Xavier Berneda és copropietari i CEO de Munich. No li agrada massa parlar d'ell. Explica que era un mal estudiant, però es va guanyar el pa a la fàbrica i va marxar a la Xina a buscar-se la vida. És la tercera generació d'una família de sabaters creada el 1939 coincidint amb el final de la Guerra Civil. Les seves cosines el van acomiadar de l'empresa i va tornar sis mesos després més calçat que mai. El seu símbol és la X. No creu en l'èxit i busca experiències a alta mar. Com a CEO s'identifica més amb Indiana Jones que amb Josep Lluís Nuñez i té una opinió molt clara sobre els polítics i la Marca Barcelona.
"Era molt mal estudiant i després de deixar inacabats diversos cursos d'FP, el meu pare em va estirar les orelles i em va portar a la fàbrica", explicava anys enrere.
No m'agrada massa parlar de mi, però sí: era mal estudiant, nefast. Anava a una escola de l'Opus on intentaven reconduir-me i no prestava massa atenció. Diuen que sóc hiperactiu i que tinc TDAH, jo considero que parlo de pressa i tinc molta memòria. Vaig fer Electrònica i Administratiu i vaig començar a treballar a la fàbrica. El primer dia vaig netejar un embús que hi havia al lavabo de dones. M'havia de guanyar el pa.
Com va començar a guanyar-se el pa?
Vaig fer un procés d'aprenentatge amb el calçat: fabricació, cosir, parar, muntar, adobar pells a Igualada, portar l'àrea comercial a Andalusia, Almeria, Extremadura, Lleida o Girona i obrir a Andorra. Amb poc més de 20 anys vaig anar a la Xina a buscar-me la vida i vam començar a exportar a Àsia. Vam fer un producte de moda, valor afegit i amb materials nobles.
"Munich és una empresa, abans era un caos i un desastre familiar"
És la tercera generació d'una família de sabaters creada el 1939.
Era 1939 quan el meu avi li va dir al seu cap durant la Guerra Civil que volia fer sabates. Era contingent de pell i l'Estat deixava que fabriquessis a canvi de fer botes per a l'exèrcit que és el gran fabricant de botes militars d'aquest país. Vivíem en dictadura, no es podia exportar i només hi havia el mercat intern. Vam sobreviure. La història és aquesta, em pot agradar més o menys, però no la puc canviar.
Fotografia de Carolina Santos
Em van acomiadar, de juny a novembre. Al final és com un divorci, no et discutiràs per qui es queda el gos encara que te l'estimis molt. Segurament la part que va vendre ho va fer per menys del que volia i jo vaig pagar més del que volia.
Fotografia de Carolina Santos
Empresari o emprenedor?
Jo sóc empresari. La paraula emprenedor està malmesa i mal dita. Vaig estar a Esade i els hi vaig preguntar què volien fer i tots em van respondre que volien crear una startup, guanyar molts diners i vendre-la. O no ensenyen bé el què han d'ensenyar o hem perdut la construcció de país i els valors de territori. Jo em podria vendre l'empresa demà i viure amb el que tinc, però al final tinc una corresponsabilitat.
Quina corresponsabilitat?
L'empresari dóna feina als treballadors i menjar a les seves famílies. Sempre dic als meus fills que el que no estigui ben preparat tindrà accions però no tindrà vot perquè el treballador no té cap culpa que "un mico amb pistoles" lideri el projecte.
"No crec en l'èxit. Està molt bé guanyar diners i que les coses vagin bé, però quan proves el caviar tampoc n'hi ha per tant"
A què associa unes sabates?
És com anar a dinar: hi ha qui dina a correcuita i hi ha qui ho valora. No em fixo tant en les sabates dels altres i sí que em preocupo per les nostres sabates: el perfil d'usuari, els valors, el preu, punts de venda, les fronteres, el turisme, la societat... Tenim una marca sostenible que es diu Duuo i està feta a Barcelona amb tots productes reciclats o de segona vida. Això és estimar i tenir valors de marca.
Parla també sovint d'estètica, comoditat i qualitat.
Totalment. La qualitat per damunt de tot i de fet, tenim un grup de Whatsapp que es diu així. Quan preguntem a la gent quins són els valors de la nostra marca i perquè compren Munich, molts parlen de qualitat. T'has de comprar unes sabates que et durin i si no et duren, que hi hagi una resposta immediata.
La X com a símbol.
La X és una solució tècnica per tancar la sabata. Tenim nous projectes de fabricació amb tecnologia.
"No cal fer compres online cada dia perquè hi ha molts productes de proximitat. Hi ha hagut trampes en el món de la logística a Europa"
Quin és el secret de l'èxit de Munich?
No crec en l'èxit. Si vols guanyar diners has de tenir una feina sòlida, sense endeutament a llarg termini i punts d'estrés de la tresoreria per garantir les compres, tenir un cash-flow positiu i formar als treballadors perquè estiguin millor preparats. Anem creixent i facturant. Està molt bé guanyar diners i que les coses vagin bé, però quan proves el caviar tampoc n'hi ha per tant. És l'equilibri entre l'empresa i la família.
