Més d’una hora d’espera a les urgències hospitalàries, entre el triatge i la primera atenció mèdica. Un nou informe posa xifres a la percepció generalitzada que des de la pandèmia cap aquí, a la sanitat les coses van pitjor. Una lleu millora de dos minuts en el darrer exercici no és pas suficient per capgirar aquesta sensació de col·lapse. De fet, l’espera mitjana és un 60% més elevada que el 2010 i supera amb escreix els 20 o 30 minuts que es consideren raonables.
La sanitat a l’ull de l’huracà
Tot això mentre fa poques setmanes se’ns anunciava que el temps d’espera per a la gran majoria d’intervencions quirúrgiques era el més baix des del 2007, que és quan es van començar a elaborar aquestes dades. I que el Govern acaba d’aprovar una ampliació de crèdit pressupostària de vora 2.000 milions d'euros perquè, a falta de pressupostos per al 2024, es puguin complir els compromisos retributius adquirits amb sanitaris, mestres i altres col·lectius públics d’atenció al ciutadà. I és que tapes un forat i te n’apareixen dos més.
El Govern acaba d’aprovar una ampliació de crèdit pressupostària de vora 2.000 milions d'euros per complir amb els compromisos retribuïts amb els col·lectius públics d'atenció al ciutadà
L’informe sobre les urgències ja dona alguna pista sobre els motius del deteriorament de la sanitat a casa nostra: més persones, més envellides, més temps d’espera. Repassem-ho una mica.
Morir d’èxit
Ja hem parlat algunes vegades sobre l’augment de la població aquests darrers 20 o 25 anys i l’impacte sobre els serveis públics: de 6,6 milions l’any 2000 a 8 milions ara. I n’hi ha que diuen que anem cap als 10 milions en la pròxima dècada.
Tenim una de les esperances de vida en néixer més elevades del món i, excepte un petit retrocés durant la pandèmia, segueix una progressió continuada. Ara es troba de mitjana en més de 83 anys. És més, les persones que arriben als 65 anys tenen una esperança de vida que supera els 21 anys, sempre superior entre les dones que entre els homes, tot i un petit i progressiu acostament.
No s’ha produït cap avenç significatiu en les cobertures públiques de la salut dental, que resten de forma quasi exclusiva en l’àmbit de la sanitat privada
Però això no ho explica tot. L’elevada taxa de mortalitat durant la pandèmia de les persones de més de 60 o 65 anys ha propiciat una preocupació més elevada per l’estat de salut entre aquest col·lectiu, la qual cosa es tradueix tant en més visites mèdiques com en un seguiment més intens per part del sistema sanitari. Tot plegat amb l’augment d’atenció i de despesa corresponent. I aquí és on apareix unes de les paradoxes intrínseques del sistema: com més bona assistència presta la sanitat, més augmenta l’esperança de vida, els costos d’atendre més gent i com més gran són, més elevats. Literalment, podem morir d’èxit.
Val a dir que també el sistema sanitari en general i particularment el públic cada vegada cobreix més aspectes de la nostra salut que abans estaven mal atesos o, simplement, no es tractaven si no era de forma excepcional. La llista és llarga i ha de començar per la prevenció, però també la salut reproductiva, els accidents i la rehabilitació, la salut mental, el trànsit de sexe, l’atenció sociosanitària... Curiosament, no s’ha produït cap avenç significatiu en les cobertures públiques de la salut dental, que resten de forma quasi exclusiva en l’àmbit de la sanitat privada.
Un esforç pressupostari insuficient
Des de l’Administració catalana, l’esforç pressupostari ha estat notable. El pressupost públic consolidat de la sanitat pública catalana ha augmentat, termes corrents, d’un 30,7% per persona entre el 2006 i el 2023. Això sí, amb una davallada a partir de la crisi del 2010, que va tocar fons el 2013 i que no va recuperar els nivells d’abans de la crisi fins al 2021, sempre sense comptar la inflació. Com en aquestes dades s’inclou tant la despesa corrent com la d’inversió, aquests 11 anys de davallada han deixat un pòsit de coses per fer -instal·lacions, aparells- que segur que encara no s’han recuperat del tot.
Des del 2006, la població de Catalunya ha crescut un 14%, un milió de persones més
Encara més, si apliquem el deflactor general de l’IPC per incorporar l’efecte de la inflació, passem d’un augment de la despesa pública per càpita del 30,7% que dèiem més amunt a una disminució del 8,5% en termes constants. I és que, cal recordar-ho, des del 2006, la població ha crescut un 14%, un milió de persones més.
No només és un tema de diners
Els problemes de la sanitat catalana no són només, tot i que sí principalment, de recursos. Ahir se’ns recordava que les places per especialitzar-se, a través del MIR, en metge de capçalera -o de família, com se’n diu ara- enguany tornen a dur el camí de no cobrir-se. Ni aquí ni a Espanya. Per posar-hi remei, la Generalitat ja va establir una prima de remuneració per a aquest tipus de metges, més elevada com més lluny de Barcelona exerceixen. Però sembla que de moment no n’hi ha pas prou per modificar les preferències dels futurs especialistes.
La Generalitat ja va establir una prima de remuneració pels metges de família, més elevada com més lluny de Barcelona exerceixen
Encara més, les places que de seguida s’han omplert són les de dermatologia i cirurgia plàstica. Precisament, les especialitats que no fan guàrdies. I on és fàcil passar o simultaniejar la pràctica pública i la privada. En tot cas, les guàrdies periòdiques de 24 hores són també una de les pràctiques que més esgota els professionals de la medicina. Arran de les reclamacions de les últimes setmanes en aquest sentit, el conseller Balcells es va comprometre reduir-les a 17. Sempre tapant forats amb bona voluntat i a correcuita, però sense gaire capacitat per abordar el conjunt de dèficits de gestió acumulats amb el temps.