Tornem a la qüestió d’ara fa quatre anys: obrir o no obrir els diumenges els comerços a la zona de gran afluència turística de Barcelona, el centre ampli de la ciutat. Uns comerciants ho volen, els altres s’hi oposen. No només hi ha lloc per als uns i pels altres sinó que els dos models poden conviure i beneficiar-se mútuament.
Als darrers quatre anys, l’ajuntament ha permès obrir les botigues el darrer dia de la setmana de 12 a 20 hores des del 15 de maig al 15 de setembre. Uns comerciants no només volen mantenir les obertures sinó que desitgen doblar-les; altres, en canvi, defensen que fins aquí ha durat l’experiment. Per què els primers opten per treballar els diumenges? Hi ha un motiu fonamental: la major part del producte que venen s’adreça als visitants; altrament la clientela dels segons és majoritàriament autòctona i el setè dia de la setmana està habituada a descansar com el Senyor, fins i tot de comprar.
Es tracta de dos tipus de comerços que tenen moltes coses en comú: estan porta per porta, fins i tot a molts carrers dels centres turístics; cerquen un públic diferent encara que en realitat sovint coincideix; usen les mateixes estratègies d’atracció comercial; i competeixen amb els grans, amb el comerç en línia i amb les grans plataformes. Però apareixen diferències substancials. Mentre els comerços adreçats al turisme estan situats molt a prop de les zones més turístiques, al centre històric, als monuments i als hotels, els quotidians s’apropen als barris; mentre pels primers la feina fluctua de forma estacional al ritme dels fluxos dels visitants, els quotidians actuen de forma permanent; mentre els primers venen més productes d’impuls -gastronomia, moda, records i d’altres-, els quotidians s’especialitzen en tot allò que necessiten diàriament els nadius; mentre els marges dels primers resulten més elevats, els dels segons ajusten més la relació qualitat-preu.
A totes aquestes diferències s’afegeix una altra que té major transcendència: els comerços adreçats al turisme han evolucionat cap a una dimensió d’empresa superior i, per tant, han adquirit un volum de negoci més elevat.
Uns comerciants no només volen mantenir les obertures sinó que desitgen doblar-les; altres, en canvi, defensen que fins aquí ha durat l’experiment
Els comerciants oberts al turisme han descobert que Barcelona és una ciutat atractiva amb baixa estacionalitat, i que els visitants desitgen comprar quan els hi ve de gust sigui dimarts o sigui diumenge i els caps de setmana són una oportunitat de clientela addicional. Aquest segon mercat els ajuda a generar economies d’escala, seleccionar un portafolis atractiu, estructurar els horaris del personal per poder treballar matins i tardes, i afegir-se a l’obertura dominical. Diríem que aquest viratge estratègic és la clau de volta de la supervivència. Facturar més, disposar d’una major estructura, més volum o punts de venda fan possible competir en millors condicions sense abandonar els valors que han fet fortes històricament les pimes comercials i tant aprecien els clients.
El petit comerç de proximitat fineix. A poc a poc. Sense fer gaire soroll. Es refugia a prop dels mercats municipals o en determinades zones clúster de la ciutat, però està atrapat en un cercle viciós: com que és petit, li manquen recursos, capacitat de gestió, temps i mans per innovar; els volums de mercaderia que manega no li permeten economies d’escala i els preus de venda són forçosament més cars. En aquestes condicions, no pot obrir cada dia de la setmana ni estendre els horaris de feina per què li impedeix conciliar i per què l’operació li costa més. Això sí, manté una alta fidelitat dels seus clients pel tracte i la confiança, però no pot competir ni en la relació qualitat-preu, ni amb les campanyes dels grans ni amb la força de les plataformes.
Aquesta limitació fa molt difícil adquirir muscle i, si no creix, queda atrapada en una escala reduïda que cada cop l’afebleix més. Per competir amb els grans i les plataformes, si no adopta mesures urgents de creixement propi o corporatives de compra, d’innovació, de qualitat, de comercialització, participant en agrupacions com ara els APEU -que no avancen-, el risc és evident: a curt o mitjà termini desapareix. I sense botigues de proximitat, el proveïment a la població és incomplet, els barris perden la seva identitat i el tancament es converteix en un factor de desarrelament de la població. Tots perdem molt.