Com és aquest equilibri?
M'agrada anar sol de vacances, almenys un parell de cops l'any. El meu avi sempre em deia que passaria vuit hores aquí dins i que m'enduria els problemes a casa, així que t'ho has de passar bé. Quan tot són angoixes és quan tens problemes de salut, mental i complexos. S'ha d'anar pas a pas i quan fas la foto de tot aquest temps veuràs que no t'ha anat malament: has pogut pagar l'escola dels fills i tenir una bona vida. No sóc el promotor de les entrevistes, em faria il·lusió que em truquessin de La Sotana encara que perdés algun client per dir alguna animalada però riuria i seria una bona experiència. Fa molts anys que no vull res pel meu aniversari, puc comprar tot allò que vull i no és que vulgui un vaixell... M'agrada l'experiència d'anar a pescar a les 5 de la matinada i que no sigui tot material.
Com va viure la pandèmia?
Tenim la fàbrica a Igualada i vam ser els primers que ens va arribar el confinament total. Portava cada dia l'esmorzar als nostres treballadors que eren els Chernobyl Boys. Vam accelerar l'online amb la captació de leads i dades i vam fer mascaretes barates per aportar soluciones i intentar sobreviure. Josep Lluís Trapero i algun alcalde portaven les nostres mascaretes que tenien poc marge i no ens feien guanyar diners.
Les empreses han d'estar al costat del poble. Em sembla molt bèstia que hi hagués gent que vengués mascaretes a 30 euros. És insultant que valgui 0,80 i es parli de comissió amb el preu de venda. D'això se'n diu marge comercial. Hi ha gent que s'ha forrat amb la malaltia i el dolor de moltes famílies. M'és igual qui ho hagi fet, sigui la Comunitat de Madrid o la Generalitat de Catalunya. Volien guanyar diners amb la pobresa i amb com de malament ho estàvem passant tots.
"Cap polític passaria una entrevista de feina a la meva empresa. No pot ser que jo cobri una nòmina més alta que el president del Govern espanyol. Vull els millors liderant un projecte que es diu país"
"No hi ha furgoneta per tant paquet online", assegura.
Tu vas al supermercat un cop per setmana i per tant, no pots estar comprant cada dia a Amazon. La teva compra no és sostenible ni responsable, la logística ha de canviar i migrar a la xarxa. Tots hi guanyarem si compartim, sinó al final hi haurà un impost per cada furgoneta que entri a la ciutat. Tots volem tenir un bon preu, ser efectius, guanyar diners i donar satisfacció al client però estem pagant molt poc pel servei d'entrega que donem.
L'ecommerce és sostenible?
Encara que estic a l'altre costat, sóc honest. Els conductors treballen moltes hores per un sou miserable i això s'ha d'arreglar. Hi ha hagut trampes en el món de la logística a Europa. Totes les empreses estatals de correus de cada país s'han quedat un operador. El correu tradicional s'estava morint i amb els diners del contribuent s'han comprat empreses privades. De nou, hem de ser corresponsables i no cal fer compres online cada dia perquè hi ha molts productes de proximitat. Parlem sovint de la responsabilitat del producte que no és fast-fashion. Així doncs, hem de comprar més car perquè duri més i no estem tenint en compte l'embolcall o la forma de comprar.
"Europa ens ha donat alguna subvenció, però l'administració m'ajuda molt poc. Qui més m'ajuda són els proveïdors, els clients i sobretot els treballadors"
L'any 2008 va guanyar el Premi Jove Empresari d'Aijec. Se sent representat com a empresari pels polítics actuals?
No. No crec que cap polític passés una entrevista de feina a la meva empresa. Ni molt menys. És veritat que estan mal pagats i no pot ser que jo cobri una nòmina més alta que el president del Govern espanyol. Vull els millors liderant un projecte que es diu país, ja sigui Catalunya, Espanya o Europa. No em sento representat i encara menys ara. Gens.
Com és la relació de Munich amb l'administració?
No tinc cap mena de relació amb l'administració. He sigut president de la Asociación de Fabricantes y Distribuidores de Artículos Deportivos (Afydad) i ens hem dedicat molts anys a exportar. El pla sectorial per a tota la indústria de l'esport eren 300.000 euros, ens tocaven 90.000 euros i això dividit per totes les empreses que exporten resultava en 800 euros per cap. Tot això tenint en compte tota la documentació per rebre la subvenció de l'Estat, el pla d'explotació, la missió estudi on t'explicaven que s'havia d'estudiar el mercat amb l'ICEX. Europa ens ha donat alguna subvenció, però l'administració m'ajuda molt poc. L'administració local t'ajuda per fer una ampliació de fàbrica o els permisos, però els que més m'ajuden són els proveïdors, els clients i sobretot els treballadors que han demostrat estar al costat de l'empresa durant la pandèmia. Han treballat moltíssim i no hi ha hagut cap mala cara.
