Crec que tots podem coincidir a estar força satisfets del sistema sanitari català. M’atreviria a dir que la qualitat dels professionals que tenim i les tecnologies disponibles ens situen en una posició molt alta en el rànquing de la qualitat sanitària, i en som plenament conscients quan puntuem amb un 8,5 sobre 10 la nostra satisfacció. Les dades ho avalen amb l’esperança de vida més alta d’Europa, que arriba als 79,5 anys en els homes i 85,3 anys en el cas de les dones.
Catalunya destina un 6,7% del seu PIB a la sanitat, inferior al 9,7% de mitjana que hi destina Espanya i al 10,4% que hi dedica Europa. No són bones dades, que es concreten en què cada català té una inversió sanitària de 1.192 euros anuals, davant dels 1.478 euros que reben la resta d’espanyols, fruit de l’endèmic mal finançament català per part de l’Estat, que ens penalitza sistemàticament i que afecta d’una forma directa la salut pública. El problema és que, com diem popularment, “amb la salut no s’hi juga”, però sembla que no ho tenen massa en compte.
Per altra banda, i com destaca l’informe Panorama de la Salut: Europa, publicat per la Comissió Europea i l’OCDE, el nostre continent té uns reptes molt grans que cal atendre i resoldre com més aviat millor. D’una banda, l’envelliment de la població i el creixent nombre de malalties cròniques, que són altament demandants de serveis sanitaris i generen un increment de despesa molt important. Difícilment això té una correcció, ja que els fenòmens demogràfics són els que són, i la seva evolució és lenta i, per tant, permet saber i planificar a dècades vista els mitjans necessaris per donar-hi cobertura.
L’envelliment de la població i el creixent nombre de malalties cròniques, que són altament demandants de serveis sanitaris i generen un increment de despesa molt important
D’altra banda, tenim la necessitat d’inversió tecnològica permanent per aprofitar tots els avenços exponencials que es generen en l’àmbit de la salut i que aporten importants millores en la qualitat de vida de les persones. Cal, però, ponderar sempre els costos d’inversió amb els beneficis incrementals reals en la salut pública. Ser innovadors és vital, però cal maximitzar el rendiment de la tecnologia existent per no entrar en una carrera competitiva d’acumulació de maquinari mèdic infrautilitzat per ús o coneixement.
L’informe ens alerta també de l’escassetat de personal sanitari present i futur. Es destaca que a Europa manquen 1,2 milions de professionals de la salut i que, en 10 anys, s’haurà jubilat el 33% dels metges i el 25% de les infermeres actuals. Un drama si no hi trobem solució. Alguns països nòrdics que fa anys que pateixen aquesta situació ja han optat per fer una política migratòria intel·ligent per a la seva ciutadania i han creat un model d’atracció de professionals d’altres països perquè vagin a treballar als seus hospitals, fins al punt que el 50% del personal mèdic o d’infermeria que disposen s’ha format en altres països. En aquest capítol, hi ha molt a fer, sense deixar de banda la importància del factor humà en la cura de les persones. És evident que el contacte visual i físic del personal sanitari és imprescindible, però avui la IA, per exemple, diagnostica i/o revisa 60 vegades més ràpid un informe clínic que un ésser humà, i podríem seguir amb moltes altres innovacions que podran fer que els nostres professionals sanitaris es dediquin a tasques de major valor afegit.
Tal com ja estem veient cada dia, la incorporació de professionals d’altres sectors com els enginyers serà creixent i imprescindible. Totes aquestes millores tecnològiques hauran de venir acompanyades d’una major mobilitat del personal i d’unes polítiques salarials atractives que estimulin els joves a optar per aquestes professions. La competència és global i juga en totes les direccions, i dependrà de l’estratègia d’atracció de cada país i de cada centre de salut per tenir els millors equips sanitaris.
Els reptes del model de salut europeu estan clars, però què passa a Catalunya més enllà del mal finançament que patim? Doncs cal llegir el darrer informe que ha fet la Sindicatura de Comptes per extreure’n algunes conclusions molt interessants i que ens han de portar a fer algunes correccions urgents.
