Escolta l'article ara…
L’optimisme no acompanya Guifré Homedes Amat (Sant Just Desvern, 1977) quan es tracta de fer un passeig pel mercat de l’habitatge. Veu més que autoritzada per la trajectòria familiar d’Amat Immobiliaris i tercera generació al capdavant d'una firma d'històric i marcat lideratge femení, el directiu assumeix el pes d'un diagnòstic cru i avisa que “la pressió” del mercat ja s'ha cobrat una victima clara: la "generació perduda de joves que no podran accedir-hi” i hauran d’esperar "entre cinc i deu anys”, fet que titlla de “molt greu”.
El també nou representant dels API a la Cambra de Comerç de Barcelona no se n'està de desgranar una per una les esquerdes d'un sector abocat a una "espiral de canvis normatius" que alimenta la "inseguretat" i "espanta la inversió". I ho fa des d'un cert sentiment d'exclusió en les converses amb l'Administració. Tot plegat, sumat a un "sostre de preus" que limita l'accés local i augmenta la necessitat imperiosa de col·laboració publicoprivada per "fer girar la roda" d'una oferta que "fa vint anys que està encallada". Rep VIA Empresa entre les vidrieres d'una de les tres oficines d'Amat, en concret les de Via Augusta número 3 de Barcelona.
És autor del “mentrestant” en què afirma que viu instal·lat el mercat de l’habitatge. Què va voler dir amb això?
Doncs que potser ara ja ens hem posat d'acord amb el fet que tenim un problema d'oferta. I el mentrestant és veure què fem o com intentem mitigar l'accessibilitat o millorar-la fins que no comenci a aparèixer aquesta oferta. Jo aquell dia vaig pronosticar més o menys el 2030, perquè són les dades de què parla el Govern, del Pla 50.000 i tot el que vindrà darrere. Els primers arribaran, no sé si el 29 o el 31, però n'arribarà una part i gradualment s’aniran incorporant.
Manté l’ideari que hi haurà poques millores fins al 2030?
És que el sector fa anys que està en una producció molt similar, molt estabilitzada. El problema és el dèficit que tenim respecte a això. El que va per sobre, l'addicional, és el que el Govern està fomentant. Hem fet un concurs aquest any, que es va resoldre al juliol, i calculem que aquests habitatges trigaran entre dos i tres anys a estar al mercat o disponibles per a la població. No es preveu que hi hagi un canvi d'escala en el sector abans d'aquesta data.
Ja que menciona el Pla 50.000 del Govern, quina iniciativa l’engresca més?
El Pla 50.000 és necessari i hem de fer tot el que sigui possible perquè vagi endavant i sigui un èxit. Els ajuntaments i la Generalitat s'han alineat bé en aquest sentit i el sector també ho està recolzant. L'única mesura important des del punt de vista d'oferta que té l'Administració és aquesta. Després el mateix president va parlar de 200 i escaig mil... Doncs aquesta és la mesura que ha de funcionar. Però el problema és que no és a curt termini.
I quina caldria entomar a curt termini, amb urgència?
(Pensa). La simplificació administrativa i l'agilització dels tràmits. Al final la matèria primera de qualsevol obra nova o promoció és el sòl, i generar sòl és molt lent. Qualsevol que es dediqui a l'urbanisme de gestió del sòl, que nosaltres ho fem, sap que si les coses surten més o menys bé es pot trigar entre vuit i deu anys a transformar-lo. És clar, tots els que no hem començat avui, no els tindrem fins d'aquí a deu anys disponibles per començar a construir. Després cal sumar-li dos o tres anys entre llicències, construcció, etc. I amb això hi ha molta tramitació i molta burocràcia. El Govern també està treballant aquesta línia, i per a mi això també és molt important.
"S'ha estimulat l'augment poblacional sense plantejar que calia habitatge" és una frase de la seva mare, Imma Amat. L’afirmava al Sobre espatlles de gegants de Xavier Roig. La comparteix?
Hi ha un augment poblacional amb la immigració i tota la gent que ha vingut a treballar aquí, que segurament ho necessitem, i també ha canviat molt la configuració de les llars. Des del 2008, quan hi va haver l'esclat de la bombolla, potser en aquell moment es va pensar que ja no calia construir més, però el nombre de llars i després la població que es va sumar a sobre no va parar de créixer i no s'estava construint. D’aquí el dèficit que tenim ara, que a Catalunya s'ha estimat que són 140.000 habitatges, i a escala estatal jo crec que anava cap als 800.000.
