Ulleres de xula era una expressió que feia servir quan, de petita, em posava les ulleres d’algú dels grans i corria per tota la casa fent el burro. Era una manera de sentir-me adulta, perquè els menuts portàvem barrets i gorres mentre els adults tenien, cadascun, les seves ulleres tintades. Quan em vaig fer gran vaig descobrir que protegir-se els ulls era, de fet, una manera intel·ligent d’anar pel món i què, més enllà de la bona aparença que et donen les ulleres, també et permeten veure la realitat des d’una altra perspectiva. Va ser aleshores, quan vaig créixer una mica i vaig començar a tenir les meves ulleres de sol, que vaig començar a emmagatzemar records de color sèpia. I com que a l’estiu, especialment durant les vacances, sempre duem les ulleres de sol posades, els records de la infància o de la meva primerenca joventut els tinc sota una pàtina d’aquest color.
Hi ha persones que porten les ulleres de sol tot l’any, i d’altres que ens les deixem a tot arreu i ja no ens en comprem perquè sabem que les perdem. Les ulleres de sol poden ser un símbol d’estatus social, però per a mi sempre han estat un símbol de sortida de la rutina, perquè ningú duu ulleres de sol a l’oficina, a les conferències o mentre teletreballa per casa. Un símbol d’allò que et poses quan vols fer alguna cosa fora de la normalitat. Per això, el filtre de color sèpia de les ulleres de sol també pot ser un filtre de realitat, una pàtina de color que ens transporta a veure les coses d’una altra manera i a un altre ritme. Les platges daurades, les ones del mar i aquella sal resseca que queda incrustada en les ulleres cada cop que anem a la platja, o la sensació de suor al front cada cop que anem a la muntanya son pròpies de la vivència de l’estiu sota les lents.
Les ulleres de sol poden ser un símbol d’estatus social, però per a mi sempre han estat un símbol de sortida de la rutina, perquè ningú duu ulleres de sol a l’oficina, a les conferències o mentre teletreballa per casa
En les últimes dècades ha sorgit el concepte de “veure el món des d’unes lents” i un color que relaciona amb un moviment social. Lents vermelles, lents liles o lents verdes han estat maneres d’explicar que la realitat pot ser percebuda i interpretada des d’una determinada òptica. Les lents de color sèpia son, per aquesta norma, la manera de veure el món des del descans: les imatges lentes, la desconnexió de la rutina o la calma de no tenir res a fer en tot el dia que no son pròpies d’altres moments de la rutina. Si durant l’any veuríem els carrers atrafegats, un trànsit infernal o pensaríem en tots els recados que hem de fer per mantenir la vida. Davant la urgència de tot l’any de veure la realitat segons diferents òptiques, durant les vacances hauríem de poder posar-nos unes altres ulleres, materialitzades en les de sol, per veure la realitat a càmera lenta, de manera pausada i fora de les angoixes quotidianes.
És per això que, malgrat la meva destraleria, procuro dur ulleres de sol quan viatjo, descanso o duc a terme alguna activitat fora de la rutina. La pàtina de les ulleres de sol no només et permet emmagatzemar records estètics, sinó també entrar al marc mental del fet que, efectivament, estem de vacances i necessitem descansar. I potser, així, podrem evitar mirant el correu en les hores de descans, acabar coses que “no costen res” i “son un moment” i entrar completament i profundament en l’objectiu de les vacances: el dolce far niente.