La Comissió Europea fa, de forma matisada, marxa enrere en alguns dels aspectes de la regulació que més crítiques internes i externes havien despertat, a casa i a l'altra banda de l'Atlàntic. Aquests dies n'hem tingut nous exemples. Primer afluixant el llaç que encerclava les tecnològiques en la perspectiva del desenvolupament de la intel·ligència artificial. Segon, flexibilitzant les exigències als països de la Unió per assolir les fites programades de descarbonització.
Flexibilitzar l'itinerari per a la descarbonització
En plena onada negacionista, i mentre se celebra a Belém (Brasil) la COP30s, la CE manté l'objectiu per al 2040 de reduir en un 90% de les emissions d'efecte hivernacle respecte als nivells assolits el 1990. Tot plegat com a pas previ per assolir la neutralitat climàtica el 2050. La flexibilització inclou la possibilitat que, a partir del 2036, els països de la Unió Europea (UE) puguin comptabilitzar com a pròpies les reduccions de països tercers a qui hagin adquirit els drets d'emissions de carboni o on hagin fet inversions per ajudar a reduir-les.
Teòricament, aquesta mesura va en la línia d'ajudar els països subdesenvolupats en la seva lluita contra el canvi climàtic, que és precisament una de les qüestions fonamentals que es discuteix a la cimera de Belém. També de forma implícita es pretén respondre a la crítica que la UE fa molts esforços en la lluita contra el canvi climàtic, però que la resta de països s'hi posen de perfil, començant pels grans emissors —els Estats Units i la Xina— i seguint pels països pobres, que no tenen prou recursos per afrontar el repte descarbonitzador.
Complementàriament, l'altre element de flexibilitat és entre sectors del mateix país de la Unió. Si un avança més de pressa, pot veure's afavorit peles que van més lentament i els han de comprar els drets d'emissió de carboni que ja no utilitzen.
Més contradiccions: la nul·la fiscalitat del querosè d'aviació
Com en tots aquests processos, però, les contradiccions estan a l'ordre del dia i provenen sovint de decisions històriques destinades a afavorir determinats sectors. Aquests dies, per exemple, a casa nostra el preu del gasoil d'automoció torna a igualar-se amb el de la benzina, malgrat que el primer suporta una menor fiscalitat perquè els darrers intents per igualar-la no han culminat a causa de les picabaralles polítiques.
Una altra contradicció que clama al cel, i mai més ben dit, és la nul·la fiscalitat que suporta el querosè dels avions. El combustible fòssil segurament més contaminant de tots no suporta cap mena d'IVA ni cap altre impost especial com ho fan els altres combustibles de transport. Ara fa un any, la proposta de la Comissió Europea per gravar el querosè només va trobar el suport de França, els Països Baixos i Bèlgica.
El combustible representa prop del 30% dels costos d'un trajecte aeri; segons la patronal de les línies aèries, implantar l'impost al querosè duplicaria el cost del combustible
El combustible representa al voltant del 30% dels costos d'un trajecte aeri. Segons la patronal de les línies aèries, implantar l'impost proposat per la Comissió Europea comportaria duplicar el cost del combustible i els costos que haurien de suportar les companyies, que traslladarien al preu dels bitllets.
Recordem, a més, que el preu total dels vols només està gravat a l'estat espanyol amb un 10% d'IVA. A Europa, la històrica obsessió per afavorir els intercanvis de persones i a Espanya, a més, la protecció desmesurada del turisme, provoquen aquesta situació. Tot plegat mentre uns i altres s'omplen la boca de substituir els desplaçaments aeris pel tren d'alta velocitat en trajectes que aquests darrers puguin fer en dues hores i mitja. Ara mateix, la llei espanyola de Mobilitat Sostenible que acaba d'obtenir llum verda al Congrés espanyol així ho contempla.
Mentrestant, amb la nul·la fiscalitat del querosè d'aviació, no és estrany el lent desenvolupament tecnològic i l'ínfima —menys d'un 1%— utilització de combustibles sostenibles (SAF). A hores d'ara, diu la patronal, el cost duplicaria o triplicaria el del querosè.
La batalla nuclear
Mentrestant, a Espanya i a Catalunya augmenta la pressió de les companyies elèctriques per prolongar la vida de les centrals nuclears. Almaraz, a Extremadura, hauria de ser la primera, el 2027. Les tres centrals catalanes que resten haurien de tancar, tal com en el seu dia es va acordar amb les elèctriques, entre el 2030 i el 2035. El govern espanyol manté que «d'entrada, no», com ara en el seu dia en el debat per entrar a l'OTAN. Ara s'han obert ja a estudiar el cas d'Almaraz, i és que al desembre hi ha eleccions a Extremadura.
La posició oficial del ministeri és que si s'allarga la vida de la central serà perquè el Consejo de Seguridad Nuclear informa que tècnicament és possible i que, en cap cas, les eventuals inversions que requereixi aquesta pròrroga per allargar la vida de les centrals han de repercutir en les tarifes elèctriques, com reivindiquen les companyies. El ministeri no ho diu, però, amb més de 50 anys d'explotació, la inversió de les centrals està més que ben amortitzada. Mentrestant, Feijóo ja ha advertit que si arriba al govern de Madrid, Almaraz continuarà funcionant de totes passades.
