És la Comunitat Valenciana un vergel de serveis dedicats al ciutadà i al turista: restaurants, parcs temàtics, passejos per llacs, turisme actiu… Però, des de fa un temps, sofreix com moltes altres autonomies el canvi de paradigma mental de molts treballadors. Provocat en gran mesura, pel fet d'haver-se adonat durant la pandèmia que les seves condicions laborals, horaris i relacions de lideratge estan molt lluny de ser acceptables.
El meu avi era agricultor. Sé el que es planta a la terra. El que costa llaurar-la. Com d'hora cal aixecar-se. Conec els vaivens dels preus i no tenir gairebé dies lliures. Però no he tornat a tastar un tomàquet com els que ell em donava els diumenges abans de la paella.
Les persones joves no troben incentius per dedicar les seves carreres al sector primari
No obstant això, i tot i la declaració d'aquesta activitat durant la pitjor fase del COVID com a primera necessitat, cada cop existeixen menys llocs a l'agricultura. El que s'agreuja amb el fet que les persones joves no troben incentius per dedicar les seves carreres al sector primari.
Paral·lelament, tot i que arriben els millors productes a les millors taules, la situació es calca a l'hostaleria. No cal tornar a parlar de la falta de cambrers, però sí del que amaga aquest camí que va del camp al rebost d'un restaurant.
Tinc amics empresaris del sector de la gastronomia. Sé que molts dies 30 no dormen per poder pagar totes les nòmines que tenen al seu càrrec, però també que sempre miren com créixer i donar treball a més persones.
I, no obstant això, és molt evident que en un món que exigeix flexibilitat laboral, conciliació i fins i tot empresarialment (no aplicable a tots els sectors) jornades de quatre dies, la situació d'aquests dos sectors és insostenible.
Un pot estimar la seva professió i, encara així, acabar cremat i decidir buscar la seguretat d'un lloc més avorrit
Un pot estimar la seva professió. Pot haver arribat a ella de manera vocacional. I així i tot, acabar cremat i decidir buscar la seguretat d'un lloc més avorrit. Ocorre en el periodisme, cada cop més. Però, per sobre de tot, ocorre en el servei al client a la Comunitat Valenciana.
Tot i l'esforç de col·lectius com LaSala per reivindicar el seu paper de corretja de transmissió des de la cuina a qui se senti buscant quelcom especial (i figura última que pot decantar una qualificació en Tripadvisor), és cert que ja no estem en un món on un cambrer apreciï treballar a preu fet servint a més taules de les que pot abastar. I això es reflecteix, especialment a les terrasses i locals plens a l'estiu, en tardances, contestacions allunyades de la cortesia i descontentament de la clientela.
Així mateix, els qui hem viscut als pobles rebem inputs diaris sobre que les verdures ja no saben igual que abans. O com és possible que una síndria costi vuit euros, acostumats a tirar per terra el temps i l'esforç dels que durant l'any treballen perquè puguem menjar-les dolces i fresques en aquests mesos.
El tema del camp és responsabilitat política, per descomptat. I encara que existeixen ajudes que han permès exportacions i fins a noves plantacions, la realitat és que la piràmide poblacional envellida es reflecteix al 100% en aquest sector, amb cada vegada menys perfils joves disposats a assumir les condicions actuals.
Setembre és un mes clau, perquè tornarem a necessitar productes de proximitat per al nostre dia a dia
Però en el segon grup han de reflexionar els propietaris. Camarena o Begoña Rodrigo han aplicat jornades de quatre dies, sí. Però el teixit està format en la seva majoria per bars, amb poca gent, poc marge i en alguns casos pagant una part dels salaris fora de les vies habituals.
Setembre és un mes clau. Perquè pujarà l'atur un cop finalitzin les vacances. Perquè tornarem a necessitar productes de proximitat per al nostre dia a dia. I perquè molts dels empleats de la part alimentària repensaran de nou les seves vides.
I caldrà veure si, en aquesta ocasió, es pot tornar enrere. Perquè, si mirem els nombres, la caiguda de tots dos ja és evident.