Les vicissituds de Cristina Fernández de Kirchner, que tenen inici el dimarts 10 de juny –quan es fa pública la ratificació de la condemna de la Cort Suprema de Justícia de la Nació a 6 anys de presó i inhabilitació perpètua per a exercir càrrecs públics–, troben el seu moment de major glòria en la multitudinària manifestació de suport de la Plaza de Mayo del dimecres 18 de juny, una setmana més tard. Serà en aquest parèntesi d'espera, amb el seu permanent bany de masses domiciliari, la seva espectacular resurrecció política, el retorn de la centralitat del kirchnerisme en l'agenda nacional i la gran mobilització popular final, que la memòria portarà el record d'una de les figures del populisme llatinoamericà dels anys 70: José María Velasco Ibarra, cinc vegades president de la República de l'Equador i vencedor d'un dels rècords de l'agitada vida política del continent. Només en una oportunitat va poder arribar al final del seu mandat, deposat una vegada pel Congrés i la resta per cops militars.
L'analogia entre personatges tan dissemblants en temps i espai té un punt en comú: un balcó. Entre moltes de les seves màximes, Velasco Ibarra va deixar per a la història una frase que, sent també promesa, va saber complir escrupolosa i repetidament: “Doneu-me un balcó i seré president”. Enderrocat i deposat, expulsat en aparença per sempre de la vida política, Velasco va tornar una vegada i una altra a la presidència del país després de fer-se amb un simple balcó. Sens dubte, la millor tribuna per als polítics amb carisma.
Molts anys després, Cristina Fernández de Kirchner ha repetit a menor escala el miracle: ha bastat l'arbitrària i irregular sentència judicial -tot un exemple del lawfare dissenyat per a acabar políticament amb ella i amb el kirchnerisme-, perquè l'expresidenta, abocada al balcó del seu domicili, recuperés la dimensió històrica de la seva figura, la del moviment peronista i la seva rovellada mística, i perquè el Partido Justicialista, temporalment unificat, recobrés la vigència perduda després de la derrota del peronista Sergio Massa davant Javier Milei l'octubre del 2023 i la posterior assumpció d'aquest com a titular de la Casa Rosada.
El balcó de San José 1111
Des del balcó de la seva residència de San José 1111 i Humberto I, en el barri de Constitución, amb la seva simple presència i la seva veu surant en l'aire en mode evangèlic, l'expresidenta ha ocupat de manera absoluta la centralitat de la vida política nacional, desplaçant fins a la insignificància el protagonisme del govern de Javier Milei i amb ell el de qualsevol altra expressió política, sigui el Congrés, el PRO i la cada vegada més pàl·lida gestualitat de Mauricio Macri, la contesa electoral en marxa o el ressò gairebé permanent dels reclams dels governadors provincials.
El cognom Kirchner i el kirchnerisme com a neologisme polític –Cristina des del seu balcó i el seu fill Máximo, més que probable candidat a succeir-la, amb la seva atapeïda gira d'entrevistes per tots els platós i programes de la xarxa televisiva argentina– han esborrat de les portades dels diaris, dels informatius televisius i de les xarxes socials la crisi de l'Hospital Garrahan, la repressió setmanal als jubilats davant el Congrés, els atacs de Milei als periodistes i el degoteig incessant de mesures dirigides al desballestament de l'aparell estatal, derrotant sense pal·liatius a la gegantesca i ben nodrida màquina digital llibertària comandada per Santiago Caputo, assessor estrella i monjo negre del president Milei.
Sota l'al·luvió d'un ampli moviment popular integrat pel peronisme, organismes de drets humans, gremis i moviments socials –en suport de Cristina, però també expressió del malestar creixent de bona part de la societat argentina davant els excessos autoritaris i el minvament dels seus drets més elementals– el govern llibertari va exhibir, com mai, la seva nuesa i fragilitat. Reclòs en la Quinta de Olivos, la residència presidencial, i a la Casa Rosada, Milei i els seus funcionaris van perdre la iniciativa de l’oficialisme, sense que les seves últimes disposicions o decrets aconseguissin posar peu en l'agenda pública del país.
Exemple insuperable d'aquesta enorme volatilitat que defineix la muntanya russa de la política argentina, el capítol Cristina Fernández de Kirchner va suspendre transitòriament la fins ara asfixiant supremacia de l'economia financera com a element central i estructural de la vida individual i col·lectiva de les argentines i els argentins; ha alterat les estratègies del govern, del partit oficial i de totes les forces i entitats polítiques de cara a les eleccions legislatives en curs, i molt especialment les de la província de Buenos Aires, a celebrar-se el setembre vinent, i les generals d'octubre. Mutant l'atmosfera política del país i accentuant el progressiu augment de la protesta social que venia detectant-se en els últims mesos. Per espai de gairebé dues setmanes, la majoria dels ciutadans, exceptuant als germans Milei, Caputo i els funcionaris dedicats a sostenir el pla econòmic dels llibertaris, ha pogut oblidar-se de la gran obsessió nacional que, pel que sembla, determinarà en els pròxims mesos el futur de la nació: l'èxit o el fracàs de la caça desesperada del dòlar.
