Catalunya arrossega des de fa dècades un dèficit fiscal estructural que la Generalitat estima en al voltant dels 22.013 milions d’euros anuals (dada referida a 2021, darrer any en què s'ha publicat), més de 2.700 euros per persona. És una xifra molt elevada i persistent en el temps, que limita de manera clara la capacitat de finançar serveis públics i inversions, i acaba afectant el benestar de la població i la competitivitat. En aquest context, qualsevol reforma del sistema de finançament autonòmic s’hauria d’orientar a millorar aquesta situació.
Abans d’entrar en el detall, però, cal deixar clar que una valoració sòlida del nou sistema només serà possible quan el Govern publiqui tots els detalls i mecanismes concrets de funcionament. L’anàlisi que segueix es basa, per tant, en la informació disponible fins ara.
El nou sistema anunciat pel govern espanyol apunta a una millora potencial d’uns 4.700 milions d’euros anuals per a la Generalitat. Aquesta xifra representa aproximadament un 21% del dèficit fiscal de 2021 (caldrà veure com quedarà finalment amb les xifres reals de 2027 primer any d’aplicació del nou model). El primer element positiu és quantitatiu. Si es compleix el que s’ha anunciat —cosa que l’experiència aconsella verificar—, la Generalitat disposaria de més recursos estructurals i no només de fons puntuals o extraordinaris. Aquest increment vindria principalment de l’augment de la participació en l’IRPF, que passaria del 50% al 55%, i de l’augment de la participació en l’IVA, que s’elevaria del 50% al 56,5%.
Cal destacar també que el nou sistema preveu que una part més gran de l’IVA generat per les pimes es computi segons el seu domicili fiscal, fet que reforça els ingressos de les comunitats amb més teixit empresarial, un canvi rellevant en termes de control, informació i liquiditat, tot i que el repartiment final dels recursos continuarà subjecte al mecanisme estatal. També és rellevant el canvi en el criteri de població ajustada, que passa a tenir més en compte el cost real dels serveis públics, la densitat, la població flotant i factors socioeconòmics. Aquest canvi beneficia Catalunya, ja que reconeix que no totes les poblacions tenen el mateix cost de provisió de serveis.
Un altre element positiu és la millora del sistema de bestretes i liquidacions, que hauria de reduir els retards actuals i millorar la previsibilitat pressupostària. A més, es crearà un consorci d’infraestructures entre l’Estat i la Generalitat, amb participació paritària, que podria ser un pas endavant si realment permet millorar l’execució efectiva de les inversions. Aquest és un àmbit on històricament s’han produït infraexecucions reiterades a Catalunya: sovint es pressuposta poc i s’executa encara menys.
No està del tot clar com es concretarà el nou repartiment de l’IVA, com s’actualitzaran exactament les bestretes, quins mecanismes garantiran de manera efectiva el principi d’ordinalitat o com funcionarà en la pràctica el consorci d’infraestructures
Cal tenir en compte, però, que com que Catalunya i altres comunitats autònomes passaran a ingressar més recursos, el govern de l’Estat preveu injectar al sistema 20.975 milions d’euros addicionals per garantir que cap comunitat en surti perjudicada en termes absoluts. Aquest element ajuda a entendre l’abast global de la reforma, però també el seu cost per a les finances estatals.
Ara bé, la proposta encara presenta moltes incògnites. A l’espera de poder llegir el text complet del nou sistema, cal reconèixer que bona part del que s’ha explicat fins ara és difícil d’entendre, fins i tot per a especialistes. No està del tot clar com es concretarà el nou repartiment de l’IVA, com s’actualitzaran exactament les bestretes, quins mecanismes garantiran de manera efectiva el principi d’ordinalitat o com funcionarà en la pràctica el consorci d’infraestructures.
Un element clau a explicar és l’ordinalitat: segons el Govern, tercera a aportar, passaria a ser també tercera a rebre si es té en compte la població ajustada (un nou concepte que caldrà explicar bé per a poder-lo valorar), però amb població real passaria a novena, quan fins ara ha estat desena (o la catorzena, si s'atenen les diferències del cost de la vida de les diferents comunitats autònomes), cosa que manté el debat obert. Un altre problema és que el nou sistema no té en compte les diferències en el cost de la vida en les diferents regions, fet que perjudica Catalunya.
Existeix el risc que el nou sistema continuï sent complex i poc transparent, com l’anterior, cosa que dificulta el control i l’avaluació rigorosa dels resultats.
També cal dir amb claredat què no resol aquest acord. Encara que els 4.700 milions anunciats es materialitzin íntegrament, Catalunya continuarà patint un dèficit fiscal molt elevat. L’acord tampoc implica que la Generalitat recapti tots els tributs, com s’havia anunciat fa algun temps. L’IRPF i l’IVA continuen sent impostos compartits, i la clau continua sent el repartiment final dels recursos. Probablement, el sistema es podria millorar sense necessitat d’anar cap a un concert econòmic com el basc o el navarrès. Una alternativa intermèdia seria que Catalunya recapti el 100% dels tributs, que es pacti una quota de solidaritat amb un sostre màxim clar i transparent, i que es pagui de manera explícita pels serveis estatals rebuts. Un model d’aquest tipus seria més entenedor, més controlable i probablement més estable en el temps.
L’experiència obliga a una prudència raonable. Altres reformes del finançament, presentades com a “històriques”, com la del 2005, no han resolt l’infrafinançament de Catalunya, i el dèficit fiscal ha continuat creixent. Aquest precedent explica l’escepticisme amb què molts observen el nou acord. A aquesta prudència cal afegir-hi una autocrítica col·lectiva. La manca d’unitat política a Catalunya en temes de país també ha estat un llast recurrent. Massa sovint, tant els actors que han negociat acords com els que s’hi han oposat han prioritzat el càlcul partidista per sobre del bé comú. Això ja va passar en la negociació de la Constitució, del primer Estatut i en episodis posteriors, i aquest desalineament ha acabat perjudicant de manera clara els interessos de Catalunya.
La clau continua sent el repartiment final dels recursos; probablement, el sistema es podria millorar sense necessitat d’anar cap a un concert econòmic com el basc o el navarrès
El debat sobre el finançament singular plantejat fa un any i mig apuntava cap a un model de sobirania fiscal més ampli, amb recaptació íntegra dels impostos i una quota pactada de solidaritat. El model que finalment s’ha pogut acordar se situa dins del règim comú. Dit això, també és just reconèixer que les parts que han arribat a aquest acord intenten millorar la situació amb una proposta factible dins del context polític actual. A tot això s’hi afegeix un element institucional clau: perquè el nou sistema sigui una realitat, l’acord haurà de rebre el vistiplau final del Congrés dels Diputats i traduir-se en canvis legals concrets. Sense aquest aval parlamentari, les millores anunciades quedaran en paper mullat.
Malgrat tot, convé evitar dos errors habituals: l’entusiasme acrític i el rebuig automàtic. Aquest acord no és el sistema ideal ni resol el problema de fons, però pot ajudar a alleujar-lo. En un context de dèficit fiscal tan elevat, reduir-lo encara que sigui de manera limitada és millor que no fer res. El repte ara és superar els tràmits pendents, millorar les mancances del model i garantir el compliment efectiu de l’acord, amb transparència i rigor. No és el final del camí, però pot ser un pas en la bona direcció si hi ha voluntat real de complir-lo.