Els multi horaris de Londres
Fa temps que a Londres han superat la discussió de si obrir o no els diumenges. Quan es desferma als anys noranta la fal·lera a Europa del turisme urbà, la capital anglesa s’apunta la primera a la nova onada de clients, convertint-se en la pionera dels multi horaris. Això li ha permès mantenir potent el petit comerç i addicionalment les aliances entre les distintes tipologies de comerç beneficia a tots, clients i distribuïdors. Els grans magatzems, els centres comercials i les botigues de conveniència estenen abastaments els seus horaris al llarg de tota la setmana, diumenges inclosos.
Els mercats tradicionals com Camdem, Portobello, Borough, Coven, Brick Lane o qualsevol del centenar de mercadets obren el caps de setmana i cobreixen les demandes dels visitants que majoritàriament aprofiten aquests dies. Les botigues de proximitat mantenen horaris més reduïts i no obren diumenge o bé descansen un altre dia de la setmana. Les aliances entre aquests dos últims grups de comerciants són tan estretes que lluny de restar sumen. S’han generat sinergies que afavoreixen a tots dos: per exemple, l’atracció cap als clàssics mercadets apropa clientela a les botigues quotidianes, el qual permet que les paradetes s’especialitzin en oferta d’impuls, donat que aquelles proveeixen dels productes quotidians.
Entre els 3,3 milions de turistes que venien a Barcelona l’any 2000 i els 15,5 milions de l’any passat hem deixat de ser la ciutat de “la comarca ens visita” per rebre nou turistes per habitant
Cada ciutat ha de trobar l’equilibri al servei dels seus públics. Entre els 3,3 milions de turistes que venien a Barcelona l’any 2000 i els 15,5 milions de l’any passat hem deixat de ser la ciutat de “la comarca ens visita” per rebre nou turistes per habitant. Aleshores en aquell escenari era convenient mantenir uns horaris rígids. Es tractava de facilitar el desenvolupament d’aquell model de negoci comercial majoritari que servia adequadament als clients i permetia la vida familiar dels botiguers i dels treballadors. Ara els fluxos turístics urbans han obert un altre escenari que reclama un nou model de negoci. No es tracta de convertir la ciutat en un parc comercial els caps de setmana, però sí permetre que tota mena de clients de la ciutat, nadius i visitants, comprin quan vulguin gaudir de la ciutat.
Tranquil·lament, poden conviure horaris distints en una ciutat de múltiples clienteles. Cada comerç selecciona la seva i la satisfà en els horaris més convenients. Tres mesures urgents. La primera, tallar de soc arrel la pèrdua de competitivitat del comerç de proximitat, la part més feble que condueix inexorablement al tancament, donant suport a la transformació massiva del model dels comerços, en la qual cosa el sector públic s’implica poc. L’enfortiment i la dimensió més gran -autònoma o corporativa- esdevenen fonamentals per la millora de la rendibilitat dels comerços i l’obertura dels dies més convenients; d’aquesta manera disposaran del personal necessari per cobrir les necessitats i facilitaran que els botiguers i treballadors puguin conciliar tranquil·lament adquirint major benestar personal i familiar. És clar que es necessiten disposicions transitòries que facin complir la normativa laboral en aquest ínterim.
La segona, depurar l’oferta comercial establint criteris de major qualitat; la clientela del turisme urbà reacciona positivament a la millor proposta si augmenta el valor encara que sigui més cara. I la tercera, adoptar mesures de correcció ràpides que evitin els enrenous i els greus problemes de convivència que generen als nadius aquests fluxos comercials no ordenats; la IA fa meravelles en la predicció dels moviments dels turistes per evitar les aglomeracions facilitant d’aquesta manera l’aplicació de mesures de mobilitat.
El turisme és una oportunitat de redempció del petit comerç, per què afegeix un públic addicional al quotidià, i per què li facilita la clau per la transformació del model de negoci.