Segons la pàgina de llistat de preus PriceCharting, si ara mateix algú volgués comprar un exemplar del videojoc de rol japonès de 1994 EarthBound precintat hauria de gastar uns 6.700 euros, mentre que si simplement el vol complet – amb la seva caixa original i manual, o CIB (Complete In Box), com s'anomena entre els col·leccionistes – i en bon estat, però de segona mà, amb 2.300 euros en tindria prou. El joc, un clàssic amb poca tirada a Europa, segona entrega al Japó de l'exitosa saga Mother, és una de les joies més apreciades de l'ecosistemaretro. El col·leccionisme resisteix, cada cop amb més embranzida, a la tendènciadigitalitzadora d'un mercat que ja fa anys que s'ha traslladat al disc dur i el núvol, i que ara sembla caminar cap als sistemes de subscripció – una "dinàmica contradictòria", com la descriu el CEO de la plataforma GameSquare Gerard Jané, que no es resol amb facilitat, i que sembla tensar-se amb cada any que passa.
El mateix Jané parla de la primacia de la nostàlgia en el retorn d'aquest mercat. Els videojocs més populars dels 90 i els primers 2000, sovint eines de socialització, esdevenen ara els grans protagonistes dels hobbys de molts dels que els van jugar originalment. "Els col·leccionistes de retro són els nens de fa 30 anys, que ara tenen diners" explica. En una tendència similar a la que detecta el CEO, Antonio Ascanio, propietari de la botiga de segona mà i col·leccionisme Seminous Barcelona, veu un perfil clar entre els grans compradors: persones, principalment homes, d'entre 30 i 40 anys, que van jugar a la SuperNintendo al 92 i que ara han pogut tornar a fer d'aquesta pràctica un hobby.
Jané: "Els col·leccionistes de retro són els nens de fa 30 anys que ara tenen diners"
L'entrada d'aquestes generacions en el mercat, acompanyat de la popularització del contingut sobre videojocs a internet entre el públic general, ha accelerat moltíssim els mercats en el darrer lustre. "En els últims tres anys, alguns jocs s'han triplicat o quadruplicat de preu – explica Ascanio – i alguns clients es penedeixen de no haver comprat certes coses fa anys". El propietari de la botiga Gameshop Vinaròs, Àlex Chaveli, observa la mateixa tendència. "Jocs que fa 5 anys valien 20 euros ara valen 100 o 150". L'accés de nous públics, a més, no ha estat acompanyada d'un flux de producte cap al mercat, ja que les tirades dels jocs que ara mateix més es demanden – els "grials" que descriu Chaveli – eren molt més curtes, i sovint no arribaven tant als mercats occidentals.
"És una experiència completament diferent del digital", descriu el CEO de GameSquare. I una part d'aquesta experiència és tot allò que acompanya el joc – "la caixa, el manual, la banda sonora i si pot ser una figura, millor". Els productes CIB i en bones condicions són exponencialment més cars que el cartutx o el disc per sí mateix – no és necessàriament el joc el que es busca, és molt fàcil fer una emulació a l'ordinador i jugar al Super Metroid. "Hi ha jocs que sols poden valer 50 euros, però que en perfectes condicions multipliquen el seu valor per 10", comenta Ascanio, que recorda haver venut una còpia de Lufia & The Fortress of Doom, un dels darrers llançaments de la SNES, en perfectes condicions per 700 euros.
Fer-se ric amb un Castlevania
La gran afluència de públics ha afavorit, com coincideixen ambdós propietaris, l'especulació en el mercat. Primer, per l'augment dels preus que acompanya una demanda que no es veu resposta per una major oferta – "els jocs disponibles de llavors són els que són", confirma Chaveli. I segon, perquè, com lamenta el mateix venedor, és molt més fàcil vendre a preus desorbitats a col·leccionistes poc formats o que acaben d'entrar a la comunitat. Aquesta tendència a la professionalització de la compravenda, que reconeixen tant Ascanio com Chaveli, especialment entre usuaris de plataformes com Walapop, ha generat un "creixement artificial" dels preus – un venedor aconsegueix col·locar un article a un preu desorbitat, altres ho veuen i sobrevaloren els seus mateixos articles i el mercat fora de botiga d'un producte es pot disparar.
