El sentit comú d'època està establert: l'automatització acabarà per substituir la mà d'obra humana. La robotització fabril, la digitalització de les oficines, l'aplicació del machine learning i la intel·ligència artificial als espais fins ara dominats pel treball assalariat suposarà un canvi disruptiu en les relacions entre el món laboral i l'empresa. El debat, doncs, assumeix aquesta premissa, parteix d'ella o bé per exigir una republicana renda bàsica universal i una estructura social que supleixi la funció del salari o bé oferint competències digitals a les persones que siguin apartades de la feina perquè assumeixin nous càrrecs – més especialitzats, s'addueix, de més qualitat i menys precaris. Assumir aquesta com la base dels conflictes – què fer quan calen menys treballadors – amaga una realitat que la contradiu: l'automatització tecnològica viu sobre uns fonaments humans. "Hi ha un treball invisible que permet que la IA hagi arribat on ha arribat", argumenta el professor de la Universitat de Karlsruhe Matteo Pasquinelli. "La producció social constitueix la lògica interna de la intel·ligència artificial".
En una recent ponència a CaixaForum Macaya, de la mà de la Fundació "La Caixa", el professor exposa un plantejament senzill, però que contradiu el fonament material de bona part del pensament tecnològic al voltant del treball. "L'automatització mai substitueix completament la mà d'obra, només la desplaça cap a altres tasques, altres indrets", estableix Pasquinelli, seguidor d'una línia de reflexió que fa ja temps que s'estableix al voltant de la qüestió laboral contemporània. Els acadèmics Mary Gray i Siddhart Suri ja ho establien al seu assaig del 2019 Ghost Work, que pren el mateix ponent com a referència central: "Més enllà d'algunes decisions bàsiques, la IA no pot funcionar sense la intervenció dels humans". Humans, a més, en condicions cada cop més deplorables, en tant que les estructures productives i de consum es construeixen sobre els peus de fang d'una automatització incapaç de sostenir-les per sí mateixa.
Pasquinelli: "Desgraciadament, la història de l'automatització no és una de menys treball, sinó de més. És una qüestió d'explotació, no de tècnica"
"Quan la IA cau, milers d'empreses criden els treballadors per fer silenciosament el seu treball", estableix Pasquinelli, que constata com la força de treball del món de l'autonomia tecnològica roman a la mercè de les lògiques del capital – unes lògiques que, com a molt, es veuen agreujades per l'adveniment de les màquines. Els algoritmes no aprenen prou ni prou ràpidament, i són centenars de treballadors, sovint al sud global, gairebé sempre en males condicions laborals, els que fan la seva tasca per ells. L'acadèmic posa l'exemple d'Imagenet, un banc d'imatges dedicat al machine learning per a la identificació visual. Una base de dades de més de 14 milions d'arxius ordenats en 20.000 categories diferents ensenya l'algoritme a diferenciar què és què – quines imatges associar a uns o altres conceptes. "Aquesta font d'informació està editada durant molts anys per una mà d'obra invisible des de l'Índia, per treballadors anònims i mal pagats".
"El model ve prefabricat, i s'imposa sobre els ciutadans", alerta el professor, que fa servir, de fet, referències econòmiques clàssiques per explicar, encara avui, com les tecnologies s'apliquen a cada cop més aspectes de la vida i l'ésser social. De la mà de Smith i Marx, Pasquinelli confirma que són les relacions de propietat i poder, el mode de producció, el que determina la invenció tecnològica. "Qualsevol màquina i eina és una base per a la repetició d'una tasca prèvia", recorda. Això, doncs, implica que les tecnologies es desenvolupen assumint una relació social entre capital i treball que es manté en la seva aplicació i que, per tant, es reproduiran amb l'ús. "Desgraciadament – lamenta Pasquinelli – la història de l'automatització no és una de menys treball, sinó de més. És una qüestió d'explotació, no de tècnica".
'Video killed the radio CEO'
Els algoritmes no reparteixen pizzes elèctriques. Les demandes de formació en competències tecnològiques i digitals per als treballadors manuals que siguin substituïts pels processos d'automatització parteix de l'assumpció que seran, de fet, aquests els treballadors suplantats – una noció que de la mà d'Alan Turing, Pasquinelli posa en dubte. "La IA no substitueix els llocs de treball, de fet multiplica els treballs precaris. El que substitueix és als gestors". L'automatització, tal com es planteja, no és l'alternativa al labor, sinó al management.
