Aquesta història té un preàmbul imprescindible. Que explica el gran interrogant que ens ha portat fins a aquest desembre austral a mig camí entre Rebel·lió a la granja de George Orwell i Freelandia, el país imaginari de Sopa d'Oca, el film dels germans Marx. Com va ser possible que un pintoresc economista anarcocapitalista, després d'ocupar en els darrers tres anys les tertúlies i els platós de la televisió argentina i treure el cap diàriament a les xarxes socials amb el seu estrafolari tall de cabell, la seva violència verbal, els seus atacs a la casta opressora i a l'esquerra, a més de les seves extravagants confessions privades sobre els seus gossos assessors, les forces celestials en una mà i la motoserra a l'altra, guanyés les eleccions d'un país com l'Argentina i Javier Gerardo Milei ocupi avui la butaca presidencial de Rivadavia a la Casa Rosada?
A l'Argentina hi ha una sola unanimitat i gira entorn de la resposta d'aquest interrogant: la victòria de Milei va ser fruit del desastre sense pal·liatius de l'anterior govern, el d'Alberto Fernández, superior fins i tot al fracàs del mandat anterior, el de Mauricio Macri amb el front Cambiemos. En total, vuit anys de caiguda lliure. Un diagnòstic fora de discussió que uneix a peronistes i no peronistes i que va negar qualsevol possibilitat de victòria a Sergio Massa, obrint-los les portes a les forces llibertàries encapçalades pel rocker Milei. Desesperança i economia van ser els factors determinants que van decidir la derrota de Massa i el triomf del candidat sense passat de La Libertad Avanza (LLA), que va rebre el vot de milions d'argentins desencantats, i en particular el de les noves generacions de joves per als qui la rebel·lia ve amb el precinte neoliberal.
Al llarg de la més prolongada campanya electoral de la història política argentina, Milei va anunciar mil vegades el tipus de cirurgia amb el qual anava a intervenir al comatós sistema econòmic argentí i escometre l'enderrocament de l'Estat. Tampoc es va abstenir d'avisar que no hi havia plata per a anestèsia ni calmants. Va ser, en aquest sentit, sincer. Perquè es pot ser sincer i alhora un sobirà mentider. Com ho va ser en ocultar la seva condició de transformista i les seves secretes aliances amb la detestada casta a la qual portaria finalment al govern traint la seva principal promesa electoral. Detalls sense importància a l'Argentina del 2023: l'economista llibertari de LLA hauria vençut igualment amb Josef Mengele com a candidat al Ministeri de Sanitat. A cap argentí entenimentat se li hauria ocorregut portar a la presidència a la insubmergible Patricia Bullrich amb les seves pesades motxilles o a Massa, principal responsable del descomunal fracàs econòmic del govern Fernández. Van votar Milei, un accident. L'accident Milei. Ara, després del primer mes de govern, es tracta que l'accident no es converteixi en tragèdia.
Els polistes de l'Apocalipsi
El diumenge 10 de desembre, en el seu primer discurs com a president, d'esquena a l'Assemblea Legislativa i enfront d'una multitud enfervorida, Milei va traçar un diagnòstic demolidor, va plantejar un nou contracte social i va anunciar temps difícils: "Cap govern ha rebut una herència econòmica pitjor que la que estem rebent nosaltres. La inflació que ens han deixat és d'un 15.000% anual" i, va advertir, "erradicar-la exigirà "ajust i xoc". En el seu discurs, no obstant això, el flamant president va evitar precisar quines mesures econòmiques anava a instrumentar en aquesta primera etapa. Però la motoserra ja estava greixada i els explosius amb la metxa posada.
