Malgrat que la conclusió tèbia i sense acords rellevants de la COP30 suggereixi el contrari, la sostenibilitat ambiental és un concepte que continua ben present en el món empresarial. Sigui per obligacions reguladores, sigui per mera reputació, l’etiqueta d’“empresa verda” és cobejada per les companyies de totes dimensions, que troben en el camí per aconseguir-la diverses vies. D’entre elles, l’autopista que prometia un trajecte més ràpid eren els crèdits climàtics o de carboni: adquisicions econòmiques de certificacions vinculades al finançament de projectes d’absorció de CO₂ i per evitar emissions que permetien compensar l’impacte propi. Tanmateix, l’efectivitat climàtica d’aquesta solució ja fa anys que és sota sospita i ha estat rebutjada frontalment per la comunitat científica ambiental.
El concepte de crèdit climàtic no s’origina dins del món empresarial, sinó que la seva primera representació la trobem en les compensacions d’emissions entre estats. “És difícil definir un punt de començament, però un punt històric és el Protocol de Kyoto, en què els països es van posar d’acord que un dels possibles mecanismes era l’intercanvi de drets d’emissió”, explica el coordinador de l’Atlas Global de Justícia Ambiental i investigador de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona (UB), Marcel Llavero. Aquest primer mercat, el jurisdiccional, permet que els països que excedeixen els seus objectius de reducció d’emissió comprin els drets als que tenen superàvit, generalment països menys econòmicament desenvolupats.
El Protocol de Kyoto i l'Acord de París van consolidar els crèdits climàtics entre estats, que més endavant també es van estendre al món empresarial
De crèdits climàtics n’existeixen dos grans tipus: els que se centren a evitar emissions i els que absorbeixen directament el CO₂ de l’atmosfera. Els primers són “la gran majoria”, d’acord amb Llavero, i inclouen la protecció de boscos i selves, els projectes d’energia renovables i els canvis de sistemes industrials. Per la seva banda, els d’absorció de CO₂ inclouen les noves plantacions i la captura de carboni en reservoris geològics -titllats de “tecnoutòpics” per Llavero- i en processos industrials. Tanmateix, l’investigador de la UB deixa clar que els segons són “ínfims, anecdòtics”, i que en l’actualitat parlem sobretot de les tres tipologies per evitar emissions i de les plantacions.
Aquestes transaccions van ser ratificades a l'Acord de París de la COP21 i s’inclouen en les estratègies de descarbonització dels estats. “La Unió Europea s’ha marcat un objectiu de reducció del 90% de les emissions del 1990 fins al 2040, però un 5% d’aquestes reduccions es poden fer a través de la compra de drets d’emissions a altres països”, exemplifica Llavero.
Els interrogants que reforcen el dubte
D’aquest concepte de transaccions de drets d’emissions entre països va néixer el seu homònim privat, el que es coneix com a mercat de carboni voluntari. Sorgit també pels volts del 2015, de bracet de l'Acord de París, aquests crèdits estan orientats a les empreses (generalment, multinacionals) amb un gran impacte climàtic no resolt, que a través d’aquestes certificacions financen projectes que compensen la seva petjada. A parer de Llavero, existeix una diferència clau entre aquest mercat i el jurisdiccional: “Els mercats voluntaris de carboni no tenen regulacions globals. Funcionen a partir de certificacions d’organitzacions privades, que marquen quina és la metodologia per definir què és un crèdit climàtic, i no tenen cap classe de supervisió no privada”.
De fet, l’expert ambiental es mostra especialment crític amb aquesta solució, de la qual n’identifica quatre grans problemes. El primer d’ells és l’addicionalitat: molts dels crèdits climàtics basats en la conservació i en les accions contra la desforestació fan servir uns boscos que, d’acord amb els estudis efectuats, es mantindrien de la mateixa manera sense l’ingrés econòmic que suposen els crèdits. En segona instància es troba la durabilitat: “Malgrat que plantis un bosc, al cap de 30 anys potser es tala i se’n fa fusta, o al cap de cinc hi ha un incendi que no pots controlar”. Tenint en compte que “els processos climàtics no actuen a escala de dècades, sinó de segles i de mil·lennis”, els mercats actuals “no tenen la capacitat d’assegurar” que els boscos plantats es mantindran durant centúries.
L'addicionalitat, la durabilitat, la comptabilització doble i la deslocalització són els grans problemes dels crèdits climàtics, segons Llavero
Un tercer punt assenyalat per Llavero és el de la comptabilització doble. “En alguns casos, veiem que el mateix projecte es compta dues vegades, una en el mercat jurisdiccional i una altra en el voluntari”, apunta l’expert, una multiplicitat que no suposa una reducció addicional de les emissions. Finalment, el darrer aspecte crític és el de la deslocalització de les accions que representen els crèdits climàtics. “Gran part dels crèdits climàtics passen al sud global, sobretot els relacionats amb la conservació de selves, quan són els consumidors del nord global els grans responsables”, denuncia Llavero. Aquest fet “desplaça una responsabilitat històrica” que té també conseqüències socioeconòmiques: “S’exclouen les poblacions indígenes de territoris ancestrals, no se’ls permet accedir a les selves que han conservat durant generacions i no se’ls permet continuar amb les seves tradicions i cultures mil·lenàries, que han viscut en equilibri amb els boscos tropicals”.