El país no s'ha preparat (nega), però tampoc s'ha preparat per a l'educació, la sanitat, el transport i moltes altres coses. És clar que quan algú aterra aquí, segurament el primer que necessita és un habitatge. Pot aterrar amb feina, però si no té un lloc on viure, té un problema. D’altra banda, hi ha una disfunció territorial enorme. La gent ve a treballar on hi ha feina, i ve aquí perquè és on hi ha economia i transport. El transport també limita molt.
Què me’n diu del binomi habitatge-mobilitat?
Ha d'anar de bracet. Del Pla 50.000 penso que es diu poc on es faran els habitatges. Aquests no es faran a la ciutat de Barcelona, es faran a l'entorn: Terrassa, Sant Adrià de Besòs, Santa Perpètua... però d'altres estaran més lluny. I perquè aquest pla tingui èxit, també han de funcionar els trens i les vies viàries, moltes coses. Sinó, tindrem habitatges en llocs on la gent tampoc podrà viure, i molt competitius de preu. La gent necessita viure a una distància raonable de la seva feina, amb una fiabilitat del transport.
A qui hem d’atribuir -si és que ho hem de fer- responsabilitats sobre l’anomenada crisi de l’habitatge?
És difícil. El xoc que hi va haver el 2008 va ser immens, un trauma que ha marcat una generació, com a mínim. Els pares i els fills, molta gent a qui van fer fora perquè no podien pagar les hipoteques. En aquell moment, a l'habitatge se li va posar una "x" des de la societat, i es va entrar en el paradigma que ja no calia fer res més. És veritat que hi havia una disfunció d'oferta enorme, però no estava situada on la gent volia viure en el fons. Així que es va parar tota la inversió pública en continuar fent habitatge.
"El xoc que hi va haver el 2008 va ser immens, un trauma que ha marcat una generació, com a mínim"
Ara bé, quan es deixa de fer una cosa, els resultats no apareixen fins al cap de molts anys, i a l’inrevés. És veritat que, com que hi va haver una emergència social enorme, sempre hem tingut un dèficit d'inversió. L'Administració pública mai ha invertit un percentatge gran del PIB en habitatge en general. Però en aquell moment, a més, es va passar a una visió social. Ajudar la gent. No discuteixo que hagués de ser així, però vam passar d'un extrem a l'altre i ens vam oblidar de continuar fent habitatge públic. Tenim un problema d'habitatge? Sí, i l'Administració no té eines.
No té eines?
No, perquè si l'habitatge públic en què pot incidir l'Administració és menys d'un 2% del que hi ha, doncs les eines no hi són. Moltes vegades ens comparem amb Viena i aquests llocs, però és que a Viena porten 80 o 90 anys fent això. Tenen un parc i 90 anys d'inversió sostinguda en polítiques d'habitatge. Aquí en els últims vint anys no s'ha fet. Ara se'ns hi tornarà a posar, però, és clar, ara. Per això hi ha un mentrestant.
Aprofito la comparació que fa amb Viena. Catalunya s’hauria d’emmirallar en algun país concret en matèria d’habitatge?
En general, tendim a emmirallar-nos en una cosa i dir “copiem això”. Jo crec que hem de copiar amb criteri. I potser hem d'agafar alguna cosa d'Amsterdam, alguna cosa de Berlín, alguna cosa de Viena, i adaptar-ho a la nostra realitat territorial i social. Tothom parla molt de Viena, però abans havíem parlat de Berlín, i Amsterdam també surt moltes vegades. Totes les ciutats tenen problemes i totes ho han intentat afrontar a la seva manera. Jo crec que, exitosa, no n'hi ha cap. Quan la família va canviant, l'administració de Viena convida a canviar d'habitatge. No és que estigui ni bé ni malament, però partim amb 80 anys de desavantatge des del punt de vista de generació d'oferta, sobretot de parcs públics.
"Partim amb 80 anys de desavantatge des del punt de vista de generació d'oferta, sobretot de parcs públics"
Malgrat haver formalitzat més contractes de lloguer nous el 2025, des d’Amat detecten que la disponibilitat real continua en mínims. Com s’explica aquesta paradoxa?
Ja fa quasi quatre anys que l’oferta que tenim disponible de lloguer és molt baixa. Nosaltres estem pel 50% del que havíem fet els últims vint anys. Això no està reflotant, de fet li diria que el 2026 està sent pitjor que el 2025 des d'aquest punt de vista. I no és que no hi hagi pisos, és que no n'hi ha ni de cars ni de barats, i això fa que la demanda sigui molt alta i aquests es vehiculin de maneres diferents o no es publiquin. L'accessibilitat en el món del lloguer és dramàtica, absolutament.
