El 2013, als inicis del procés independentista, va aparèixer un llibre signat per tres destacats economistes, Xavier Cuadras, Modest Guijoan i Miquel Puig. Plantejava que una Catalunya independent podia aspirar a no trigar gaires anys a esdevenir un país amb el nivell de desenvolupament i d'excel·lència com ara Àustria o Dinamarca, que tenen una població i una extensió no gaire diferent a la de Catalunya.
Els nostres avantpassats, a començaments del segle XVIII ja somiaven, i per això van lluitar aferrissadament, que Catalunya esdevingués l'Holanda del Sud. Una petita nació que havia aconseguit alliberar-se del jou espanyol després d'una llarga i devastadora guerra, però que en poques dècades havia esdevingut una potència comercial i marítima global i que competia amb la poderosa Anglaterra. Tots dos països, per cert, aliats de Catalunya en la primera fase de l'anomenada Guerra de Successió espanyola.
Hi ha hagut altres propostes de model a imitar per al futur de Catalunya. Sigui la Califòrnia que plantejava Bassat, per allò de la creativitat, o la Finlàndia de Comín, a propòsit del sistema sanitari.
El Govern Pujol es va inventar el 1988 allò dels Quatre motors d'Europa, una associació de cooperació de regions de tradició industrial, com Catalunya. Es va fer servir com a referent de portes endins, però amb escassa activitat real més enllà d'algunes accions de lobby davant el Comitè de la Regions. L'associació formalment continua operativa i la presidència, per cert, correspon des del novembre a Catalunya, a través del Departament d'Exteriors. Per França, hi ha la regió d'Auvèrnia-Roine-Alps. Per Itàlia, la Llombardia. I per Alemanya no, no hi és pas Baviera, sinó Baden-Würtenberg.
El dit, la lluna, Mas-Colell i Sánchez Llibre
Ara, el nostre economista de més prestigi internacional, Andreu Mas-Colell, aposta per Baviera. Al diari El Mundo, la 37a entrevista a economistes «per a la reconstrucció», el rotatiu madrileny posa en boca de Mas-Colell i titula: Que es doni a Catalunya la possibilitat d'esdevenir Baviera i aquest país (Espanya) canviarà.
Mas-Colell, que aquestes darreres eleccions donà suport públicament al PDECat, forma part d'aquells catalans que han arribat a la independència arrossegant els peus, com deia aquell. Per a molts d'aquests catalans, si la independència no comporta riscos ni maldecaps, ja els està bé. I si no, ja estarien contents amb un estatus polític com el de Baviera o, per extensió el dels lands alemanys.
Per a molts d'aquests catalans, si la independència no comporta riscos ni maldecaps, ja els està bé. I si no, ja estarien contents amb un estatus polític com el de Baviera
En plena ofensiva de patronals i altres organitzacions empresarials perquè el nou govern de Catalunya -i si és encapçalat pel PSC, molt millor- es deixi estar d'independències i es dediqui a reactivar l'economia, el periodista de El Mundo estableix amb l'ajuda de Mas-Colell un nou referent per al futur de Catalunya, la de l'Estat Lliure de Baviera.
"El 90% de l'economia", segons es va autoadjectivar el president de Foment i veterà lobbista a Madrid de la mà de l'extinta UDC, pretenia fa uns dies arrogar-se uns drets polítics que, en democràcia, corresponen als individus, no als propietaris o directius de les empreses, per molt important i meritòria que pugui ser la seva tasca. És una llàstima que això de Baviera no se li hagi ocorregut al nucli pensant oficial de les elits barcelonines, el Cercle d'Economia. Però ja convidaran Mas-Colell perquè els ho expliqui.
Vegem si aquesta és una fita versemblant.
Disposar o no disposar d'eines d'Estat
El primer, per més obvi que sigui, que hem de tenir clar és que no és el mateix aspirar a esdevenir Àustria o Dinamarca, Holanda o Finlàndia, que són Estats independents i que, per tant, disposen de tots els instruments legals i de política econòmica propis dels Estats independents -encara que estiguin integrats a la UE- que no pas Llombardia, Baden-Würtemberg, o Roine-Alps. Ni tan sols Califòrnia o Baviera.