Des dels sectors empresarials s'atia la por a una eventual manca de subministrament elèctric si es tanquen les nuclears. No sembla un argument gaire fonamentat si tenim en compte que ara, amb les centrals de cicle combinat funcionant sota mínims —només per si tornés a haver-hi una apagada general com la de l'abril—, es perd entre el 5% i el 6% de l'electricitat renovable generada. I que les noves implantacions de renovables creixen a un ritme del 12% anual.
El pes del 'lobby' nuclear a Catalunya
A Catalunya, però, l'argument d'una eventual manca de subministrament cobra més força perquè les nuclears generen al voltant del 50% de l'electricitat consumida. De les cinc centrals espanyoles que resten en funcionament, tres són a Catalunya i, a diferència d'Almaraz, també Naturgy n'és copropietària.
Les crítiques interessades que els partits independentistes no s'han dedicat a governar ni a promoure inversions durant la dècada que ha durat el procés independentista s'abonen també en aquesta direcció. L'argument és que les potencials noves instal·lacions de renovables afecten especialment els territoris amb més vot independentista, és a dir, fora de les grans àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. Tant se val que Rodalies i autopistes i carreteres nacionals depenguin de Madrid, i que cada any deixi la meitat de les inversions previstes al pressupost espanyol sense materialitzar. Tot va al mateix sac.
Resulta incomprensible que les patronals atiïn la por de dependre de la compra exterior d'electricitat, quan són els campions de la unitat del mercat espanyol
Sigui dit de passada, es pot comprendre que els pagesos reivindiquin l'autosuficiència alimentària perquè està directament vinculada als seus interessos. Fins i tot, que es reclami l'autosuficiència en matèria d'aigua en un context de canvi climàtic. Ara, que les patronals atiïn la por de dependre de la compra exterior d'electricitat —començant per l'Aragó—, quan són els campions de la unitat del mercat espanyol, resulta més incomprensible.
El Govern de Salvador Illa ha dit des del primer dia que vol agilitzar l'aprovació dels projectes de renovables i ara anuncia que en reduirà l'aprovació a la meitat de temps. Esperem que tots plegats siguin més eficaços que en la resolució de les subvencions a les famílies per instal·lació de plaques solars, que porten dos anys i mig d'endarreriment.
El marc legal per compatibilitzar de forma raonable la implantació d'instal·lacions fotovoltaiques i eòliques ja el va promoure i pactar l'anterior govern de la Generalitat en la majoria dels seus aspectes. Ara acaben d'afegir-hi el tema de l'emmagatzematge. Per tant, el que cal és aplicar el que s'ha establert. I atès que la rendibilitat del sector ja el fa plenament desitjable per als inversors, no cal oferir-los condicions que vagin en detriment d'altres actors o interessos, siguin pagesos, hotelers o ciutadans del carrer.
Quant als grans projectes, l'aprovació dels quals depèn de Madrid, el més significatiu és el de la implantació de grans molins en la plataforma terrestre marítima. La mateixa ministra acaba de declarar que encara s'ho estan pensant perquè algunes implantacions al Mar del Nord i en altres zones marítimes europees presenten dificultats inesperades i volen assegurar-se que els parcs eòlics marins no generin efectes perversos imprevistos. Una prudència que si la manifesta el ministeri no obté cap contestació, a diferència de quan les prevencions venen del govern autonòmic.
La desídia amb l'estalvi energètic i els retards en l'electrificació
Mentrestant, avança a pas de tortuga l'opció de l'eficiència i l'estalvi energètics, que Europa situa com a responsable d'un terç de la reducció d'emissions. En plena crisi de l'habitatge, plantejar-se gaires esforços per millorar l'eficiència del parc existent —un dels principals focus de consum energètic— s'ha deixat per a actuacions simbòliques i prou.
Qui avança més són la indústria i determinats serveis, perquè tot estalvi energètic es reflecteix directament en el compte de resultats. El transport és també dels sectors tocatardans. Veurem si l'arribada massiva de cotxes elèctrics xinesos, malgrat els aranzels imposats, capgira l'atonia de la demanda. Mentrestant, hem sabut que la Xina ja ha deixat de considerar el sector dels vehicles elèctrics com a prioritari, perquè ja pot funcionar sol i cal destinar els recursos a altres activitats estratègiques i emergents.
El transport de mercaderies per carretera, malgrat els anuncis de Tesla, encara està a les beceroles, sobretot a Europa, on la doctrina oficial aposta més per substituir-lo pel tren que no pas per promoure l'electrificació dels camions. Ja hem parlat de l'aviació. Quant a la navegació, hi ha alguns avenços en el moviment de passatgers, però a les mercaderies el comportament tradicional del sector ha estat sempre esprémer al màxim les embarcacions disponibles i costarà molt que les que funcionin amb combustibles renovables hi facin forat.
Haurem de proclamar amb la veu ben alta que l'energia més neta, i més barata, és aquella que no es consumeix.