Sense cap treva, va començar el planificat i feroç embat artiller de Milei que, en pocs dies i superant les pitjors expectatives, deixaria en estat de xoc a milions d'argentins, al mateix sistema institucional i als treballadors que l'havien votat. El segon acte va tenir lloc el mateix dia 10 a la Casa Rosada amb la jura del gabinet, compost per nou ministres. Un heterodox equip de govern que, en termes futbolístics, i a ulls de la recent història política del país, es podria considerar com la millor selecció nacional possible de membres d'aquesta casta que l'anarcocapitalista havia cobert amb tota classe d'insults i amenaces en el seu camí a la presidència. Cares noves sense passat en la funció pública i veterans com Luis Caputo, el ministre d'Economia, "el Messi de les finances" segons Milei, o la ja citada Bullrich, que tornaven sense pudor al poder després d'haver ocupat càrrecs de rellevància en els governs de Carlos Menem, Fernando de la Rúa, Néstor Kirchner o Mauricio Macri. Un mix de polítics ultraliberals, analistes financers, consultors, advocats de grans corporacions, empresaris i alts exexecutius bancaris de JP Morgan, el Banco Interamericano de Desarrollo (BID) i el Banco Supervielle, entre altres. Elits nacionals i elits arribades dels grans fons d'inversió de Manhattan i de les grans corporacions internacionals. Pura casta i segona punyalada.
La fallida del BID va provocar 950 milions de dòlars, l'estafa a 55.000 estalviadors i la pèrdua de 2.300 llocs de treball
Milei, que havia promès també que en cas de vèncer trauria a palades de l'aparell de l'Estat als suposats delinqüents de la casta, els va incorporar al seu gabinet sense que l’incomodessin mínimament els escàndols i els problemes judicials que acompanyaven les carreres polítiques d'alguns dels seus nous ministres, secretaris i sotssecretaris. Com és el cas del mateix Caputo o el de Diana Mondino, ministra de Relacions Exteriors, peça clau juntament amb el seu marit en la fallida del BID el 1996, el frau bancari més gran de la història argentina, que va provocar la fugida de 950 milions de dòlars, l'estafa a 55.000 estalviadors i la pèrdua de 2.300 llocs de treball.
En tot just 24 hores, Milei havia arribat més lluny que un dels seus mestres de referència, Ludwig von Mises, pare de l'Acadèmia econòmica austríaca, la principal regla de la qual establia que "la primera tasca d'un economista és dir als governs el que no poden fer". En el recentment estrenat model argentí, serien ells, els economistes, els qui li dirien directament al país el que no podria fer d'ara endavant. Sense tenir en compte el Congrés, la justícia, l'oposició i tot aquell que s'atreveixi a convertir-se en un obstacle per al seu projecte.
No hi ha plata
El dimarts 12, el portaveu presidencial, Manuel Adorni, va assegurar que el país "s'encamina a una hiperinflació", declaració que els ciutadans van interpretar com la justificació per endavant del brutal ajust que sens dubte anunciaria en les pròximes hores el ressuscitat ministre Caputo. El divendres 15, Milei va trencar de nou el foc amb l'estatització de 30.000 milions de dòlars de deute privat, mesura que als argentins de més edat els va semblar una picada d'ullet d'homenatge del president llibertari a José Alfredo Martínez de Hoz, el primer ministre d'Economia de la dictadura cívic-militar que a partir de març de 1976 va encapçalar Jorge Rafael Videla, i que el desembre de 1982, en les mateixes dates que Milei, però 41 anys enrere, establia mitjançant el decret 1603, que el Banco Central argentí es fes càrrec del deute extern del sector privat, assumint 17.000 milions de dòlars de les grans empreses nacionals, entre elles, curiosament, algunes de les incloses també en el decret signat per Milei. L'endemà passat, el diumenge 17 de desembre, a la ciutat de Badia Blanca, a més de 600 quilòmetres al sud de la capital argentina, un fort temporal deixava 13 morts i enormes destrosses. Milei va viatjar a la zona més afectada per l'emergència disfressat amb l'uniforme de camuflatge i a les autoritats de la ciutat els va dir que se les arreglessin amb els seus recursos. Insuficients per descomptat davant la catàstrofe. L'argument, sempre el mateix: "No hi ha plata".