Com s’ha arribat al punt de presentar un currículum per llogar un pis?
S’hi ha arribat, sí, i amb força parrafades. Sovint sap greu i penso que no cal que m'expliquin tantes coses, però la gent intenta vendre's per ser el bon candidat. Qui no té xarxa a la ciutat ho té molt més complicat, a excepció dels estrangers. Nosaltres comptem amb molts estrangers que venen a treballar a multinacionals que s'instal·len a la ciutat, o que ja estan instal·lades. I això també és una part de la globalització. El perfil econòmic avui encara és el que pesa més a l'hora de seleccionar un candidat o un altre.
A Barcelona els estrangers ja signen gairebé el 60% dels contractes d’Amat, quan abans de la pandèmia eren el 15%. És un percentatge molt alt.
No és que hi hagi molts més estrangers, que sí que n’hi ha més, sinó que el pastís s'ha fet molt petit i ells són també els millors candidats, per la qual cosa ocupen una part més gran d’aquest pastís. Jo sempre poso l'exemple d’AstraZeneca, que no tinc res en contra de la companyia en absolut. El fet que vingui AstraZeneca i s'instal·li, per exemple, a Barcelona, si hi ha 500 treballadors i el 50% potser són estrangers, aquesta gent vol un habitatge en aterrar a la ciutat. En canvi, per a algú jove de Barcelona que a més no tingui molta xarxa ni molts coneguts, diria que és pràcticament impossible trobar un pis a la ciutat.
Quina recomanació hauria de rebre una parella jove que avui no pot accedir a una hipoteca o un lloguer?
Fer recomanacions és difícil. La clau és acostar-se a les immobiliàries que es percebin amb confiança. Perquè sí que lloguem a gent jove, però en el fons són els que menys i els que competeixen pitjor. Sigui per comprar o llogar, sempre hi ha algú més ric que tu. A més, viure a Barcelona s'està convertint en un luxe, i abans el món era diferent: quan venia una multinacional industrial, s'instal·lava al territori i això configurava l'habitatge i el transport d'una manera. Si s'hi fixa, totes les empreses que venen a instal·lar-se aquí estan al 22@ o a l'Eixample. Això té unes externalitats sobre l'habitatge brutals, i en una ciutat que no té massa habitatge ni capacitat per créixer, la pressió està servida. Quin és el model de país que volem?
Quin és el model de país de Guifré Homedes?
Home, és que si no fomentem una espècie d'equilibri territorial… que és difícil, i jo no tinc les claus per a això, però si no reequilibrem... Els estudis de demografia revelen que les persones de menys de setze anys a Catalunya viuen o a la costa o a l'àrea metropolitana. On viu la gent de més de 65 anys? A l'interior. Aquest desequilibri és fatal, perquè a un poble petit de Catalunya, potser tenen problemes d'habitatge. Neixen menys nens, i dels pocs que neixen, la meitat acabaran vivint a Barcelona o a l'àrea metropolitana. Tot plegat és molt difícil de compensar amb l'habitatge si tots vivim al mateix lloc.
"El propietari estàndard català compra un pis per viure amb la família, té la sort o la capacitat de comprar-se un altre, i el primer que s'havia comprat el manté com a patrimoni"
Pel que fa a la polarització del lloguer, què ha fet que s’esvaeixi la tipologia mitjana, la més sol·licitada?
Això continua així. També passa que molts propietaris estan destinant els seus habitatges als fills. Perquè aquí el propietari estàndard català és el típic que ha comprat un pis per viure amb la família, ha tingut la sort o la capacitat de comprar-se un altre habitatge, i el primer que s'havia comprat el manté com a patrimoni, és a dir, llogat com a complement de renda. Aquesta gent que ara té potser dos o tres habitatges, els seus fills quan van al mercat tampoc troben habitatge, evidentment. O -i aquesta és una altra casuística que passa molt- els propietaris legítimament, cansats de sentir-se assenyalats, quan se'ls ha quedat buit se l'han venut.
Es mantindrà aquesta tendència?
Jo no veig cap canvi a millor en aquest aspecte, i no crec que hagi de canviar. Les separacions, tot això fa molt mal al mercat de l'habitatge, perquè d'una família en fem dos habitatges, i això també ens empala cada dia.
Parli’m sobre el preu. Un pis de 80 metres quadrats costa avui 34.000 euros més que fa un any. Què li suggereix un titular així?
