La castanyera: jubilació imminent?

El nombre de venedores de castanyes cau un 26% en 10 anys: un negoci truncat per les temperatures, Halloween i la manca de relleu generacional

Viurem la jubilació de la castanyera? | Istock Viurem la jubilació de la castanyera? | Istock

“Paperines de castanyes a 3 euros. Un moniato petit per 1,4 euros i per 3 euros el gran”. Això és el que s’escolta en una de les 27 parades que s'han instal·lat a Barcelona pels volts del Pilar per aprofitar la Castanyada i que s’hi estaran ben bé fins al març. Són menys que l’any passat, i que l’anterior, i que l’altre. Concretament, són un 26% menys que fa 10 anys. No acompanyen les temperatures, però tampoc el Halloween ni un negoci que, de sobte, s’ha quedat sense una tercera generació que vulgui tirar-lo endavant. Viurem la jubilació de la castanyera?

Més info: L'arribada del fred dispararà un 15% la venda de castanyes

I és que la crisi es troba en la figura del venedor i no en el consum dels fruits de temporada. Segons el Gremi de Majoristes de la Fruita i la Verdura de Barcelona, entre aquest dilluns i el 4 de novembre es poden vendre 400 tones de castanya, entre un 10 i un 15% més que l’any anterior, i 260 tones de moniato, un volum similar al passat exercici. Precisament és entre octubre i novembre quan hi ha el pic de vendes d’aquest producte i esperen que les pluges i reducció de temperatures d’aquests dies els donin un impuls. Una petita empenta que la castanyera més tradicional no acaba de notar.

Un negoci que va de mal borràs

La Montse Izquierdo posa la parada al carrer Aribau a tocar de Gran Via des del 1978. Llavors només hi venia castanyes i moniatos, ara hi ha sumat també un petit prestatge de fusta amb talls de pastís i magdalenes d’aquest tubercle de temporada. El seu color ataronjat convida a emportar-se una ració, però l’estrella són les castanyes. “Alguns clients m’han dit que, en comptes de crispetes, entren amb castanyes al cinema i se les mengen mentre miren la pel·lícula”, confessa la propietària, que just a la vorera del davant veu entrar i sortir gent dels Aribau Multicines.

Izquierdo recorda com, fa 30 anys, es podien vendre més de 30 kg de castanyes al dia. Ara, diu, “difícilment se’n venen la meitat”. Ni tan sols ajuda a ser en un punt cèntric com el seu, a tocar de la plaça de la Universitat i molt a prop de la de Catalunya. Reconeix que s’hi acosten molts turistes, tot i que també veïns “de tota la vida”.

L’antiga castanyera podia vendre 30 kg al dia, ara la xifra no supera els 10 kg

Una situació una mica diferent de la de l’Ana González. El seu lloc de feina des de mitjans d’octubre i fins poc després de Nadal es troba al número 76 de la Ronda Sant Pau, una zona on l’afluència de visitants forans és més minsa i on la diversitat cultural fa que la tradició es visqui de maneres molt diferents. “Entre això, la calor i que la gent jove prefereix el Halloween, tot ha canviat”, explica, “els dies que venc un o dos sacs de castanyes, ja estic contenta”. Això serien entre 5 i 10 kg, molt lluny de l’allau de paperines que havia vist sortir de la parada quan la portaven els seus pares.

Pensar en la tradició familiar

González munta la caseta any rere any per tradició. “El treball és esclau i es guanya poc. Si ho porta una parella, o tres o quatre familiars, compensa perquè fan torns i tenen altres sous. Una persona sola, sense cap altre ingrés, no ho pot fer, no en treu prou”, lamenta. I és que la majoria de castanyers i castanyeres obren entre les 10 i les 11 del matí i s’hi estan fins ben entrat el vespre; o fins a la nit, en dies festius i caps de setmana. Una jornada que, afirma, “ja no es viu com abans quan tot era un no parar”.

Precisament així és com ho fan els nebots del conegut, anys ençà, Castanyer del Sepu. La caseta ocupa un espai reduït al primer tram de la Rambla de Barcelona. Al matí hi ha les seves dones, la Montse Mairal i la Mari Carmen José, i a la tarda, els dos cosins. Són quatre persones i s’organitzen durant els set dies de la setmana per obrir les portes de la parada i començar a rostir les castanyes i els moniatos.

Jesús: “Veure cares conegudes que vénen a buscar-te, com si fossis el seu fruiter o carnisser, és una cosa que et fa veure que fem bé obrint”

Alguns podrien pensar que estan en un punt privilegiat, dels més concorreguts de la ciutat, però Miaral ho desmenteix: “Hi ha massa llocs on comprar gelats, gofres, kebabs o entrepans. Tu creus que la gent vol castanyes davant d’això? Potser quan cau el sol i fa més fresca sí que es ve a buscar la castanya calenta, però tot ha canviat molt. Abans quatre persones anaven de bòlit, ara amb dos en fem de sobres”. “Però ho fem per tradició”, s’afanya a afegir Jesús, “si nosaltres ho deixem, això es perd”.

Seria el mateix la Rambla sense la caseta del Sepu? No. La família ho sap i ho ratifiquen els veïns que, asseguren totes dues, van cada any allà mateix a comprar les seves paperines per “no perdre el costum”. “Veure cares conegudes que vénen a buscar-te, com si fossis el seu fruiter o carnisser, és una cosa que et fa veure que fem bé obrint”, narra Jesús amb un somriure.

Pagar més per treballar menys

La llicència cada cop és més cara. És una crítica que tots fan perquè per poder ocupar la via pública han hagut d’abonar a l’Ajuntament de Barcelona entre 250 i 400 euros en funció del carrer i la mida de la parada. A la despesa s’hi suma que la resta de l’any guarden la caseta en un magatzem o garatge en lloguer i que han de comprar bateries pròpies per poder tenir subministrament elèctric. “No com abans, quan ens podíem endollar gratuïtament a la llum dels fanals”, compara l’Antònia Navarro, qui assegura que ha de pagar 600 euros per poder tenir el servei. Un tràmit que, ara, s’ha de gestionar amb un contracte individual amb la companyia elèctrica i no amb l’Ajuntament.

Navarro: “Paguem com si fóssim una botiga i no tenim els mateixos drets”

No sap ben bé si s’estarà fins al gener o fins al març amb la caseta a davant de l’Arc del Triomf. Quan la seva mare hi treballava, allargava el màxim possible, però ella prefereix decidir segons com vagi la caixa. I tampoc té clar de voler assumir l’esforç que suposa estar-se tantes hores al carrer per “vendre poc”. A més a més, té una bateria que li dura una hora, suficient per passar les hores sense llum, però pesa massa per a ella i està pendent que el seu marit li porti quan hagi acabat de carregar. “Tu creus que es pot estar així molt temps? Paguem com si fóssim una botiga i no tenim els mateixos drets”, reflexiona ella mateixa, “espero que als meus fills els vagi bé per no haver de fer-ho mai”. Ni l’esforç ni els costos es compensen amb unes vendes a la baixa. La castanyera es jubila i sense relleu. Un relleu que tampoc vol.

Més informació
El valor de les úniques castanyes fetes a Catalunya
Avui et destaquem
El més llegit