L’accessibilitat a l’habitatge ha patit un deteriorament en els darrers anys a Catalunya: amb l'augment de la precarietat laboral (especialment entre els col·lectius més vulnerables) i la pujada dels tipus d'interès, gran part de la demanda d'habitatge s'ha traspassat de la compra al lloguer. I aquest canvi estructural en el mercat de l'habitatge, sumat a la manca d'oferta disponible en lloguer, ha provocat que l’accessibilitat al lloguer hagi empitjorat notablement durant les darreres dues dècades, amb especial intensitat a partir del 2015. Aquestes són algunes de les conclusiones que ha publicat aquest dimecres la Cambra de Comerç de Barcelona, en el marc dels Indicadors de Progrés i Benestar (IPB), que ha acompanyat d'una sèrie d'exigències per a les administracions: "que consensuïn polítiques a curt i llarg termini que afavoreixin l’accessibilitat a l’habitatge, especialment focalitzades en els col·lectius socials més vulnerables".
Les rendes baixes, els joves i la població estrangera són els col·lectius més vulnerables i amb major probabilitat de viure en règim de lloguer. Per tant, són els més perjudicats per aquest context del mercat de l'habitatge i a qui s'haurien d'orientar les mesures. La Cambra també exigeix facilitar les condicions per incentivar una major inversió per part del sector privat; per exemple, agilitant la tramitació i reforçant la seguretat jurídica davant els canvis en la regulació
El desajust entre l’oferta i la demanda
Des de l’inici de la crisi financera, a Catalunya i al conjunt de l’Estat, hi ha hagut un desequilibri persistent entre la creació de noves llars i la construcció de nous habitatges, tendència que s’ha accentuat els darrers anys i que ajuda a explicar les majors dificultats d’accessibilitat al mercat del lloguer. En aquest desequilibri, s'hi sumen, també, certs obstacles que han anat dificultant la construcció de nous habitatges. Alguns factors estructurals són la creixent manca de mà d’obra adequada, una problemàtica especialment acusada al sector de la construcció i la presència de colls d’ampolla administratius a l’hora de tramitar les llicències d’obra. Per altra banda, el fort augment del preu dels materials de construcció, les condicions més restrictives d’accés al crèdit del sector promotor i la inseguretat jurídica també podrien dificultar l’augment de l’oferta d’habitatge durant els propers anys.
I en aquest context en què la construcció de nous habitatges és escassa, la Cambra assenyala dos factors més que estan afectant l’oferta d’habitatge residencial al territori català. El primer: el creixement del turisme residencial en algunes localitats, que ha guanyat molt protagonisme entre el 2015 (representava el 45% del total de places turístiques) i el 2022 (61%). Aquest turisme, que no ha afectat de la mateixa manera a totes les poblacions de Catalunya, ha tingut una elevada presència a les demarcacions de Girona (42% del total de places a Catalunya) i Tarragona (29%). Un segon factor és l’elevada concentració de segones residències en determinades comarques catalanes, com ara la Vall d’Aran, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça.
La concentració de segones residències és extremadament elevada a localitats com la Vall d’Aran, la Cerdanya, el Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça
Conseqüències socioeconòmiques de les dificultats d’accés a l’habitatge
Algunes de les principals conseqüències de l’elevat esforç econòmic que suposa el cost de l’habitatge entre les persones més vulnerables és, segons ha assenyalat la Cambra de Barcelona, la major dificultat que tenen aquestes per arribar a final de mes i, per tant, la menor (o nula) capacitat d’estalvi d’aquests col·lectius. A més, el fort increment de l’esforç del lloguer està vinculat amb una pèrdua de riquesa neta dels joves, un fenomen que ha contribuït a polaritzar l’estoc de riquesa neta real entre grups d’edat.
Per aquest motiu, i pel tensionament creixent en el mercat de l’habitatge, especialment en el cas del lloguer, la Cambra ha interpel·lat directament a les administracions per demanar tres mesures: augmentar l’oferta disponible d’habitatge de lloguer (actualitzant els plans urbanístics per augmentar el sòl disponible, simplificant i agilitzant la tramitació de llicències d'obra nova mobilitzant sòl públic i privat existent, i aportant bonificacions fiscals per als propietaris que lloguin els pisos a un preu inferior al mercat); Augmentar l'esforç pressupostari per a polítiques de despesa social d’habitatge i dirigir la despesa a esmorteir l’esforç que han de realitzar les llars més vulnerables; i fer polítiques per afavorir una menor pressió poblacional als grans nuclis urbans, impulsant una xarxa de transport més integrada i multimodal que permeti una connectivitat més ràpida i previsible entre les zones perifèriques i rurals amb els nuclis urbans i desenvolupant nous plans urbanístics que millorin i ampliïn els serveis socials existents a les zones rurals, com escoles, atenció mèdica, biblioteques, connectivitat, etc.