Un bombardeig exterminador: DNU, Llei Òmnibus, Llei de Bases i Principis per a la llibertat dels argentins
El dimecres 20 a la nit, deu dies després de la seva presa de possessió, amb l'anunci del Decreto de Necesidad y Urgencia (DNU) Milei va pitjar el botó de la seva peculiar idea llibertària i va provocar la primera esgarrifança de pànic al país. El text derogava o modificava fins a 300 lleis i establia les bases per vendre totes les empreses públiques del país, incloses les rendibles. L'objectiu del megadecreto, va assenyalar Milei, és "desfer la bastida jurídica i institucional opressora, establir les bases de la reconstrucció de l'economia argentina i retornar la llibertat i l'autonomia als individus, llevant-los a l'Estat del damunt". En el primer dels 366 articles que contenia la norma es declarava "l'emergència pública en matèria econòmica, financera, fiscal, administrativa, tarifària, sanitària i social fins al 31 de desembre del 2025". Un xec en blanc que en la pràctica anul·lava les Cambres i l'activitat parlamentària.
El dimecres 20 a la nit Milei va pitjar el botó de la seva peculiar idea llibertària i va provocar la primera esgarrifança de pànic al país
No va deixar de sorprendre la presència d'un article del Decret, el 333, relatiu a la possibilitat de transformar els clubs de futbol en Societats Anònimes, que en l'actual situació de crisi extrema del país no semblava ser ni una necessitat ni una urgència social sinó més aviat un negoci privat. La inclusió, segons alguns analistes, tenia una explicació i, com en la resta d'articles del DNU, beneficiaris concrets, en aquest cas Macri i els seus amics àrabs, és a dir els capitals de l'Aràbia Saudita i Qatar. Pel que sembla, en la reunió definitiva per tancar els acords que asseguraven la victòria de Milei en el ballotege del 19 de novembre, Macri, expresident de Boca Juniors i actual president executiu de la Fundació FIFA, li havia demanat al candidat de LLA que inclogués la reforma de les normes del futbol argentí en el document. O dit d'una altra manera, que es canviessin les lleis i les normes que ho regeixen de manera que ell pogués fer realitat, amb l'ajuda del seu amic Gianni Infantino, president de la FIFA, i els capitals dels seus socis àrabs, el més ambiciós dels seus projectes futbolístics.
La lectura de les 30 reformes triades per Milei per al seu discurs de tot just 14 minuts va tenir moments marxistes –de Groucho- per a l'audiència, com quan, envoltat per un semicercle de ministres i secretaris d'Estat, Milei va criticar durament als polítics del passat, molts d'ells presents en l'acte i en el nou gabinet.
De nou els carrers, de nou les casseroles
Aclaparats per l'abast d'un polèmic decret que consagrava el monetarisme i, en conjunt, condemnava a la nació a ser un país amb un 20% de rics i un 80% de pobres, l'anunci va treure al carrer immediatament a milers de treballadors, inclosos molts dels mateixos votants de Milei, en un primer i tímid assaig de rebuig popular. Enmig del silenci de la classe política, l'oposició i les institucions, Juan Grabois, una de les emergents figures de la nova generació de dirigents polítics, va definir el DNU com "una confiscació de la propietat privada dels treballadors i de les classes mitjanes argentines a favor dels sectors corporatius. És un decret", va denunciar, "que instaura una monarquia absoluta a l'Argentina, una sort de pinochetisme que arriba al govern per via electoral i en els primers dies d'exercici comença a utilitzar mecanismes autoritaris, antidemocràtics, il·legals i il·legítims per imposar un sistema que no perjudica cap casta excepte a les castes mitjanes i inferiors d'una societat estratificada". A la denúncia de Grabois es va sumar la del governador de la província de Buenos Aires, Axel Kicillof, personatge clau de la renovació peronista: "Milei es proposa privatitzar tot, desregular tot, destruir drets dels treballadors, arrasar amb sectors complets de la producció, rifar els clubs de futbol i el patrimoni dels argentins. Tot això sense passar pel Congrés que podria sessionar i discutir-ho. Li va faltar dir: Democràcia fora!".