Al mercat de compra hem tocat sostre de preus. Potser no a tot arreu, però de forma generalitzada sí. Els preus han pujat molt en els últims temps perquè la demanda està claríssimament per sobre de l'oferta. Es pot dir que hi ha estrangers comprant, i sí que n'hi ha, però si mirem les estadístiques oficials és un percentatge del mercat relativament baix. Això vol dir que el mercat és local, i ja se sap el que cobra la majoria de la gent i fins a on poden arribar. Si a sobre els tipus d'interès o les hipoteques s'encariran una mica els pròxims mesos, ho tindran encara més complicat. En preus ja no es pot estirar més el xiclet.
"Pot venir un estranger i comprar un pis caríssim, el típic 'mirlo blanco', però d'aquests no n'hi ha per a tothom"
Ara bé, això no vol dir que hagin de baixar, perquè la demanda continua aquí. Sempre apareix algú que ho paga per necessitat o algú que ven i té la capacitat. Com que el mercat és molt de reposició, si jo he de comprar, però no trobo res, tampoc poso el meu pis a la venda, per la qual cosa sovint tot es ralentitza. Realment estem en un moment en què, si miro les estadístiques, potser feia set o vuit anys que no teníem tan poca oferta de segona mà disponible. Pot venir un estranger i comprar un pis caríssim, el típic mirlo blanco, però d'aquests no n'hi ha per a tothom.
L’última referència en compravenda d'habitatges constata la caiguda d’un 6,8% fins al juny, mentre que el preu per metre quadrat puja un 7%.
Sí que es corregirà una mica a la baixa aquest any, però igualment ens mantindrem en nivells alts perquè venim de dos o tres anys de rècords i de superar màxims històrics, i això també és una cosa que algun dia s'ha de frenar.
Els canvis normatius fan que els inversors girin l’esquena a Catalunya?
Vivim en una espiral de canvis normatius. De fet, al juliol no es va aprovar res, però es van fer tants anuncis que tothom va despistat. Des d'aquí, des de la Generalitat i des del govern espanyol, portem un batibull bastant important. Que espanta la inversió? Sí, segur. Hem associat la inversió immobiliària amb l’especulació, i tothom se sent assenyalat. El gran problema és que per fer tots aquests habitatges públics que necessitem, cal inversió. La Generalitat no té la capacitat econòmica de fer 50.000 o 200.000 habitatges. El sector privat cal sí o sí per llançar i construir aquests habitatges. Que hi ha gent que especula? És evident que això passa. Però que tothom que inverteixi en residencial sigui un especulador, tampoc. Com que no tenim termes mitjans o passem d'un camp a l'altre, segur que hi ha inversors que estan posant els ulls en altres llocs i no aquí. Catalunya té una “x” bastant pronunciada.
I com es podria eliminar aquesta “x”?
Això és un tema de pactes. Aquí ens hem d’asseure tots. I quan dic tots, vol dir tots: el Sindicat de Llogateres, els veïns, els promotors, l'Administració, les cooperatives... Tothom ha de trobar un consens, i això vol dir renunciar a les posicions més maximalistes. Però vivim en una societat on ningú vol renunciar a res. Hi ha gent que diu: “Com que he nascut a l'Eixample, tinc dret a viure-hi i a pagar 500 euros”. Necessitem inversors de fora, ens agradi o no. De fora o d'aquí, m'és igual, però cal gent que inverteixi el seu capital a construir habitatge. I quan s’inverteix, s’espera un retorn perquè hi ha un risc. Tots aquests canvis que hem tingut generen inseguretat a tothom, i les promotores d'aquí se'n van a construir a Madrid. És absurd. Tenim poc teixit constructiu, i a sobre, del poc català, la meitat de les coses s'han de fer a un altre lloc.
Per fer front a aquesta inseguretat, aquest mes d’agost s’ha sabut que és el nou representant dels API a la Cambra de Barcelona. Què espera d’aquesta nova posició?
La Cambra és una corporació de dret públic, i això li atorga un nivell d'interlocució superior amb l'Administració pública. A la vegada, representa totes les empreses, en aquest cas de l'àmbit de Barcelona. Si el principal problema de la societat és l'habitatge, és evident que la Cambra està interpel·lada. D’aquesta manera es pot empènyer cap a un pacte transversal per trobar un model de país. Aquest ha de ser consensuat i no pot anar canviant de direcció segons quin partit governi. Mentre no cedeixi tothom, no ens en sortirem. Hi ha hagut iniciatives o propostes fetes per determinats grups polítics amb el Sindicat de Llogateres; jo m'assec a parlar amb el Sindicat, però si les coses es fan així, la resta del sector anirà per una altra banda.
El sector s’ha sentit escoltat per l’Administració?