Cal recordar que el ducat de Baviera, que durant centúries oscil·là entre els principats alemanys i l'imperi dels Habsburg, esdevingué regne gràcies a Napoleó i fou incorporat a la Prússia de Bismark fa 150 anys. Després de la II Guerra Mundial, hi hagué alguna reivindicació menor per reclamar la independència -d'aquí allò de l'Estat Lliure-, però el diktat americà imposà una estructura federal a la RFA per evitar un poder massa centralitzat facilités l'aparició d'un altre Führer. Per cert, si Napoleó havia facilitat l'ampliació dels dominis de Baviera cap a regions que no hi havien pertangut històricament -Francònia, Suàbia i part del Palatinat-, el nou estat federat en mantingué la mateixa adscripció a Baviera.
No és el mateix aspirar a esdevenir Àustria o Dinamarca, Holanda o Finlàndia, que són Estats independents, que Llombardia, Baden-Würtemberg o Roine-Alps
Baviera és una societat catòlica -en una Alemanya amb predomini luterà- i molt tradicional i conservadora. De fet, va ser aquí on es considera que va néixer el nazisme, que protagonitzà el primer intent de presa del poder a Munic i on Nuremberg fou la capital espiritual del règim i, per això mateix, seu dels famosos judicis expiatoris. La CSU, partit federat amb els democristians alemanys -únic cas a tot Alemanya- governa de forma ininterrompuda el land des de fa 60 anys i ocupa sistemàticament la conselleria d'Afers Exteriors dels governs federals conservadors i, sovint, el ministeri d'economia i de finances.
Tot plegat, ens pot servir per fer-nos una idea de les similituds i les diferències en termes històrics, polítics i socials entre Baviera i Catalunya.
Grans empreses globals d'origen familiar
El land de Baviera compta amb 10,5 milions d'habitants i la seva capital, Munic, diuen les enquestes, que és la ciutat on a la majoria d'alemanys els agradaria viure. El clima més suau i la proximitat als Alps i al món mediterrani, un caràcter amb fama de més obert que a la resta d'Alemanya i amant de les gresques col·lectives, juntament amb les oportunitats econòmiques semblen els factors que més influeixen en aquests desitjos. Els bavaresos no tenen llengua pròpia, però el seu dialecte té fama de ser, almenys d'entrada, de difícil comprensió per la resta de parlants germànics. El futbol alemany té un nom propi per excel·lència, el Bayern de Munic i, que sapiguem, el seu president no ha estat mai amenaçat pel ministre federal de torn, com li acaba de passar a Laporta.
El desenvolupament econòmic de Baviera està molt vinculat a la indústria de l'automòbil de gamma alta, amb BMV i Audi com a estendards. El museu de la BMV és una de les primers atraccions turístiques de Munic. Una altra de les atraccions són unes instal·lacions olímpiques d'avantguarda creades vint anys abans que les nostres, el 1972. El land bavarès és la primera destinació turística d'Alemanya i l'aeroport de Munic, després del de Frankfurt, n'és el principal nus de comunicacions europees i intercontinentals, tot i un volum de trànsit de passatgers -almenys fins abans de la pandèmia- lleument per sota del Prat.
Baviera, com Catalunya, també té un important dèficit fiscal, el més elevat d'Alemanya. Però aquest dèficit se situa entre el 4 i el 5% del PIB, a diferència del de Catalunya que es manté invariablement al voltant del 8%
Baviera és també la seu d'empreses com Siemens AG-principal grup industrial europeu-, MAN AG -camions i motors-, de l'asseguradora Allianz, de les esportives Adidas i Puma i la seu europea de moltes empreses nord-americanes i internacionals.
El PIB de Baviera representa el 18,6 per cent de l'alemany -un pes semblant al de Catalunya a Espanya- però la seva renda per càpita -a diferència de la catalana- també és la primera d'alemanya. Baviera, com Catalunya, també té un important dèficit fiscal, el més elevat d'Alemanya. Però aquest dèficit se situa entre el 4 i el 5% del PIB, a diferència del de Catalunya que es manté invariablement al voltant del 8%.