Les pancartes dels indignats manifestants, reivindicatives i recordatòries alhora, cridaven a la defensa dels drets socials i al·ludien a les promeses incomplertes de la campanya electoral: "Llibertat per fer fora, no per protestar", "L'ajust era a la casta, van atacar al poble", es podia llegir. Bullrich, antiga montonera, macrista, rival de Milei en les eleccions i ara en les files llibertàries com a ministra de Seguretat -un ministeri clau en l'estratègia del projecte llibertari-, es va afanyar a prohibir el que ella mateixa havia fet en l'Obelisc de Buenos Aires quan, el 2020, convocava als ciutadans a protestar contra la quarantena en els primers mesos de la pandèmia. "Si la gent surt al carrer per resistir, hi haurà repressió", havia anunciat Milei.
En les marxes improvisades de la nit del 20 de desembre va quedar patent la paràlisi d'una classe política incapaç de respondre al desafiament plantejat pel nou govern: cap polític va fer acte de presència a les casserolades i en els actes de protesta protagonitzats únicament per la gent corrent i els activistes de les diverses organitzacions socials mobilitzades. També la desesperació de milions d'argentins en comprovar el què, per a ells, suposaven les mesures del nou govern, una irracional voluntat de reculada. De nou, altres generacions es veien obligades a tornar a la lluita per aconseguir recuperar els drets perduts d'un cop de ploma, quan tant de temps i sacrifici havia costat aconseguir-los.
Milei va a instalar el servicio de Internet de Starlink en la Casa Rosada y en otras dependencias gubernamentales. Esto es una completa vulneración a la seguridad nacional. Elon Musk es contratista del Pentágono y de la OTAN, y para serlo debe darles acceso pleno a los militares… pic.twitter.com/ZFEBUQRxyS
— César Biondini (@BiondiniCesar) December 24, 2023
2035: l'Argentina, primera potència mundial
Enmig del clima d'angoixa generalitzat, Milei va prometre que en el 2035 l'Argentina tornaria a estar entre les primeres potències del món, assegurant que la fam i la desocupació que s'acostaven eren necessaris per a “un futur feliç”. Auguris que sonaven a irreals i que, lluny de despertar confiança, deixaven intuir que l'única cosa prioritària en l'immediat anava a ser sobreviure a aquest 2024 que s'aproximava minat de tota mena de conflictes, amenaces i incerteses. Dificultats els efectes de les quals, de fet, ja eren aquí: un professor i investigador del Conicet lamentava que “des que va arribar Milei els arrendataris tenien carta blanca. A mi em volen augmentar el lloguer un 200% i amb augment tots els mesos. És la primera vegada que penso que potser no m'arribi per pagar. El projecte és clar: la polvorització de la classe mitjana, lliurament de les riqueses nacionals i control social, el model xilè pinochetista”.
El temor del docent no era una excepció. Després de la successió dels tres paquets de mesures, el DNU, en primer lloc, a continuació el Proyecto de Ley Ómnibus, també batejat com el Proyecto de Ley de Bases i Puntos de Partida para la Libertad de los Argentinos, amb el seu dramàtic corol·lari de pèrdues de drets, augments de preus inassumibles, desregulacions que esborraven el paper protector de l'Estat, i referències bíbliques que dibuixaven un escenari de proporcions apocalíptiques, ja eren molts els que pensaven que Milei president, mogut per les forces del cel en sintonia amb determinats interessos terrenals, estava fent realitat l'agenda ultraliberal que van somiar governs com el de Carlos Saúl Menem i Macri i que no es van atrevir o no van poder executar.