En general, l’immobiliari s'ha sentit bastant exclòs de la conversa amb l'Administració, tant amb els Ajuntaments com amb la Generalitat. Com que es fa un paral·lelisme entre inversió immobiliària i especulació, ens deixen fora. A la curta ens reunim i ho parlem tot, però a l'hora de prendre decisions no es contempla gairebé res del que aportem. Un exemple d'això són iniciatives com Habitatge Metròpolis Barcelona (HMB) o taules de negociació promogudes per institucions en què no s'ha convidat el sector privat, malgrat ser una part implicada. D'altra banda, fa la sensació que l'habitatge s'utilitza constantment com a arma política i electoral, com a precompra o cessió per aprovar pressupostos.
I continuarà aquesta tònica?
Entrem en un any complicat, perquè hi haurà eleccions municipals el maig de l'any que ve, i la matraca de l'habitatge la sentirem sovint. Ho barregem tot: el turisme, l'habitatge i els pisos turístics, tant si està bé com si està malament eliminar-los. És una pena, perquè si realment es volen transformar les coses cal treure aquesta qüestió del focus mediàtic del dia a dia. Hi ha una generació perduda perquè els habitatges, senzillament, no hi són. 20.000 pisos turístics a Barcelona són molts, però no són res per cobrir la demanda, no n'hi haurà prou. I si hi sumem la demografia i la immigració, tenim un caldo de cultiu molt complicat.
Una generació perduda.
Sí, hi ha una generació que potser no podrà accedir-hi i s'haurà d'esperar cinc o deu anys, i això és molt greu. No tindran les facilitats que van tenir els nostres pares, i aquí tenim una visió molt arrelada de voler viure allà on hem nascut. Però, vaja, tampoc cal ser totalment pessimistes: la part positiva és que la roda s'ha començat a moure, i un cop gira, ja la farem anar més de pressa.
Ha mencionat els pisos turístics.
Perquè cal una mica de coherència. No volem pisos turístics a la nostra ciutat, però sovint som els primers que en consumim quan viatgem fora. És cert que distorsionen i alteren la convivència als edificis de veïns, però no sé si la solució és resoldre-ho a la brava. La ciutat necessita una capacitat hotelera determinada per la seva configuració econòmica, i si eliminem una opció, la pressió es traslladarà cap a una altra banda.
"No volem pisos turístics a la nostra ciutat, però sovint som els primers que en consumim quan viatgem fora"
Amat Immobiliaris és una empresa familiar amb gairebé 80 anys d’història i segur que les ha passat de fredes i calentes. A quina etapa no s’hauria de tornar mai més?
De crisis n’hem vist moltes i molt diferents. L'any 2008 es va perdre el món des de tots els punts de vista. Es construïa sense una demanda acreditada -cosa que ara està a les antípodes-, es donava finançament a qualsevol que passés pel carrer i es finançava el sòl. Com a lectura positiva, d'allò se'n va aprendre molt a l'hora de calibrar projectes, decidir on construir i a qui vendre. Tot això no s'està repetint ni de lluny. L'habitatge desperta molta expectativa i moltes emocions. Per al comprador és la compra més gran de la seva vida, i per al venedor és el seu actiu més important. Tot i que el preu hauria de ser objectiu, s'hi barreja molta emotivitat, i la nostra feina és posar-hi racionalitat.
A nosaltres sovint ens acusen d'inflar els preus, però en realitat som els moderadors del mercat. Estem en un moment en què cal trobar l'equilibri, tot i que avui dia els equilibris no estan de moda. Com a empresa familiar, el que ens interessa és el llegat i la sostenibilitat del negoci a llarg termini. Necessitem estabilitat, sense grans oscil·lacions. Les èpoques molt eufòriques tampoc ens fan sentir còmodes perquè sabem que al capdavall hi ha un precipici.
Com a tercera generació d’Amat, espera que hi hagi una quarta?
(Somriu). Ja hi ha una quarta, de fet. Tots els actuals socis tenim fills, però encara no estan ni en edat universitària. Alguns ja fan batxillerat, la més gran té disset anys, però el més petit en té un i mig, de manera que encara no tenen clar cap on s'orientaran. Com a tota empresa familiar, la nostra voluntat és de continuïtat. Els membres d'aquesta nova generació poden estar involucrats en la gestió o bé limitar-se a ser accionistes i propietaris, ja que no és imprescindible que treballin activament en el dia a dia de la companyia. L'important és que la quarta generació ja és una realitat i hem de continuar fent girar la roda.
Afegir VIA Empresa com a font preferida de Google de forma gratuïta
Estigues informat amb les últimes notícies d'actualitat