Unes elits econòmiques manifestament millorables
Totes les grans empreses bavareses que hem esmentat abans tenen l'origen en emprenedors que les funden entre finals dels segle XIX i inicis del XX i ara perviuen com a grans conglomerats de projecció mundial. A Catalunya, la majoria dels nostres emprenedors d'èxit, industrials i no industrials, han anat venent-se -ells mateixos o els seus successors- les empreses. No pas per invertir en sectors amb més projecció o més futur, sinó per esdevenir rendistes, sigui d'immobles, si eren petits negocis, o invertint en el totxo i en el turisme. Fins i tot, la majoria de les nostres empreses emergents amb èxit renuncien a créixer de forma independent i acaben al cap de pocs anys en mans d'un comprador que paga una bona picossada.
Aquest "90 per cent de l'economia" està, malauradament, format més per directius d'empreses foranes que per empresaris autòctons i aquí les responsabilitats únicament són nostres. De la cultura empresarial catalana. En tot cas, és inimaginable que un empresari bavarès o alemany compari uns disturbis lamentables però molt acotats -res a veure, per exemple, amb els que va generar l'oposició a la nova estació de ferrocarril a Frankfurt que, per cert, no es va arribar a construir- amb el pogrom nazi de la Nit dels Vidres Trencats. Aquí, un hooligan indocumentat -tot i ser un empresari reconegut i d'èxit- es va permetre una frivolitat de tal magnitud, que és sobretot un símbol de la tradicional manca de cintura de les nostres elits empresarials.
Berlín i Madrid: un estat neutral o un estat en contra
No podríem finalitzar aquesta sintètica comparativa sense fer esment de l'estructura realment federal d'Alemanya -en termes d'organismes i centres de decisió públics, tant de caràcter econòmic, com financer com judicial- ni sobre el molt diferent paper que juguen les respectives capitals de l'estat, Berlín i Madrid. Tot i que Berlín, dins el territori de l'antiga RDA, rep moltes inversions i té un saldo fiscal net clarament favorable, les autoritats alemanyes, a diferència de les espanyoles, no han convertit la recuperada capital en un xuclador que desertitza l'entorn i centralitza els centres de poder i totes les activitats més qualificades que hi estan, directament o indirecta, vinculades.
Berlín no han convertit la recuperada capital en un xuclador que desertitza l'entorn i centralitza els centres de poder i totes les activitats més qualificades que hi estan vinculades
Mentre Tesla ha planejat la seva gigafàbrica europea de bateries a Berlín -de fet, el land que envolta la capital, Branderburg-, aquí, la sola possibilitat que se n'instal·li una de la mà de Seat i Volkswagen ha despertat les ires almenys dels presidents autonòmics d'Extremadura, Aragó i Galícia
Una qüestió de marc mental
Fins aquí, segurament molts ens voldríem assemblar a Baviera. Tot aniria millor, per a Catalunya. Però és evident que la majoria d'espanyols, i especialment les seves elits i classes dirigents saben, o intueixen, que l'estatus de Baviera per a Catalunya aniria en contra, almenys, dels seus interessos immediats. Perquè no es tracta tant de quin és el model que et vols fixar com a objectiu a mitjà termini, sinó quin model és possible assolir en tot allò que depèn de nosaltres. I la majoria de catalans fa temps que ha arribat a la conclusió que és més fàcil – i, fins i tot a mitjà termini, més favorable- arribar a assemblar-nos a Àustria o Dinamarca que no pas a Baviera.
És evident que la majoria d'espanyols, i especialment les seves elits i classes dirigents saben, o intueixen, que l'estatus de Baviera per a Catalunya aniria en contra, almenys, dels seus interessos immediats
Per acabar, un dels autors del llibre que ens compara amb Àustria o Dinamarca, si finalment hi ha un govern que reflecteixi la majoria política sorgida de les urnes, serà el Comissionat per als fons europeus Next Generation, una veritable oportunitat per modernitzar la nostra economia. És bo que algú que té com a marc mental Àustria o Dinamarca -i no pas Baviera- n'esdevingui el responsable.