L’augment del preu del petroli i la davallada dels principals parquets internacionals són les primeres conseqüències que Occident ha registrat arran del conflicte a l’Orient Mitjà. Unes conseqüències que no han trigat a corregir-se després que el president dels Estats Units, Donald Trump, assegurés a inicis de setmana que a l’Iran “no li queda res en termes militars” i, per tant, pronostiqués un final pròxim a la guerra. Tanmateix, aquest darrer ha volgut tenir l’última paraula i la Guàrdia Revolucionària que comanda el país persa no només ha respost que serà Teheran “qui determini quan acaba la guerra”, sinó que, a més, ha ofert via lliure a l’estret d’Ormuz als països europeus que facin fora els ambaixadors dels Estats Units i Israel. Tot plegat dona lloc a un escenari tan caòtic com incert i que, a mesura que avança, deixa en escac l’economia mundial principalment afectada pel tall d’Ormuz, d’on surt un 20% del petroli mundial -i per on entra un 80% dels aliments als Emirats Àrabs Units-.
“Si el conflicte s’estanca i dura més de 90 dies, tindrem un problema”, assegura a VIA Empresa el professor d’Economia Global i Geopolítica de la UPF-BSM, Josep Ballesté. L’expert destaca l’encariment dels productes derivats del petroli que, consegüentment, provoquen una “inflació importada”: “És la pitjor inflació de totes, perquè no la podem controlar moderant els tipus d’interès i a llarg termini provocaria una contracció del creixement”. Un escenari similar al de fa mig segle, quan l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) va decidir no exportar petroli als països que van donar suport a Israel durant la guerra del Ramadà. A l’estat espanyol no li’n va faltar, però va travessar una consegüent crisi econòmica i social, tal com recordava dissabte passat l’economista Enric Llarch.
El bloqueig d'Ormuz i la paràbola energètica: “Algú s’està posant les botes”
53 anys més tard el tauler de joc és completament diferent i es parla de transició energètica, semiconductors i xips que, precisament, són alguns dels conceptes que més amenaçats es veuen arran del conflicte. “El petroli dona subproductes clau per la transició energètica que ha planificat Europa, per tant, si el conflicte s’estén, aquesta transició serà més cara. Els cotxes elèctrics, per exemple, s’encariran perquè els seus components també ho faran”, sosté Ballesté.
Fins al bloqueig, de l'estret d'Ormuz sortia el 20% de petroli i de GNL del món
I és que seguint l’exemple del professor de la UPF-BSM, la indústria de l’automoció és precisament una de les més afectades. Si bé en el procés de fabricació de cotxes hi intervenen materials derivats del petroli, cal tenir en compte que d’Ormuz també surt el 20% de gas natural liquat (GNL) del món, i el 50% del que es mou per via marítima, segons apunta a VIA Empresa el cap d’Estratègia del Port de Barcelona, Jordi Torrent. “Fins al bloqueig, cada dia passaven entre 120 i 150 vaixells per l’estret d’Ormuz, dels quals més de la meitat són petroliers i metaners de gas natural”, precisa.
En el moment en què el GNL també entra en l’equació, plantes com la de Seat o la d’Ebro -o com qualsevol fàbrica catalana- veuen automàticament un encariment en el cost de l’energia, agreujat per l’aturada de la central nuclear d’Almaraz II (Càceres). “Algú s’està posant les botes”, indica amb ironia Román Rousaud, director general de Conecta2 Energia, qui assenyala Iberdrola i Endesa. El directiu explica a VIA Empresa que, amb l’aturada d’Almaraz II, l’efecte dòmino s’expandeix: les mencionades energètiques aturen la planta nuclear i obliguen a intervenir les plantes de gas per regular el mercat de l’electricitat, especialment quan es produeixen puntes de demanda -i, suposadament, aprofitant l’encariment del gas arran del conflicte-. “Iberdrola i Endesa han encarit els preus sense cap altre motiu que recolzant-se en el gas quan no feia falta, ja que tenim moltíssima energia renovable en marxa, especialment la solar i la hidràulica”, apunta Rousaud.
Ara per ara, el govern espanyol ha encarregat a la Comissió Nacional dels Mercats i la Competència (CNMC) “màxima supervisió” a les energètiques, tal com assegurava la vicepresidenta tercera i ministra per a la Transició Ecològica, Sara Aagesen, en una entrevista a El Periódico. La ministra, però, afirma que el context és “molt diferent” del viscut el 2022, amb l’esclat de la guerra d’Ucraïna, i els números ho corroboren: en aquest darrer cas, el preu del gas va créixer dels 28 euros el megawatt/hora (MWh) fins a un màxim de 300 euros MWh, mentre que el conflicte d’Orient Mitjà ha comportat un increment dels 30 euros el megawatt/hora fins a un màxim de 69 MWh, que ha decrescut als actuals 49 euros MWh. "No ens trobem encara en una fase d'actuar amb un paquet de mesures", subratllava Aagesen.
