singapur, Tailàndia o Cambodja. S’avisa d’un fet transcendental: el tràfic o possessió de drogues està castigat amb la pena de mort. No sempre es castiga amb la pena capital, però sí amb càstigs llarguíssims, sovint cadena perpètua. Hi ha diversos occidentals podrint-se en aquelles presons. Qui avisa no és traïdor. Ara acaben d’executar a una dona i un home a Singapur per posseir drogues. I és que si algun país del sud-est asiàtic és estricte, en tots els àmbits, aquest és Singapur.
Aquell petit estat no és res més que una ciutat ubicada en una illa i amb mitja dotzena de petites illes, pràcticament adherides, al voltant. Uns 700 km2, com l’àrea metropolitana de Barcelona, aproximadament. Amb cinc milions i mig de persones. I, això sí, una de les rendes per càpita més altes del món: uns 73.000 dòlars. Molts països tenen un líder històric en el qual s’emmirallen. Però si hi ha algun país identificable amb qui el va construir, aquest és Singapur. A finals dels anys cinquanta, el senyor Lee Kuan Yew va arremangar-se i va decidir que ell estava predestinat, pel simple atzar, a tenir una gran responsabilitat. Va saber entreveure un fet fabulós: quan es combinen la laboriositat amb la bona administració, el còctel no té rival. I això és el que havia tingut lloc amb la presència britànica a territoris d’ètnia xinesa. Singapur i Hong Kong han estat fenòmens únics que, sota el meu criteri, la humanitat hagués hagut d’aprofitar més profundament en benefici i benestar de molts habitants del planeta. Vull dir que Macau mai ha esdevingut res semblant, malgrat estar poblat per xinesos colonitzats i geogràficament ubicat en un lloc similar a, per exemple, Hong Kong. Va faltar l’ingredient britànic.
Un dia vaig llegir que, durant el període que va durar l’Imperi Britànic d’Orient (el Raj), el Regne Unit hi va arribar a tenir 100.000 funcionaris com a màxim. Una administració d’una gran eficiència. Ara que a tots els nostres polítics se’ls omple la boca -només la boca- de la famosa “col·laboració pública-privada”, no estaria de més que s’instruïssin sobre la primera experiència exitosa d’aquesta mena de col·laboració en la història de la humanitat: la del govern britànic i la Companyia de les Índies Orientals. Un cas d’èxit.
Aquell petit estat no és res més que una ciutat ubicada en una illa i amb mitja dotzena de petites illes, pràcticament adherides, al voltant
Bé, resulta que allò que ara és Singapur va ser fundat pel senyor Stamford Raffles, sir. Va ser cap al primer terç del segle XIX. El nom de Singa Pura significa, en llenguatge local, Ciutat Lleó, i es tractava d’aquesta illa petita situada al capdavall de l’estret de Malaca, just sobre la línia de l’equador. Si bé va ser inicialment governada des de Calcuta, aviat va passar a ser administrada directament per Londres. A finals del segle XIX, i per culpa de la misèria existent a la Xina, hi van arribar molts xinesos. Fins a esdevenir l’ètnia majoritària. Tanmateix, la diversitat sempre ha estat la característica de Singapur i ja hi havia en aquell indret multiplicitat de races i ètnies: indis, malais, jueus i armenis. Finalitzada la Segona Guerra Mundial, la zona va convertir-se en conflictiva per les ànsies d’influència comunista. El cas és que l’any 1957 Malàisia va esdevenir independent de Gran Bretanya i Singapur s’hi va adherir més tard, el 1963. I aquí comença la petita història que arriba fins a l’actualitat.
La creença general de la classe dirigent singapuresa de l’època era que necessitaven formar part d’un mercat més gran o, altrament, desapareixerien. Per això es van associar a la nova Malàisia. És comprensible. Si ens col·loquem en aquelles dates, en un món convuls on només feia vint anys que havia finalitzat una guerra. Per primera vegada, el conflicte era planetari amb un continent asiàtic en descomposició respecte a les antigues metròpolis. Davant aquest escenari, les temences semblen lògiques. Més si tenim en compte que parlem d’una ciutat que no arribava als dos milions d’habitants i que havia estat envaïda pels japonesos. Però malgrat les ànsies d’associació amb Malàisia, la cosa no va funcionar i Singapur va esdevenir definitivament independent el 1965. Una ciutat sola. El partit més important era el PAP (People’s Action Party) liderat per Lee Kuan Yew, el qual ja havia exercit de ministre principal des del 1959, al Singapur britànic. I en ser declarat Singapur independent de forma definitiva -en fracassar l’associació amb Malàisia- resulta que Lee Kuan Yew va ser elegit primer ministre i president de la nova república. Cap d’estat i cap de govern, a la vegada, d’una ciutat de ningú.