La reaparició de Cristina Fernández de Kirchner i amb ella la del peronisme, de vacances en els últims divuit mesos, compromet al justicialisme de cara al futur. La veu de la seva líder indiscutible, inhabilitada per a exercir qualsevol càrrec públic a partir d'ara i en conseqüència per a presentar-se com a candidata a qualsevol convocatòria electoral, obre nous interrogants: recaurà a l'esquena de Máximo Kirchner l'aposta pel futur del peronisme? O bé en la de l'actual governador de la província de Buenos Aires, Axel Kicillof, la gran esperança blanca del sector més obert del peronisme?
L'analogia entre personatges tan dissemblants en temps i espai té un punt en comú: un balcó
Com m'explicava una atenta i lúcida observadora de la situació política argentina: “El moviment va vendre la jornada del 18 de juny, la gran manifestació de suport a Cristina a Plaza de Mayo, com un nou 17 d'octubre de 1945, la data fundacional del fenomen encapçalat per Juan Domingo Perón i una fita important en la crònica política argentina; el dia en què una històrica mobilització obrera i sindical va exigir des d'aquesta mateixa plaça l'alliberament de Perón, detingut en aquell moment. El 1945, la concentració a Plaza de Mayo va ser ofensiva i va aconseguir l'alliberament de Perón. Va ser un moment d'auge popular, mentre que ara és just el contrari, una reacció defensiva.
El peronisme es consola cantant “tornarem”, suposant que s'unirà i deixarà enrere un període que era patètic. Però no té la valentia de veure de front la realitat, que no és una qüestió de números sinó de visió, de lucidesa política. És cert que són molts, però ja no són, com en el passat, suficients per a guanyar una elecció. En aquest sentit, tenia raó Borges, que deia que els peronistes són incorregibles. Sempre són ells sols, no existeix més que el seu moviment, mai es plantegen aliances o acords en termes d'igualtat. I cada vegada que s'agencien per a ells la categoria de poble deixen fora a molts altres sectors combatius i populars. Oblidant a més que el seu moviment ja no compta, com succeïa en el passat, amb els joves d'avui, que són els que van fer president a Milei”. Barreres i limitacions que el peronisme ha de superar si vol convertir-se en una alternativa real de canvi en les eleccions generals del 2027.
Un parèntesi entre estadístiques amargues
Els preàmbuls del capítol protagonitzat per les dues vegades presidenta de la República i vicepresidenta en el govern del fallit Alberto Fernández –una barreja cada vegada més insofrible d'absurd econòmic, brutalisme programàtic i autoritarisme creixent– semblaven estar esperant raons per a expulsar el malestar acumulat en aquests divuit mesos de mandat llibertari. En l'antic graner del món, juny s'obria a l'hivern amb desenes de milers de persones enfrontant greus problemes per a menjar i amb milions, nens inclosos, sense menjar prou.
L'Argentina productora d'aliments, posseïdora de la matèria primera i de la indústria transformadora, ve sentint-se òrfena de la protecció d'un govern ocupat, per contra, a obrir els seus braços a l'arribada d'aliments importats més barats que els de producció local. Capaç d'aconseguir, per a desesperació de la indústria alimentària nacional, que en el mes de març passat es registrés un 185% d'augment en la importació de productes per a l'alimentació. Resultat? El tancament de fàbriques i la pèrdua de llocs de treball s'ha multiplicat. Des que governa Milei van abaixar la persiana 1.347 empreses de la rúbrica fabril, amb 25.510 treballadors expulsats, segons dades oficials de la Superintendència de Riscos del Treball rellevats pel CEP.
Des que governa Milei van abaixar la persiana 1.347 empreses de la rúbrica fabril, amb 25.510 treballadors expulsats
En les setmanes prèvies a la ratificació de la condemna de Cristina Fernández res semblava poder sorprendre ja un país llastrat per gairebé la meitat de tot el deute que ha prestat el Fons Monetari Internacional (FMI) al món, i en el qual dos de cada deu jubilats han hagut de tornar a treballar per a sobreviure, la pobresa ha portat a la pluriocupació al seu nivell més alt dels últims deu anys i el 60% de les dones joves i el 58% dels homes joves treballen en condicions informals, segons informa l'Organització Internacional del Treball (OIT). Un país en el qual, segons les dades publicades pel INDEC, basades en l'Enquesta Permanent de Llars del primer trimestre d'enguany, el 7,9% de la Població Econòmicament Activa es troba desocupada. El registre més alt des que va assumir el govern i que remet al tercer trimestre de 2021 per a trobar un nivell de desocupació superior.
