Aquests dies han tornat a ressonar les queixes als mitjans pel nou augment -previst ja de fa quatre anys i pactat amb patronals i sindicats- en les quotes de seguretat social que han de pagar els autònoms. El PP ha trobat una taula de salvació en l'àmbit econòmic on desgastar el govern socialista i aquest, amb notables reflexos, s'ha afanyat a dir que ajornarà la pujada als autònoms amb rendes més baixes.
Quant a les queixes als mitjans, són lògiques. Tant a tertúlies com a columnes d’opinió hi ha molts professionals liberals directament afectats pels canvis. Cadascú es queixa d’allà on li estreny la sabata. Potser seran els mateixos que quan s’acosta el final d’any clamen per la inviabilitat futura de les pensions perquè són “massa generoses”. Cada final d’any augmenta també la publicitat, directa i encoberta, per contractar o fer una aportació a un pla de pensions privat. Ara menys, però, perquè han perdut part dels avantatges fiscals que els feia més atractius. En tot cas, fruit de la fins ara vigent discrecionalitat per escollir l’import de les cotitzacions socials dels autònoms, la pensió mitjana d’aquests és de 1.010 euros mensuals davant dels 1.600 € -sempre bruts- dels assalariats.
Cotitzar el mínim i invertir els estalvis en immobles
Ja m’he referit alguna vegada al reconegut periodista liberal que em va confessar que sempre havia cregut que quan li arribés l’hora, no li tocaria cobrar pensió perquè el sistema hauria entrat en fallida. Ara que ja en té l’edat, veu amb sorpresa que el sistema aguanta. Ell, però, va cotitzar sempre pel mínim possible i ara la pensió que li toca també és la mínima. Això sí, amb una esperança de vida estàndard, cobrarà durant els anys que li quedin molts més diners que no pas els que ha cotitzat durant tota la vida laboral. Ja se sap, les pensions són generoses, especialment per als qui han cotitzat menys.
El nostre periodista, home previsor, em va explicar que havia dedicat els estalvis a comprar diversos pisos i locals per posar-los a lloguer. Possiblement, aquesta diversificació li ha permès deslliurar-se de la categoria de gran tenidor, però l’ha afegit a la roda de grans i petits inversors que han optat pels actius immobiliaris per rendibilitzar els estalvis, una roda sovint especulativa i responsable en bona part de tots els problemes que tenim amb l’habitatge. Aquestes inversions són molt més segures que d’altres, i tenen a mitjà i llarg termini un bon rendiment assegurat. A més, no cal tenir grans coneixements per gestionar-les correctament. Segur que al nostre periodista l’opció de pagar el mínim de seguretat social i invertir els estalvis en immobles li ha comportat un bon negoci.
Aquest és, en darrera instància, el sistema nord-americà i liberal. Càrregues impositives baixes i que cadascú s’espavili amb els seus estalvis per fer-los rendir quan es jubili. No tothom opta per l’immobiliari i la tradició d’invertir a borsa -el capitalisme popular, en diuen- hi és molt més arrelada que a casa nostra. Té més riscos però, en principi, més rendibilitat que els actius fixos. Almenys fins ara, que l’escalada de preus immobiliaris és comuna a tot el món occidental.
Canvi del sistema de cotització
Tanmateix, cal remarcar que ara no es tracta d’un simple augment de les quotes, sinó d’una reconfiguració del sistema que l’acosta al dels assalariats. El treballador autònom ja no podrà -ai!- optar per quant vol aportar com a quota de la seguretat social, sinó que aquesta quota serà obligatòria i proporcional als ingressos declarats. I en conjunt més elevada, és clar, per compensar una mica aquella generositat sistemàtica del sistema de pensions. És cert que es milloren algunes prestacions de recent creació, com el dret a l’atur -al que de moment posen tants requisits per evitar-ne el frau que gairebé ningú n’acaba gaudint- o permisos vinculats a malaltia i a conciliació, aquests darrers cada vegada més importants per als treballadors assalariats.
A Catalunya, la tradició de treballar com autònom és molt més elevada que al Madrid dels funcionaris i de les grans empreses
A Catalunya el tema ens afecta especialment, perquè la tradició de treballar com autònom és molt més elevada que al Madrid dels funcionaris i de les grans empreses. Dels tres milions d’autònoms a tot l’estat, mig milió correspon a Catalunya, però només 380.000 a Madrid. A Catalunya tenim un teixit d’empreses petites i mitjanes i de microempreses molt més nombrós; a moltes professions liberals és ben comú treballar pel teu compte; la tradicional absència d’aparell estatal també es nota així com una llunyania i una certa desconfiança cap als poders públics en general.
Subocupació, ingressos no declarats i aportacions de les empreses
També hi ha en aquesta proliferació de treballadors autònoms una notable subocupació que fa que els ingressos oficials siguin relativament migrats i que estimula que, allà on és possible, s’operi en part en negre. Tot plegat, fa que el 40% dels autònoms es trobin amb uns ingressos oficials en els trams més baixos del sistema.