Fins a la data, Singapur havia estat un port que es limitava a viure del comerç de la zona, principalment cautxú que venia de Malàisia. I la primera pregunta que es va fer Lee va ser: quin ofici triem per al país? Què volem ser quan siguem grans (en termes d’edat, no pas d’extensió)? Anys més tard, ja jubilat, Lee deia: “Hi ha llibres que t'ensenyen com construir una casa, com reparar motors, com escriure un llibre. Però no he vist cap llibre sobre com construir una nació a partir d'un grup dispar d'immigrants procedents de la Xina, de l'Índia britànica i de les Índies Orientals neerlandeses o sobre com aconseguir que la seva gent es guanyi la vida, quan el seu antic paper econòmic com a centre comercial de la regió està desapareixent”.
La diversitat sempre ha estat la característica de Singapur
La primera cosa que va fer el senyor Lee va ser construir habitatges per a tots els singapuresos. Va voler crear una societat de propietaris, on la gent tingués el seu propi habitatge. Per fer-ho va col·locar els millors al capdavant. Perquè aquest era, i seria, el lema del país que Lee va gravar amb foc dins la societat singapuresa: l’excel·lència. I va adonar-se que per fer tot el que es necessitava calia lluitar contra la corrupció. Va instaurar penes severíssimes amb la idea que, a llarg termini, la manca de corrupció constituís la base moral del govern i de la societat singapuresa. Sistema legal? Una barreja de l’heretat dels britànics: les lleis del Raj, també algunes altres copiades de Westminster i, el més important per als negocis, la Common Law. Sempre va mantenir que el millor que podia fer una excolònia era col·laborar amb l’antiga metròpoli i extreure’n d’ella el millor que hi havia. També va destinar, d’entrada, un terç del pressupost a educació. I va invertir de manera intensa en sanitat. La idea era tant bàsica com difícil de dur a terme: Singapur ha d’esdevenir un lloc amb un alt nivell i amb una qualitat de vida envejable. Això requereix que els ciutadans gaudeixin dels millors serveis i que, inexorablement, les feines que duguin a terme siguin d'alt valor afegit. Alta formació, nivell d’exigència alt i, en conseqüència, excel·lència com a resultat. I així han anat, cap amunt.
El país gaudeix d’una democràcia formal, és a dir que existeix la separació de poders i eleccions periòdicament. La gent pot elegir el president de manera directa. Ara bé, un cop arriben al poder els elegits, les coses es discuteixen poc. A més, d’ençà de la independència del país, sempre ha guanyat el mateix partit: el PAP. El Codi Penal estableix el càstig físic i la pena de mort. Amb tot això vull significar que tenen una manera particular d’entendre la democràcia: a la forma asiàtica. I ens hi hauríem d’acostumar. Tinc la sensació que això d’exportar democràcia amb subtileses s’ha acabat. No funciona ni a Espanya i valdria més, abans de donar lliçons a ningú, vigilar que la que tenim nosaltres no es degradi perquè, em temo, que se’ns ha girat feina. Quan un individu arriba a dirigir tota una ciutat amb només el 19,70% dels vots, com passa a Barcelona, penso que poques lliçons es poden donar sobre com es trien els governants. I menys, encara, donar-les a Singapur.
Singapur ha d’esdevenir un lloc amb un alt nivell i amb una qualitat de vida envejable
El senyor Lee Kuan Yew va morir el 2015. Havia reeixit a implantar un principi bàsic i és que el fet més determinant del destí d'una societat no són ni la seva riquesa material ni altres mesures polítiques convencionals, sinó la qualitat del seu poble i la visió dels seus líders. Ell va saber combinar i relacionar, dins del seu context cultural, els esdeveniments regionals amb la resta del món. Queda lluny el Singapur colonial que encara es pot visitar i on es poden observar els estralls de la invasió japonesa. Ara la ciutat-estat és un laberint de gratacels d’una modernitat que aclapara. Encara que un sempre es pot perdre al bar de l’hotel Raffles. L’hotel va ser creat en homenatge al fundador de la Ciutat Lleó. Un hotel on ha sojornat, al llarg dels decennis, gent diversa: escriptors, artistes o polítics. Es fa difícil imaginar que, encara als anys trenta del segle passat, en aquell hotel, hi va entrar un tigre per una de les finestres. Era l’època antiga, quan Singapur, com tota la península de Malaca, vivia de la jungla i tenia un ofici de misèria.
Tothom que he conegut que viu a Singapur no vol marxar-hi, malgrat la calor i la humitat. I la rigidesa oficial. Segur que l’herència de Lee és discutible. Ara ja han passat uns quants anys. Nosaltres hauríem d’aprendre a jutjar els nostres governants amb una certa perspectiva. Quan es va retirar i li preguntaven a Lee Kuan Yew què pensava de la seva feina feta, sempre deia que deixava els judicis pels descendents, per a quan ell ja no hi fos. Repetia el proverbi xinès: “Tanqueu el taüt i després decidiu”.