L'amarg comiat del desembre llibertari
Després de l'assumpció el diumenge dia 10 i en tan sols 22 dies, la stakhanovista activitat de Milei havia acumulat el pas del dòlar de 366 a 800 pesos, l'estatització de 30.000 milions de dòlars de deute privat, la pujada del 37% del preu de la gasolina, la polarització de la ja dividida societat argentina, la posada en marxa d'un feroç pla de guerra contra els treballadors i la classe mitjana, la incorporació al gabinet d'allò més representatiu de la casta i dels fracassos polítics i econòmics del passat recent, les marxes i contramarxes en nomenaments i decisions erràtiques en matèria de política exterior que van provocar l'empipament dels dirigents xinesos i la renúncia al fet que l'Argentina formi part del grup dels BRICS. Per no recordar, a més, la creació de línies telefòniques de denúncies i delacions contra les organitzacions socials organitzadores de les marxes i dels actes de protesta, i el desmesurat increment dels preus.
Desembre del 2023 serà recordat durant anys pels argentins i deixarà sens dubte profundes ferides en el futur immediat del país austral. Un mes de malson en el qual el consum va registrar una caiguda del 38,4% respecte al del mes de desembre de l'any passat, segons la consultora Focus Market, la inflació mensual prevista s'estima entorn del 30% i l'anual entre el 210 i el 220%.
El consum va registrar una caiguda del 38,4% respecte al mes de desembre de l'any passat
Desembre es va acomiadar amb una muntanya de preocupacions afegides a la crisi endèmica que viu el país des de fa dècades. Preocupa la certesa del nou president sobre una teoria econòmica sostinguda com a veritat revelada, sense fissures ni alternatives, predestinada a l'èxit per mandat diví; preocupa la seva deriva autoritària i la seva nul·la empatia amb el sofriment derivat de les reformes que aboquen a tota una generació d'argentins a la desocupació, a la misèria i a la pèrdua de drets; preocupa el context d'acceleració inflacionària; preocupa les derogacions de les lleis que garantien drets i proteccions; preocupa la institucionalització de les relacions argentines amb els partits de la ultradreta internacional i amb personatges com Jair Bolsonaro, Viktor Orbán, Santiago Abascal i l'europarlamentari de Vox Hermann Tertsch, presents en l'acte d'assumpció de Milei; i preocupen i continuaran preocupant les amenaces del mandatari de signar quants megadecrets calguin si el Congrés no aprova la Llei Òmnibus i la concessió al president de facultats extraordinàries que el convertiran en sobirà absolut. I per descomptat preocupa, potser amb major intensitat, el probable brot de violència que pugui sorgir després de l'estiu, quan la majoria d'argentins de totes les classes socials –votants o no de La Libertad Avanza, superin l'estat de xoc produït pel blitz de Milei i hagin d'afrontar les gravíssimes conseqüències d'aquest primer mes que deixa obert un munt de grans preguntes. Què faran el Congrés, l'oposició, la Justícia i les institucions amenaçades, silencioses davant el bombardeig de reformes que amenacen de mort les normes i lleis que constitueixen els pilars de l'arquitectura social argentina? Rebutjaran les Cambres el DNU i la Llei Òmnibus per la manifesta inconstitucionalitat de moltes de les seves modificacions? S'aprovaran parcialment o íntegrament? Aconseguirà Milei imposar els seus projectes passant per sobre de la resta de poders i creant un conflicte de difícil resolució?
D'aquest desembre d'infart, probablement el més vertiginós de la seva recent història política, l'Argentina dels 47 milions d'habitants i els 419.000 milions de dòlars de deute extern, dels sous mitjans d'entre els 350 i 400 dòlars en blanc i un treball no declarat que en la petita empresa aconsegueix nivells de fins a un 75-80%, en surt atordida, magolada, exhausta. Un mes de 22 dies que a la majoria li ha semblat un lustre. Per a milions d'argentins, les campanades de nit de Cap d'Any van sonar a rèquiem per l'Argentina que havien conegut i que ningú pot imaginar com serà.