Impotència. És un sentiment, però també la manera com popularment es coneix la disfunció erèctil. Les dades apunten que aquesta malaltia afecta aproximadament el 20% d'homes majors de 18 anys i a més del 50% d'homes de més de 50 anys. Tot i això, la realitat és que pràcticament cap home admet tenir dificultats amb les seves ereccions prou importants per mantenir relacions sexuals.
La disfunció erèctil pot ser provocada per moltes causes. Com en tantes altres patologies, és important identificar-les bé (distingir entre els problemes orgànics i les causes psicològiques) per poder dissenyar el tractament més adequat.
Origen orgànic o psicològic?
Pel que fa als primers, els principals factors que poden afavorir un problema d'erecció són l'obesitat, el sedentarisme, la hipertensió, la diabetis, l'excés de colesterol, l'estrès... A més, en moltes ocasions la disfunció erèctil anticipa la possibilitat de patir un infart. Quan la disfunció és deguda a un problema vascular, l’afectació de les artèries del penis precedeix a l’afectació de les artèries coronàries, i per tant la possibilitat de patir un infart.
El tabac, de la mateixa manera que contribueix a la predisposició a tenir càncer, també pot suscitar problemes d'irrigació del cor i està molt associat a la disfunció erèctil. Deixar el tabac seria una bona idea si volem mantenir una vida sexual més llarga i més satisfactòria.
En referència a la part psicològica, cal esmentar que qualsevol disfunció sexual -com és el cas de l’erèctil- és un tema que, entre els homes, costa parlar-ne (almenys en primera persona). Sempre és un cosí, un amic, el cunyat. Quin és el problema d'aquesta vergonya? La societat. Ens fa creure que hem de ser perfectes i continua sent un tema a parlar-ne se'ns fa difícil i sembla que si fallem en l'àmbit sexual disminueix el valor com a home. I això no és així.
Però ben bé, psicològic què vol dir? Que els mecanismes fisiològics que ens permeten l'erecció, aparentment, estan íntegres. En aquest punt convé esmentar les inhibicions psicògenes. El sistema nerviós central i el sistema nerviós autònom regulen l'erecció, i si aquest es nega al fet que n’hi hagi una -per molta excitació i per molt capaç que sigui l'organisme- no hi haurà una erecció. I això pot passar en qualsevol moment, no cal que hi hagi cap problema psicològic subjacent.
Però a vegades determinades causes en l'àmbit psicològic fan que es mantingui aquest problema d'erecció. Si és un problema purament psicogen, una vegada superat (la por, l’ansietat, el trastorn psicològic...) molt probablement es podran resoldre les situacions de disfunció erèctil. Quan arriba un pacient que consulta per aquesta disfunció moltes vegades pregunta per les revisions urològiques, la pròstata, i no és fins al final que t'acaba traient el tema principal que l’ha motivat a venir, que és la disfunció.
La gestió de la disfunció
El primer que fem quan un pacient ens comenta que té un problema sexual és fer una bona l'anamnesi, és a dir, l'interrogatori i això ja ens orientarà cap a la causa. Un inici agut, sobtat, porta més cap a un origen psicogen i quan l'inici és gradual, ens orienta més cap a una organicitat.
El fet de patir disfunció erèctil també repercuteix molt en el nostre estat d'ànim i la nostra autoestima. Quan un pacient percep que té un cert grau de disfunció erèctil, el primer és consultar a un professional, i aquest ha de transmetre tranquil·litat i explicar que és una malaltia que té cura o que es poden minimitzar els símptomes. I si realment un dia aquell pacient té una relació sexual que no és del tot satisfactòria, ho ha de saber suportar, com passa a la vida diària amb tantes altres coses.
També és molt important la col·laboració de la parella. Tenir una disfunció erèctil no implica tenir un problema amb la parella. A la consulta, molt sovint l'home refereix que hi ha una manca d'interès sexual i ho atribueix a aquella disfunció erèctil, com si fos el símptoma. I això no acostuma a ser així. Molts pacients, diagnosticats de disfunció erèctil d’origen psicogen, pensen que tenen una malaltia psicològica o psiquiàtrica i no és el cas.
Curar? Solucionar
Quan parlem d'un tractament per la disfunció, per la falta d'erecció, la primera línia és el tractament oral. Ja fa uns quants anys que tenim quatre molècules (Sildenafilo, Avanafilo, Tadalafilo i Vardenafilo) que permeten facilitar l'erecció, és a dir, l'entrada de sang al penis.
Aquestes molècules tenen un perfil de seguretat molt bo, es prenen a demanda i -en la gran majoria de casos- produeixen una erecció que permet dur a terme la penetració. De les quatre molècules n’hi ha una que es pot prendre a dosi diària -com si fossin les pastilles de la tensió- i amb això el pacient s’oblida del problema.
Totes funcionen bé. És cert que hi ha pacients que toleren millor una que una altra, però en cap cas són fàrmacs complicats. Els efectes secundaris són mínims, a vegades mal de cap, nas tapat, i hi ha pacients que els suposa alguna alteració visual, però és del tot transitòria. Només estan contraindicades en aquells pacients amb patologia cardíaca que prenen un determinat tractament.
Més enllà dels fàrmacs orals, en tenim també a escala local que es poden administrar de forma tòpica dins la uretra -el conducte de sortida de l'orina-, o directament al penis, punxant amb una injecció al cos cavernós -l'estructura que dona rigidesa-. Això s’ho fa el pacient mateix després d’haver rebut prèviament les instruccions a la consulta. Aquí podríem establir un paral·lelisme amb els pacients diabètics: s'ho punxen i això produeix una reacció.