Escolta l'article ara…
Dona, 31 anys. Viu a casa amb els pares i té una feina estable, però l’accés a un habitatge sencer s’enfila molt per sobre de les seves possibilitats econòmiques. És el retrat que dibuixa el darrer informe de Fotocasa Research, anomenat Perfil de les persones que comparteixen habitatge i elaborat a partir de dades recollides durant el primer semestre del 2026. L'estudi revela que el lloguer per habitacions fa temps que ha deixat de ser un recurs exclusiu dels estudiants. Ara, també mira cap als professionals.
A Catalunya, aquesta dinàmica ja representa una de cada vuit sol·licituds al conjunt de l’Estat. Amb un 13% de la demanda total, el Principat és el tercer mercat més tensionat en aquest àmbit, només per darrere d'Andalusia (23%), la Comunitat de Madrid (20%), i lleugerament per sobre de la Comunitat Valenciana (12%). El canvi més significatiu de l'informe, que s’actualitza any rere any, rau en la bretxa de gènere. Actualment, el 53% de les persones que viuen en pisos compartits són dones, enfront del 47% d’homes. La tendència s’ha invertit en només dos anys: el 2024, els homes representaven el 55% de la demanda.
El 53% de les persones que viuen en pisos compartits són dones, enfront del 47% d’homes, una tendència que s'ha invertit en només dos anys
María Matos, directora d’estudis i portaveu de Fotocasa, assenyala que aquest gir reflecteix l'abast de la crisi d'accessibilitat: "És especialment cridaner que les dones s’hagin convertit en el perfil majoritari perquè posa de manifest fins a quin punt el problema de l’habitatge està transformant la manera de viure de tota una generació". Matos remarca que compartir pis ha passat de ser una opció temporal a una “estratègia de supervivència econòmica”.
Pel que fa a l'edat, la mitjana es manté estable en els 31 anys. Els menors de 35 concentren pràcticament tres quartes parts del mercat. El grup més nombrós té entre 18 i 24 anys i suposa el 44% del total, seguit de prop per la franja de 25 a 34 anys, que en representa el 33%. A partir d'aquesta edat el pes disminueix: les persones d'entre 35 i 44 anys suposen un 5%, les de 45 a 54 anys arriben al 7%, i el col·lectiu d'entre 55 i 75 anys es manté en un 12%.
Quant a la situació residencial dels demandants, val a dir que el grup més nombrós l'encarnen aquelles persones que encara no s'han pogut emancipar i viuen amb els pares (40%). En segon lloc, els qui ja comparteixen pis amb persones no familiars (24%), seguit de qui viu en parella (9%), sol (9%) o qui conviu amb parella i fills (10%). La resta correspon a opcions residencials minoritàries, com ara famílies monoparentals o extenses.
Aquest escenari no agafa pas per sorpresa el sector. Tal com recordava fa pocs dies en una entrevista a aquest diari Guifré Homedes, director general i tercera generació d'Amat Immobiliaris, "els joves són els que menys i pitjor competeixen". El directiu va alertar que la pressió residencial ja s'ha cobrat una víctima clara: la "generació perduda" que haurà d'esperar "entre cinc i deu anys" per accedir a un pis no compartit, un fet que va titllar de "molt greu" i que planteja un debat de fons sobre "quin model de país es vol construir".
505 euros al mes a l’Estat, 706 a Sant Cugat
L’augment sostingut de la demanda de pisos compartits es produeix en un context de preus elevats, malgrat que l'informe Habitatges compartits a Espanya el 2026 del mateix portal immobiliari, mostra una molt lleugera treva a escala estatal. El preu mitjà del lloguer d'una habitació a Espanya va experimentar un descens interanual de l'1,1% el juliol del 2026, situant-se en 505 euros al mes.
Sant Cugat del Vallès encapçala el preu del lloguer compartit a tot l'estat espanyol amb una mitjana de 706 euros mensuals
Tanmateix, la situació varia segons el territori: fins a tretze de les disset comunitats autònomes registren encariments, liderats per les Illes Balears amb una pujada de l'11,5% (622 euros al mes). En el cas català, Sant Cugat del Vallès encapçala el preu del lloguer compartit a tot l'estat espanyol amb una mitjana de 706 euros mensuals. El municipi vallesà supera el cost mitjà de grans capitals amb una alta pressió residencial com Barcelona (632 euros) i Madrid (629 euros). A continuació, poden consultar les zones que lideren els preus més alts:
En la cara oposada del mercat, una dotzena de ciutats ofereixen alternatives per sota dels 300 euros mensuals. L'estudi ubica a l'extrem més assequible municipis com Plasència (210 euros al mes) i Ponferrada (238 euros). Els acompanyen localitats com Mérida, Linares o Jaén, totes per sota de la línia dels 300 euros que marca la bretxa territorial de l'habitatge compartit.
En els imports esmentats, no sempre s'inclouen la resta de factures de la llar, com ara la llum, el gas o l'aigua, però és habitual que es paguin entre tots els que hi conviuen. En definitiva, la impossibilitat d'assumir un sostre en solitari desdibuixa l'emancipació tradicional i aboca milers de professionals a escollir el camí compartit que, lluny de ser transitori, ja no s'entén com un simple parèntesi vital.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat