El Col·legi d’Economistes de Catalunya (CEC) ha iniciat un nou any amb Carlos Puig de Travy (Barcelona, 1958) al capdavant. Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona i doctor en Economia per La Salle, Puig de Travy és el degà del Col·legi des del novembre del 2021. També és el conseller delegat de Crowe Spain, això sí, cal remuntar uns quants anys per trobar els seus orígens a la consultora, ni més ni menys que 36.
Després de la seva reelecció l’estiu passat com a degà del CEC, Puig de Travy conclou el 2025 i inicia el 2026 amb una nova junta “que entra amb força”. És aquesta probablement la mateixa força amb què ha conversat amb VIA Empresa sobre assumptes d’actualitat econòmica com ho són les infraestructures, l’absència de pressupostos, o el nou model de finançament autonòmic. Un sistema que, segons el degà, “com a mínim no tracta malament a les comunitats aportadores”.
Aquest conclòs 2025 ha estat l’any de la seva reelecció com a degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya. Quina valoració fa de l’any al capdavant de la institució?
Ha estat un any important perquè la meva reelecció comporta també una nova junta, gairebé la meitat s'ha renovat, i és una nova junta que entra amb força i amb projectes. Vam presentar la candidatura amb el pla estratègic a quatre anys vista, però ja teníem moltes tasques a fer, com ara un seguit de reformes internes per digitalitzar el Col·legi o implementar nous sistemes per poder atendre millor els col·legiats, oferir-los més serveis i, sobretot, que el mateix Col·legi guanyi més representativitat i rellevància.
"La seguretat i la defensa és un actiu estratègic europeu"
Assegura que la nova junta entra amb força i projectes. Me’n pot destacar algun que li faci especial il·lusió?
Sí, tenim una fundació d’Economia i Empresa que ara estem rellançant. A partir d’ara el seu president d'honor serà el Salvador Alemany, el president de la fundació serà l’Oriol Amat, i ja comptem un patronat de setze persones que són líders en el món empresarial, econòmic i social, que es troben al capdavant d’un projecte importantíssim. Recentment, el vam presentar al conseller de Justícia, i ara l’haurem de presentar a la consellera d'Economia i al conseller d'Empresa i Treball, i a diferents sectors empresarials, socials i econòmics. Per tant, aquest és un dels nostres principals projectes de cara als pròxims tres anys.
En quins àmbits teniu previst posar especial èmfasi des del Col·legi en aquests terminis que està mencionant?
Un dels àmbits serà la seguretat i defensa. Per aquest motiu, estem dissenyant una nova comissió al respecte perquè creiem que aquí l'economia catalana, i especialment la indústria catalana, té molt a dir davant de les circumstàncies actuals. La seguretat i la defensa és un actiu estratègic europeu, les empreses catalanes tenen un teixit que s’ha de reconvertir, i aquesta necessitat forma part de la reindustrialització.
Abans de saltar definitivament al 2026. El 2025 va tenir lloc la 30a edició de la Jornada dels Economistes, sota el lema Nou entorn, nova competitivitat. Tenint en compte que és un esdeveniment que se celebra a finals d’any, s’anima a fantasiejar amb el lema de la pròxima edició? De què creu que estarem parlant a finals d’aquest any?
Aquest serà un any de creixement moderat, però també un any clau per fer reformes estructurals que ens permetin avançar. Jo crec que aquest serà el missatge, que aquí no ens podem aturar, i que 2026 serà un any decisiu per prendre decisions i per donar un impuls al model econòmic català. Hi ha molts temes importants sobre la taula que hem d’abordar i, al final, si no s’actua, el creixement d'un país no es perd d'un dia a l’altre, sinó a poc a poc, per tant, el pitjor que ens pot passar és quedar atrapats en una zona de confort amb l'estabilitat que tenim. L'estabilitat no és èxit, èxit és actuar per canviar i transformar el nostre model econòmic, per tant, hem de prendre decisions per dur a terme aquesta transformació.
I per quines decisions aposta el Col·legi?
Aquí entren totes les reformes estructurals que necessitem. La primera, habitatge. És un dels problemes més greus que té Catalunya, i no és un problema d’ara, és un problema de fa deu anys. I si un problema té deu anys vol dir que en el seu moment no es va afrontar com tocava. I cal recordar que si no tenim habitatge, no progressarem. Ja podem tenir tota la innovació del món, digitalització o intel·ligència artificial, però sense habitatge això no funciona, perquè la gent ha d'estar aquí i el que estem fent és expulsar el jovent, i una població que no és capaç de retenir el jovent al seu país no té futur.
Un altre gran problema que tenim són les infraestructures. Sense infraestructures Catalunya mai serà competitiva. I nosaltres tenim un dèficit d'infraestructures, si ens estem tres anys sense, l'impacte no el veurem directament, perquè és un impacte a mitjà termini, però cada any anirem perdent pistonada. Llavors, hem d’abordar el tema de les infraestructures. Quines no cal ni que ho digui, La Sagrera, l'aeroport del Prat, la connexió de tots els aeroports catalans, la mobilitat ferroviària amb els aeroports, la línia 9 del metro, tenim reformes estructurals bàsiques als ports, hem d’invertir en el territori... Com veu, tenim feina a fer, i especialment al territori, perquè sembla que Catalunya creixi a dues velocitats.
A dues velocitats?
Sí, una és la de l'àrea metropolitana, i l’altra la resta del territori. El creixement ha de ser compensat, i aquest és un assumpte directament relacionat amb l'eficiència. Catalunya no funcionarà només amb l'àrea metropolitana, perquè d’aquesta manera no s’aprofiten tots els recursos, totes les possibilitats, i tota la gent que es troba al territori. Sense desenvolupar tot el territori, no anirem bé.