I, en tot cas, paga la pena remarcar la migrada consciència entre la població -inclosos assalariats i autònoms- de la important aportació que les empreses fan a la Seguretat Social a compte de cada assalariat. No es tracta ja del sou brut -que inclou els impostos i cotitzacions que es descompten a cada nòmina, sobretot IRPF i Seguretat Social- sinó del cost empresarial, que és més elevat a causa d'aquestes aportacions empresarials directes a la Seguretat Social. Unes aportacions -tant les de l'empresa com les del mateix treballador- que fins ara els autònoms no han fet de forma equivalent. Per això també les pensions resultants són menors.
Falsedats i mitges veritats sobre el futur de les pensions
Tot plegat, com dèiem, torna a portar al debat públic tot el tema de la viabilitat futura de les pensions. N’hi ha que enyoren la reforma de Rajoy que, a la pràctica, equivalia a una pèrdua constant del valor efectiu de les pensions inicialment consignades. El govern de Sánchez va tornar a la vella pràctica d’indexar l’import de les pensions amb l’IPC per evitar-ho. Tanmateix, ha implantat un augment encobert de la pressió fiscal a través de l’IRPF, en la mesura que no ha deflactat les tarifes i perjudica el poder adquisitiu tant de salaris com de pensions. Excepte els més baixos, és clar, que no arriben a l’import mínim per haver de pagar. D’aquí la polèmica per si els perceptors del salari mínim, que després d’una pujada important només han crescut de forma similar a la inflació, han de passar a pagar per IRPF per primera vegada.
Dèiem que torna cíclicament el debat sobre el futur de les pensions amb moltes informacions parcials o interessades que augmenten la confusió entre la població. Una població que una de les poques coses que té clares, segons enquestes recents, que vol que les pensions permetin viure amb un mínim de dignitat. És a dir, que es mantingui el caràcter “generós” -redistributiu- de l’actual sistema, caràcter que s’ha accentuat els darrers anys en procurar una millora neta -descomptada la inflació- a les pensions més baixes.
Més immigració massiva: pa per avui i gana per a demà
No repetirem ara arguments i contraarguments dels quals ja hem parlat diverses vegades en aquestes pàgines, però voldria remarcar quatre dels elements on es generen més malentesos i confusions.
Primer, és fals que l’única forma de mantenir l’actual sistema de pensions sigui el d’augmentar indefinidament i de forma molt intensa el nombre de treballadors immigrants donada la caiguda de la natalitat i l’augment de l’esperança de vida. Alguns organismes oficials han estimat que caldria augmentar la població a Espanya -via immigració- en un 50% -25 milions d’habitants- per mantenir la viabilitat del sistema. Una barbaritat en tots els aspectes i amb unes deseconomies externes que no cal estendre’ns a explicitar.
Segon, tampoc no és cert que l’augment dels darrers anys d’afiliats a la Seguretat Social sobretot per la proliferació de nous llocs de treball de baixa qualificació i de baixa retribució -que només volen ocupar els immigrants- ens solucioni la papereta. En tot cas, és pa per avui i gana per a demà, perquè precisament es tracta d’aquest col·lectiu que, quan es jubili, rebrà unes prestacions molt superiors a les que cotitzacions que va generar.
El creixement actual de què tant presumeix el govern que es basa en la generació de llocs de treball de baixa productivitat i de baixa retribució i reduïdes cotitzacions només ens durà, més aviat que tard, a la inviabilitat del conjunt de la societat del benestar
En tercer lloc, tampoc no és cert l’apriorisme que les pensions s’hagin de pagar exclusivament amb les cotitzacions socials recaptades. A poc a poc, han anat cobrint-se per part de la fiscalitat general de l’Estat bona part de les prestacions reequilibradores, per a aquells que els corresponia menors imports de les pensions. O no els en corresponia cap. Avui, per exemple, encara que no hagis cotitzat prou per tenir accés a la pensió mínima, totes les persones de més de 65 anys tenen dret a una pensió no contributiva de 564 euros al mes. És lògic que aquesta mesura redistributiva i que serveix per evitar casos de pobresa extrema entre els més grans sigui finançada per la fiscalitat general i no per les cotitzacions socials dels treballadors.
En darrera instància, la despesa en pensions de la mena que siguin no té per què finançar-se exclusivament amb les cotitzacions socials, encara que això vulgui dir un augment de la pressió fiscal en la resta d’impostos, directes -per exemple sobre els beneficis empresarials, sobre el patrimoni o sobre els mateixos salaris- o indirectes -IVA, impostos especials sobre combustibles, tabac i d’altres. És, en darrera instància, una decisió política a prendre en una societat democràtica.
L’única alternativa real: augment de la productivitat per augmentar salaris i cotitzacions
En quart lloc, només amb un creixement de qualitat basat en l’augment de la productivitat i de la competitivitat via innovació podrà permetre’ns en el futur mantenir l’actual estat del benestar, pensions incloses. Només amb uns treballadors ben pagats i que generin cotitzacions socials elevades perquè ocupen llocs de treball qualificats i d’elevada productivitat ens en podem sortir. El creixement actual de què tant presumeix el govern que es basa en la generació de llocs de treball de baixa productivitat i de baixa retribució i reduïdes cotitzacions només ens durà, més aviat que tard, a la inviabilitat del conjunt de la societat del benestar.