"El que realment fa l'automatització no és substituir el treballador individual, sinó el gerent en la forma de gestió algorítmica"
El ponent fa ús d'un dels símbols de la nova economia digital per fonamentar el seu argument: els riders. Un dels exemples paradigmàtics de la gestió algorítmica i l'economia de plataformes com són les plataformes de delivery, siguin d'aliments, de retail o de qualsevol tipus de logística, és la prova que el camí marcat per la IA la portarà a suplir els càrrecs intermedis, i no els treballadors manuals – molt més precaritzats per les estructures que s'hi estableixen, reclama Pasquinelli. "El que realment fa l'automatització – afegeix – no és substituir el treballador individual, sinó el gerent en la forma de gestió algorítmica".
Com estableix el mateix professor, moltes de les grans reflexions al voltant de l'automatització al Segle XX ja havien pensat en el rol de la gestió algorítmica. El mateix Turing, hi torna Pasquinelli, ja va declarar un gran perill que "els amos rebutgessin ser desbancats" pels processos d'automatització, i la seva "reacció" a aquests.
El fantasma de les cures
L'automatització de processos, l'aplicació de la robòtica a la producció i l'adveniment de la intel·ligència artificial són només el darrer eslabó d'una cadena d'innovacions tecnològiques implementades sobre el treball a semblança de les necessitats del mode de producció. La "cristal·lització de les repeticions ja existents" en el treball, lluny de cap tipus de progrés social, ha servit històricament, argumenta Pasquinelli, per aprofundir bretxes i fer encara més significativa la divisió del treball. La mateixa "idea utòpica del subjecte autònom", descriu, neix de la iteració de societats amb profundes arrels colonials i esclavistes. Les acadèmiques Neda Atanasoski i Kalindi Vora anomenaven aquest fenomen com a "humanitat subrogada". "Les fantasies d'automatització completa estenen la història d'un subjecte la llibertat del qual és possible només per l'efecte subrogat d'esclaus, serfs, dones i, més tard, treballadors d'indústria i serveis", recorda el ponent.
"L'automatització mecànica hauria d'alliberar la humanitat per realitzar noves creativitats"
Es pot traçar una genealogia d'aquest fenomen fins als mateixos inicis de la societat industrial – un arbre que explica en bona part moltes de les desigualtats que han acompanyat el procés d'adaptació tecnològica del mode de producció. Durant els dos segles d'evolució econòmica precedents a la societat de la informació, a més, aquests processos han invisibilitzat sistemàticament tasques que han estat racialitzades i feminitzades – expulsant als marges i la precarietat principalment a dones i persones no blanques.
La de gènere és una escletxa especialment marcada pels processos d'automatització, en tant que la mà d'obra dedicada a les feines de cures ha estat profundament afectada per l'entrada al mercat de moltes de les solucions tecnològiques que s'hi apliquen. Pasquinelli recull, de fet, el testimoni de la investigadora Ruth Cowan, que reconeixia en la popularització d'estris com planxes i aspiradores una dinàmica similar a la que s'aplicava als treballs de plataformes. El canvi dels estàndards de neteja de la llar, per exemple, associat a aquests estris va convertir, raona el ponent, "les feines de cures en el confinament de la dona al culte al fet domèstic; un treball més feminitzat i solitari". L'exigència, com amb els riders, es va fer molt més gran, i l'automatització en cap cas va substituir el treball de les dones a les seves llars – si de cas el va fer més ardu i alienant, en tant que, de nou, cristal·litzava una dinàmica de les tasques domèstiques per ella mateixa esbiaixada.
Un horitzó humà
"Hem de ser més activistes, entendre com es construeix la tecnologia", afanya el professor, a la recerca d'una solució a aquesta cadena de reproducció de desigualtats a l'altra cara del progrés tecnològic. Un canvi de paradigma que converteixi la tecnologia en una eina per l'alliberament – i no per la constricció – de les forces productives requereix, si de cas, un pas enrere, "un nou disseny o invenció cultural".
Una nova dinàmica que la tècnica pugui reproduir. Estudis com els esmentats al llarg de la ponència, segons Pasquinelli, són una més de les eines per arribar a aquest fi, en tant que fan que "la història de la ciència i la tecnologia sigui conscient que els biaixos existeixen", i obren la porta a introduir "la dimensió social i feminista" de l'anàlisi dels algoritmes i la intel·ligència artificial – i el conjunt de la tecnologia aplicada a la producció. Si aquestes reprodueixen les dinàmiques socials, seran aquestes dinàmiques les que s'hauran de canviar primer. L'objectiu final és, així, una "automatització real"; una que no depengui de la subrogació d'altri. "L'automatització mecànica hauria d'alliberar la humanitat per realitzar noves creativitats", conclou l'investigador.