"El gran problema de Catalunya no és que necessiti més ocupació, que també, és el fet de tenir més valor per hora treballada"
I ara que li parlo de persones, li parlo també de treball. El gran problema de Catalunya no és que necessiti més ocupació, que també, és el fet de tenir més valor per hora treballada. Qui pensi que només incrementar les hores treballades dona més avantatges socials i millor nivell de vida a la població sense pensar en termes de productivitat, s’equivoca. Tots els països d'Europa que tenen més nivell de vida són els que tenen més productivitat. És una qüestió de lògica. I aquí hi estem tots involucrats, els treballadors, les institucions públiques, els empresaris, els sindicats, el govern, etcètera.
En clau d’actualitat econòmica. Com valora l’acord de finançament autonòmic assolit entre el Govern i ERC?
Si comparem el model que s'està proposant amb l'antic, les diferències són abismals. I encara més: aquí no hi ha perdedors, aquí guanyen totes les comunitats autònomes. D’altra banda, nosaltres sempre hem dit que hi ha infrafinançament i aquest nou model és la demostració palpable que hi ha infrafinançament, i li diré per què. Si l'Estat augmenta la cessió de l'IVA i l’IRPF del 50% al 56,5%, i del 50% al 55% respectivament, és perquè el sistema anterior era insuficient.
Si aquest model, que ara injecta més diners al sistema de règim comú, no es duu a terme, continuarem amb una insuficiència de totes les administracions públiques. I això implica més deute, i haurem de demanar una altra condonació i, en aquest sentit, no puc comprendre com és possible que algunes comunitats no sàpiguen a què obeeix la condonació que s'ha de dur a terme, que és a una insuficiència i a un infrafinançament de les comunitats. Per tant, repeteixo, ens cal un sistema en què no perd ningú i tots guanyem, i no un sistema de maquillatge que no solucioni problemes reals.
Es mostra especialment satisfet amb el nou finançament. Tanmateix, la nova proposta no blinda el principi d’ordinalitat.
Aquest nou sistema, com a mínim, no tracta malament a les comunitats aportadores. El principi d'ordinalitat no es compleix perquè és impossible, però l’estructura de la proposta sí que tendeix a respectar aquest principi o a tenir-lo en compte, i no tracta malament a les comunitats aportadores.
En conjunt s’observa unes millores substancials, s'injecta més calés al sistema, es reparteix millor, i a sobre el sistema és més transparent i menys arbitrari.
La xifra de 4.700 milions anuals és prou substanciosa tenint en compte el dèficit fiscal, que és gairebé cinc vegades superior?
És sens dubte un pas endavant. És cert que podem fer un pas de 30 centímetres, o un pas d'un metre, és clar que això no és tot el que volem, ja que nosaltres voldríem més aviat un sistema federalista o un pacte fiscal, i aquesta proposta es troba dins del sistema de règim comú, però això no treu que hi hagi avanços importants, perquè ara hi ha més col·laboració i més corresponsabilitat. Pensi que aquí portem des del 2014 sense que ningú agafi el toro per les banyes, i la sensació general és que, d’acord, potser aquesta proposta no és el que demanem, però l'avanç és importantíssim, tindrem molts més recursos, 4.700 milions són molts milions.
Quin és l'impacte més greu que genera la falta de nous pressupostos en la confiança empresarial de Catalunya?
No pot ser que encara estiguem amb pressupostos del 2023, perquè aquest fet porta els governs i les institucions públiques a actuar d’una manera més complicada, sense ordre i estabilitat, que és precisament el que necessiten els negocis i l'economia. A més aquesta situació també dificulta l’execució, ja que, si Catalunya té fons públics per poder injectar a l'economia, el que hem de fer és ser àgils, i la falta de nous pressupostos ho complica.
"Si Catalunya té fons públics per poder injectar a l'economia, el que hem de fer és ser àgils, i la falta de nous pressupostos ho complica"
A l’inici de l’entrevista mencionava la necessitat de reindustrialitzar Catalunya. Què necessita el país per assolir aquesta reindustrialització?
Quan parlem de reindustrialització hi ha diversos temes. Què és reindustrialitzar? És automatitzar, integrar la intel·ligència artificial, digitalitzar, etcètera. Un altre aspecte és la formació, no podem industrialitzar si no impulsem la col·laboració entre universitats, teixit empresarial, col·legis professionals, etcètera. També cal tenir en compte les infraestructures, sense aquestes no pots desenvolupar el teixit empresarial, especialment en sectors que es troben amb una transformació important, com ara l’automòbil o el metal·lúrgic. O, per exemple, els àmbits de la seguretat i la defensa que he mencionat abans. Haurem de tenir polítiques econòmiques per reactivar i transformar el teixit empresarial per respondre a aquestes necessitats.
A quines infraestructures fa referència concretament?
A totes aquelles relacionades amb l’energia i l’aigua. Són assumptes bàsics que estem treballant directament amb la Conselleria de Territori, anem molt endarrerits en temes d'energies alternatives; tenim sobre la taula les nuclears, no les podem treure de la nit al dia perquè sinó no tindrem energia, que és un dels factors de competitivitat importants. I, per últim, també hem de reactivar el Pacte Nacional per a la Indústria que s'està a punt d'aprovar, i que, per cert, és una iniciativa que va néixer l’any 2012 del Col·legi d’Economistes.