En aquests quatre punts, especialment en els tres primers, es basen els múltiples articles científics publicats els darrers anys que posen en dubte l’efectivitat climàtica d’aquesta solució. Un dels més recents, publicat el novembre de 2024 a la revista Nature, alertava que només un 16% dels crèdits climàtics emesos fins aleshores havien suposat una reducció real de CO₂.
Última opció després d’esgotar un pla de descarbonització “ambiciós”
Els crèdits de carboni també són vistos amb escepticisme per les consultories ambientals, com és el cas d’Inèdit, una companyia nascuda com una spin-off de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) que ajuda les empreses a incorporar la sostenibilitat en les seves operacions. “Nosaltres som molt crítics, perquè la realitat és que fins ara han sigut una porqueria i s’han utilitzat malament”, sentencia el CEO de l’empresa, Jordi Oliver. Compartint molts dels arguments exposats per Llavero, Oliver considera que optar pels crèdits de carboni com a via per assolir una suposada neutralitat climàtica “sí que és greenwashing”, i no només és un moviment “enganyós”, sinó que també és “frustrant per les companyies que estan fent els deures i els esforços”.
Tanmateix, això no vol dir que els crèdits climàtics siguin completament una enganyifa, o almenys així és com ho veu Oliver: “No arribarem al net zero sense projectes de captura de carboni, i s’ha d’anar desenvolupant i començar a treballar des d’avui”. Això sí, cal tenir clar que les compensacions a partir de crèdits climàtics s’han d’entendre com una “mesura addicional” al final de tota l’estratègia de sostenibilitat d’una empresa, en què cal “calcular les emissions i treballar per reduir-les amb plans de descarbonització basats en la ciència i la màxima ambició”. Saltar-se aquests passos i anar directament als crèdits climàtics “és com comprar una butlla papal”, compara, i els titlla categòricament de “mala praxi”.
Oliver (Inèdit): “L’ordre és molt important: cal calcular les emissions, treballar per reduir-les i al final, addicionalment, pots apostar per una compensació”
Poden existir els crèdits climàtics vertaderament efectius?
Davant de tots els dubtes generats al voltant d’aquest negoci i de la manca de supervisió dels que hi ha en l’actualitat, diverses entitats públiques han optat per tirar endavant els seus propis sistemes de crèdits climàtics, aquests sí, operats sota una normativa pública. La Generalitat va llançar el 2023 el Sistema de Crèdits Climàtics Forestals de Catalunya (SCCFC), mentre que el Ministeri per a la Transició Ecològica i el Repte Demogràfic compta amb el Registre de petjada de carboni, compensació i projectes d’absorció de diòxid de carboni.
Per Oliver, aquests dos sistemes tenen un valor molt positiu, que és la validació que atorga l’administració pública, que assegura que el projecte “compleix uns estàndards de qualitat”. A més, també recullen projectes habitualment d’àmbit local, cosa que ajuda a fer que la compensació climàtica no es deslocalitzi i aporten beneficis derivats, com “biodiversitat, retenció d’aigua o creació d’ocupació local”. Amb tot, també presenten dos grans problemes. El primer és que són més cars, “perquè estan ben fets, homologats i amb uns esforços i costos al darrere”, justifica el CEO d’Inèdit, malgrat que això pot suposar un impediment pel seu èxit. El segon és la quantitat: “Hi ha molt poques tones que puguis comprar, i quan s’interessa una empresa molt gran, els hauria de comprar tots. La compensació és d’ordres de magnitud, caldria fomentar-los més”.
Llavero es mostra més escèptic, i tot i que admet que “són millors que els mercats voluntaris”, també subratlla la seva baixa disponibilitat com a demostració del poc impacte real que tenen els crèdits de carboni. “Quan tens una metodologia rigorosa, veus que l’addicionalitat que et proporciona realment no és tan gran, no absorbeixen tant CO₂. Metodològicament, les veig més fortes, però no arribem a cap escala que pugui ajudar-nos a mitigar el canvi climàtic”, valora.
La Generalitat i el Ministeri de Transició Ecològica han optat per sistemes de crèdits climàtics públics, però la seva escassetat és el seu gran obstacle
Davant de la situació actual dels crèdits de carboni, Oliver identifica que actualment existeixen dues “gammes” de productes, el preu dels quals determina la qualitat real de les accions de descarbonització que es financen. En aquest context, el CEO d’Inèdit defensa que cal avançar “cap a crèdits de carboni més locals i amb més garanties de certificació”, alhora que se n’augmenta el volum. Llavero, en canvi, es mostra més taxatiu: “La visió majoritària de la comunitat científica és que no contribueixen a la mitigació del canvi climàtic i, a més a més, tenen perjudicis ambientals i socioeconòmics”.
L’investigador de la UB creu que, per millorar l’oferta actual, caldria aplicar un criteri de regionalitat “perquè no hi hagi injustícies globals”; promoure els projectes d’absorció per davant dels que busquen evitar noves emissions, ja que tenen un grau més elevat de valor afegit; i aplicar una bona regulació pública per evitar el comptatge doble. “Si marquem tots aquests criteris i ho fem rigorosament, el potencial dels crèdits és ínfim”, resumeix l’expert, que tanca amb una conclusió final: “No hauríem de comptar amb ells, ni les empreses ni els estats, ja que no juguen un paper rellevant en uns horitzons climàtics creïbles”.