L’empenta de la societat civil catalana ha tingut un paper crucial en el desenvolupament d’instruments de millora social col·lectiva, com ho ha estat l’associacionisme en tots els seus vessants, que s’ha projectat en el model educatiu i sanitari. Per això, el model català, a través del CATSALUT (Servei Català de la Salut), reconeix un model mixt: la xarxa pública (ICS), que el 2023 va rebre el 25% del pressupost sanitari per finançar les seves infraestructures mitjançant un contracte programa, i la xarxa concertada, composta bàsicament per consorcis i empreses públiques, entitats privades sense ànim de lucre (mutualitats, fundacions i entitats religioses), i molt residualment entitats amb afany de lucre, que rep el 57% del pressupost de compra i serveis a hospitals i centres concertats, gestionant el 77% dels equips d’atenció primària i el 88% dels hospitals. Aquest model ha estat molt exitós, però actualment presenta ineficiències i discriminacions que l’auditoria de la Sindicatura ha aflorat aquest maig del 2025.
Destaca, en primer lloc, la incoherència entre els objectius definits en el Pla Salut i els objectius que persegueix el sistema de contraprestació de l’atenció hospitalària i especialitzada d’aguts. A més, destaca que alguns serveis, dispositius o programes necessaris s’assignin sense criteris clars a determinades entitats, excloent-ne d’altres de potencials. També aflora elements de discrecionalitat a l’hora d’assignar contraprestacions per consultes externes, que no respecten els principis d’igualtat, transparència i d’interès general.
Els convenis entre els centres del CATSALUT i la Conselleria contenen problemes greus de legalitat que cal corregir. Fixeu-vos bé què està passant: l’ICS no disposa del contracte programa que estableix la llei per desenvolupar la seva activitat, i sobreviu amb convenis ad hoc, com ho fan amb els centres del SISCAT, amb l’agreujant, per a aquests, que aquests convenis se signen de forma extemporània i, per tant, són actes nuls de ple dret.
Molts hospitals fan més actes mèdics dels que preveuen els convenis per no deixar desatesa la població
Per dir-ho ras i curt, cada any, tots els operadors del sistema treballen sense poder planificar, ja que no disposen de contractes programa que donin claredat i garantia als centres. Els convenis que se signen són orientatius, i sobre la marxa van sabent els recursos reals de què disposen. Molts hospitals fan més actes mèdics dels que preveuen els convenis per no deixar desatesa la població, i han d’esperar a exercici vençut per saber si el CATSALUT els ho compensarà econòmicament o no. Un despropòsit.
No acaba aquí l’informe, sinó que, a més, constata allò que els centres fa anys que pateixen, com és una fixació de preus que no cobreix els costos reals dels serveis dels centres proveïdors, com l’estructura, la casuística atesa o l’atenció urgent (deficitària en tot el sistema de salut). En definitiva, el CATSALUT paga per sota del cost real del servei, i pel que respecta als centres del SISCAT, comparat amb els de l’ICS, no incorpora les inversions en infraestructures per renovar l’equipament i poder tenir una xarxa d’atenció en igualtat de condicions.
Fixeu-vos, doncs, en el panorama: discrecionalitat de l’administració respecte a la contractació de serveis, manca de programes marc per donar tranquil·litat i previsibilitat d’atenció al pacient i estabilitat laboral als equips professionals, fixació de preus per sota dels costos i manca pressupostària per renovar i actualitzar els hospitals.
Per finalitzar, i com hem pogut veure, la nostra salut pública té una alta consideració per part de la ciutadania, però té amenaces i problemes actuals identificats i de diferents orígens: un mal finançament català, l’inevitable envelliment de la població, la manca de professionals i un model de gestió del CATSALUT que ha de passar pel quiròfan, ja que és arbitrari, poc transparent, pateix inequitat, és imprevisible i, per tant, poc eficient per a l’interès general. Qui ho pateix és la nostra excel·lent xarxa hospitalària i, de rebot, el conjunt de la ciutadania. Agafem el bisturí?