Fotografia de Carolina Santos
Què li sembla la marca Barcelona?
Amb l'alcaldessa que tenim, malament. Ara correm tots per fer la Copa América quan fa dos anys vam estar contaminats amb el Four Seasons. Els dirigents de Barcelona són militars a peu canviat. No van mai bé. El 22@ són empreses multinacionals i fa pudor. Els treballadors volen viure a Barcelona i això fa vergonya. Aquí no hi ha rates, hi ha llúdrigues. Ens convertirem en una ciutat low-cost. Tots volem treballar i guanyar-nos la vida. Tenir una ciutat digna no té a veure amb ser d'esquerres o dretes.
"Els dirigents de Barcelona són militars a peu canviat. El 22@ són empreses multinacionals i fa pudor. Tenir una ciutat digna no té a veure amb ser d'esquerres o dretes"
Què necessita la capital catalana?
Un bon professional que se l'estimi i que tingui una ciutat com la vam tenir anys enrere. No necessitem més. Fer poques coses però ben fetes i apuntar on toca. Em sap greu perquè quan vaig a Madrid veig una orgia d'esdeveniments i ens passaran per davant si és que no ho han fet encara.
"Espanya no ven, però Barcelona sí i Catalunya és la gran desconeguda", assegurava el 2015. Encara és així?
No. Ara ja no ven ni Espanya, ni Catalunya ni Barcelona. Si bé és cert que Barcelona sempre ha tingut un nínxol de mercat molt important a Itàlia i França. És una ciutat meravellosa i els directius parlen del MWC, la moda o la Costa Brava. Tenim una xarxa de transport públic molt digne i hem d'intentar escoltar-la i vendre-la. És tot una mica caòtic.
Referents?
Les ciutats del Nord, com Copenhaguen. Londres, Florència i Milà també són ciutats que mantenen el nivell. L'empresari o el directiu que ve aquí a fer negoci necessita que li posin fàcil. Tenim un aeroport proper i la Fira de Barcelona a l'entrada de la ciutat.
"És complex deixar que algú decideixi per tu quan t'hi estàs jugant el patrimoni"
Quina és la seva visió de Munich?
Treballo bastant a l'agost per revisar tots els correus de l'últim any. Parlo amb molta gent i em desplaço per fer un cafè sense límits de temps. Munich és una empresa bastant personal. La meva visió? La companyia s'ha de professionalitzar i fer un pas més. Estem fent proves a l'àrea tèxtil i estic molt content amb l'equip de disseny. Hi ha molts bons professionals.
Com decideix Xavier Berneda?
Escolto i a vegades em deixo influenciar pels altres. Puc tirar enrere i tornar a començar. Consulto amb les persones que són importants per a mi. Per exemple, tinc un bon amic que li ha anat molt malament com a empresari, però sempre m'ha donat consells molt bons. És la broma aquella de "consejos vendo, pero para mí no tengo". El meu germà i jo som els propietaris de la companyia, sóc el CEO i de la família. És complex deixar que algú decideixi per tu quan t'hi estàs jugant el patrimoni.
Direcció general externa?
No, ni molt menys.
Entrada d'inversors?
Cada cop que surto a la premsa, em contacta algú per LinkedIn dient-me que té molts diners per invertir a Munich. No té sentit. Vaig recomprar la part de les meves cosines hipotecant la meva vida perquè no vull que ningú dirigeixi les meves decisions i això que em coneixen més que el conseller delegat d'un banc. Podem cometre molts errors, però no el mateix. Tenim grans posicions directives, però no cal que siguin de CEO. Hi ha dos tipus de CEO: l'explorador i el garbanzo contador. És a dir, hi ha el Josep Lluís Nuñez i l'Indiana Jones. Jo sóc més d'Indiana Jones per explorar i fer aventures. Una companyia ha de fer moviments per sacsejar el consumidor i vendre.
"Hi ha dos tipus de CEO: l'explorador i el garbanzo contador. És a dir, hi ha el Josep Lluís Nuñez i l'Indiana Jones"
Quin és el llegat familiar?
El meu avi era el llegat social. Era molt intel·ligent i va fer moltes burrades a la seva vida. Jo vivia amb els meus avis i un dia estava fent divisions i no me'n sortia. Es va emprenyar i li va dir al professor que jo no havia de restar ni dividir, només havia de sumar i multiplicar. L'avi es fumava un puro i em deia que això era la política.
Un últim aprenentatge.
Últimament, he vist molts casos de la poca connexió que hi ha entre la direcció i els treballadors. Al final, tots busquem el millor per a la companyia i no pot ser que la propietat vagi per un costat i els treballadors, per l'altre. Després del coronavirus, tothom vol molts drets i poques obligacions. He de continuar baixant esglaons, no cal ser "el jefe infiltrado" però s'ha d'estar allà. Hi ha molta gent que no sap de què va el seu propi negoci.