Afectació "reduïda" per les importacions i exportacions catalanes
Retornant al Port de Barcelona, Torrent coincideix que l’afectació en clau catalana “és reduïda”, ja que les relacions comercials amb els països tancats al golf persa -Qatar, Bahrain, Emirats Àrabs Units, l’Iraq i Kuwait- són mínimes. “Importem molt poc d'aquests països, únicament combustibles fòssils, com gasolina de Kuwait i els Emirats, o gas natural, que ens arriben unes 400.000 tones. És molt poc”, comenta Torrent. El directiu del Port de Barcelona, però, també destaca la importació de fertilitzants derivats del gas natural, com ara l'amoníac o la urea, que han registrat increments de costos superiors al 50%, fet que genera un impacte directe a l'agricultura i a la ramaderia catalana.
En sentit contrari, pel que fa a les exportacions catalanes cap al golf persa, el tràfic dels ports catalans en contenidor -incloent-hi el tarragoní- no representa ni un 2% del total, i hi podem trobar productes tèxtils, alimentaris i, especialment, l’alfals, una planta herbàcia que floreix entre Lleida i Aragó i alimenta milers de camells i cavalls de l’Orient Mitjà. Val a dir que, si bé la temporada d’alfals comença plenament a tocar l’estiu, a hores d'ara la seva exportació ja es veu afectada: "Hi ha centenars de contenidors que ja estan de camí cap al golf i no se sap on es descarregaran, i als transitaris els estan apujant els preus", afegeix Torrent.
El 80% dels aliments que arriben als Emirats ho fan per vaixell a través d’Ormuz
Ara bé, és evident que l’alfals és el menor dels mals que poden afrontar els residents als països del golf persa. Sense anar més lluny, el 80% dels aliments que arriben als Emirats ho fan per vaixell a través d’Ormuz, tal com detalla Ballesté, qui explica que "ara es veuen obligats a subsistir per carretera, ja que per aire és impossible perquè gran part de l’espai aeri roman tancat o molt restringit". “L’alimentació de països com Dubai penja d’un fil. És una situació totalment insostenible, ja que el gruix del comerç mundial es basa en el comerç naval”, sentencia.
A la gravetat de la situació se li afegeixen les afectacions que han registrat algunes plantes dessalinitzadores, com a Bahrain, afectada per un atac amb drons iranians, o a l’illa de Qeshm, el bombardeig de la qual ha estat atribuït per part del ministre d’Assumptes Exteriors iranià, Abbas Araghchi, als Estats Units. “Es tracta de territoris artificials, per tant, si no tenen plantes dessalinitzadores, tenen un gran problema, ja que es quedaran sense menjar i sense aigua”, recorda el professor de la UPF-BSM. Segons dades del Gulf Research Center, l’aigua subterrània sumada a la qual prové de la dessalinització representa gairebé el 90% dels recursos hídrics de la regió.
De la porta de les llàgrimes a Bona Esperança
Amb tot, l’escenari geopolític actual s’agreuja amb el mer pas del temps, malgrat que encara té un ampli marge per empitjorar, a causa d'un altre pas estratègic pel comerç mundial que també es veu amenaçat: Bab el-Màndeb. És l’estret que se situa a l’altra banda de la península aràbiga, que connecta la regió sud-occidental d’Aràbia amb la costa oriental africana, per la qual circula ni més ni menys que el 12% del comerç mundial i enllaça Europa amb l’Àsia per mitjà del canal de Suez.
Per Bab el-Màndez circula el 12% del comerç mundial
En àrab, Bab el-Màndeb significa exactament “la porta de les llàgrimes”, i no és casualitat; el nom amb què és batejat un dels estrets més rellevants pel comerç internacional es deu als riscos que implica la seva navegació que, com era d’esperar, s’han multiplicat exponencialment les darreres setmanes. Per la seva posició geogràfica al Iemen, l’estret és controlat pels houthis, que mantenen estrets vincles polítics i militars amb l’Iran, i als quals se’ls ha atribuït atacs a algunes de les embarcacions que a inicis d’aquest mes de març han circulat per l’estret.
Malgrat els grans riscos que comporta la navegació per Bab el-Màndeb, l’estret no queda bloquejat com sí que és el cas d’Ormuz. En ser-ho, l’amenaça a l’economia mundial seria tan elevada que podria suposar una escalada del conflicte encara més exagerada, tot reforçant la legitimitat d’una gran ofensiva occidental contra l’Iran. De fet, Trump ja ha advertit l'Iran de "colpejar vint vegades més fort" el país persa en cas que el flux de petroli continuï atrapat a Ormuz. A l'altra banda de la península aràbiga, la tensió és tan elevada que ha portat la redirecció de diverses rutes navals al cap de Bona Esperança, al sud de l’Àfrica. Un desviament, de mitjana, vint dies més llarg, un 256% més costós que el pas pel temut estret de Bab el-Màndeb i que continua precipitant un conflicte geopolític que no pronostica cap bona esperança.