L'Argentina i les anticipacions de la literatura
Durant les tres últimes dècades del segle XX, el Premi Nobel de Literatura el 2001, l'escriptor britànic-trinitense V. S. Naipaul va publicar a The New York Review of Books diversos assajos periodístics sobre l'Argentina. Immisericordi amb alguns dels trets fonamentals de la idiosincràsia del país austral, Naipaul, lúcid analista de la qüestió colonial, va deixar, entre moltes altres polèmiques afirmacions, que l'Argentina “era i continuava sent una terra per a ser saquejada, i que la seva política només podia ser la política del saqueig".
El dictamen de Naipaul, que constatava un tret determinant de la trista història de l'Argentina, suposava alhora un amarg vaticini per al futur de la República en aquest segle XXI que aviat anava a inaugurar-se. El veredicte es va complir: l'Argentina, de la mà de Carlos Saúl Menem, el millor president de la història nacional en opinió de Milei, va acomiadar el conflictiu segle XX immersa en una de les seves crisis més dramàtiques. Una crisi en les quals el saqueig, per la via de la corrupció i les privatitzacions impulsades pel govern, va jugar el paper protagonista anticipat per l'escriptor. Un saqueig implacable que tindria continuïtat anys més tard en el govern de Mauricio Macri, a càrrec com sempre d'interessos i protagonistes forans i propis, o bé en estretes aliances dels uns i els altres, i que ja amb Milei a la Casa Rosada, més enllà d'arrasar els riquíssims recursos naturals propietat de tots els argentins, aconsegueix els drets, els estalvis i les últimes monedes de les butxaques de la classe mitjana argentina i, per descomptat, els dels sectors més desprotegits.
“Ningú pot dubtar que les coses recauen”, va escriure Julio Cortázar en La vuelta al dia en ochenta mundos. En aquesta Argentina, que l'escriptor ja no pot lamentar, tot sembla, efectivament, recaure: cauen i recauen els drets, les polítiques públiques en benefici del privat, recauen els suports a l'educació i a la salut, a l'alimentació en els menjadors que els nens rebien i que aquest govern els va llevar, recau la productivitat industrial i l'ocupació, puja i recau el dòlar en la seva imprevisible sínia diària, recauen sense parar les reserves del Banc Central malgrat les injeccions multimilionàries del FMI i la banca internacional, recauen i desapareixen les expectatives i la confiança, el poder adquisitiu i el consum, les inversions, la protecció i el paper de l'Estat, recau i torna a caure la ja baixa participació electoral dels ciutadans, la legitimitat del govern, el pacte social i la Constitució. I cauen i recauen, govern rere govern, fracàs rere fracàs, les dècades perdudes. Sí, les coses recauen a l'Argentina, com va escriure l'exiliat Cortázar, i qui sap quan tornaran a pujar, a grimpar per les parets del precipici al qual han caigut.
“A l'Argentina d'avui, l'alegria és un bé tan valuós com finit, tan necessari com equívoc, tant escàs com difícil d'identificar”, ha escrit Carlos Ulanovsky en Tiempo argentino. Recuperant en el seu article el que, al seu torn, va escriure l'uruguaià Mario Benedetti: “Res gran es pot fer sense alegria. Ens volen tristos perquè ens sentim vençuts”. […] “L'art dels nostres enemics és desmoralitzar, entristir als pobles. Els pobles deprimits no vencen. Per això venim a combatre pel país alegrement”.
L'Argentina ha deixat de reconèixer-se a si mateixa, i el país, és cert, sembla haver sofert un profund canvi antropològic
L'Argentina ha deixat de reconèixer-se a si mateixa, i el país, és cert, sembla haver sofert un profund canvi antropològic. Molta alegria necessitarà recuperar l'erosionada democràcia argentina per a evitar que la societat, o gran part d'ella, naturalitzi el model llibertari, la seva ideologia i les seves pràctiques, així com el seu autoritarisme i violència discursiva. Perquè no s'acostumi a conviure amb la pobresa i la desigualtat quotidianes, amb el discurs de l'odi, amb la negació i exclusió de l'altre, de qui pensa i viu diferent. Perquè lluny de tolerar la crueltat la combati. I perquè, lluny de donar suport a la destrucció de l'Estat i de l'espai públic, la ruptura dels pactes de convivència i la negació de representacions de la societat civil, en suma, tot allò que la ultradreta que encarnen Milei i les seves hosts llibertàries ha contribuït a tensionar i polaritzar la societat civil fins a límits desconeguts, deixi enrere l'esquizofrènia i l'autoritarisme d'aquest període.
O, en lloc d'això –i aquí queda oberta la pregunta inquietant que avui no té resposta, quan Milei i el partit llibertari ja no governin i el seu lloc l'ocupi un altre partit o moviment ¿es recuperaran aquestes pràctiques de convivència o potser la cultura i els valors democràtics previs a l'accident anarcocapitalista deixaran d'estar vius a l'Argentina?