Ascanio: "Cada cop que actualitzo preus de videojocs retro, els he de pujar"
El paper de les subhastes i les mateixes botigues de seminous com a mediadors del preu adquireix aquí especial rellevància. Com explica Chaveli, la forma més comuna de valorar un article és buscar les subhastes obertes dels darrers sis mesos i establir una mitjana entre el que s'ha pagat per un joc concret – una eina molt útil, a més, ja que fora d'outliers per baix o per dalt, el valor final acaba coincidint en un període de temps concret. El mercat, però, "és molt volàtil", declara Jané, i les tendències i modes poden fer que joies de la corona caiguin en picat o títols ignorats es disparin en qüestió de setmanes. "El mercat pot canviar d'una manera brutal en sis mesos", confirma el propietari de Gameshop.
La tendència, tot i això, sol ser alcista. Ascanio, que també fa servir una mitjana de les referències a plataformes com eBay per valorar els nous productes que entren, comenta que "cada cop que he d'actualitzar els preus, els he de pujar. Hi ha una bombolla de preus alts". En aquest sentit, la plataforma de Jané, GameSquare, pretén oferir una "informació simètrica" del valor dels articles amb un sistema de valoració de col·leccions que apropi als nous usuaris els preus reals de mercat dels articles que busquen. Tot i això, coincideix amb la percepció d'Ascanio i Chaveli. "La gent no és estúpida: quan saben el que tenen a casa, intenten vendre'l pel màxim". Aquesta escalada dels preus ha provocat que fins i tot jocs que ja eren valorats per la comunitat abans del seu creixement estiguin, ara mateix, pels núvols.
"Un Megaman X3 ja era car fa cinc anys, uns 300 euros, però ara es poden vendre per més de 3.000", apunta Chaveli, que confirma comptar amb títols a la seva col·lecció que en el seu dia va comprar per pocs euros – "fa anys ningú volia jocs antics" – i que ara superen amplament les quatre xifres. Aquest potencial enriquiment ha portat a l'auge d'un altre fenomen, el de la falsificació de jocs, que afecta especialment els col·leccionistes. El venedor ja ha pogut veure molts casos de productes falsos que es venen a preu d'original aprofitant la manca d'experiència de bona part de la comunitat. Un comprador veterà pot diferenciar els productes reals dels counterfeit. Tanmateix, com lamenta Chaveli, "si comences ara a col·leccionar, no reconeixes la falsificació".
El talent del senyor Miyamoto
Entre els grans dels videojocs dels darrers 40 anys – de Sega i Atari a Microsoft i Sony – hi ha una constant ineludible, que també ocupa llocs privilegiats en els expositors dels col·leccionistes: Nintendo. L'empresa de la família Yamauchi ha aportat alguns dels títols formatius de molts dels que ara dediquen centenars d'euros al retro. Mario, DonkeyKong o The Legend of Zelda, tot i la seva gran tirada, segueixen al nucli dels més buscats per la comunitat. De fet, a la mateixa PriceChart, el Super Mario World de la Super Nintendo en estat CIB es llista a uns 700 euros, mentre que un SuperMario RPG precintat supera els 3.000 – "hi ha jocs molt comuns que només pel seu estat es disparen", recorda Ascanio.
Chaveli: "Segons la gent es fa més vella, els productes antics van perdent el seu valor"
El propietari de Seminous considera que, a més dels personatges icònics que ha aportat a la comunitat amb les dècades, és la política d'empresa de la publisher de Kyoto la que la fa realment especial. "Fan tirades més curtes que la resta de plataformes, cosa que provoca que els seus jocs siguin més escassos". Jané afegeix, a més, que la companyia ha estat molt capaç de guardar el valor del seu producte sense perdre usuaris pel camí. "Mai fan descomptes, i els seus jocs no perden valor", considera el CEO, que confirma aquesta tendència amb algunes de les operacions més importants de la seva plataforma. "Recordo haver venut un Super Mario Bros de la GameBoy Color amb caixa i manual per 170 euros". Segons Chaveli, a més, el cartró pren especial rellevància. Mentre que altres consoles fa dècades que venent els seus jocs en caixes de plàstics, de més fàcil conservació, Nintendo va optar per les capses de cartró durant dècades, fins a la GameBoy Advance. Una caixa de cartró ben conservada dispara el preu de l'article molt més que una de plàstic, i Nintendo se'n beneficia.
El factor nostàlgia, reiteren, també té molt a veure amb la dominància de Nintendo sobre aquest mercat. Els "nens que ara tenen diners" que formen el nucli de la comunitat van jugar els seus primers videojocs, sovint, en una SNES, una Nintendo 64 o una GameBoy, cosa que fa que les exclusivitats d'aquestes plataformes prenguin especial valor. Amb el pas del temps, altres generacions que han fet servir altres màquines poden, però, desviar aquesta tendència. "És la generació dels 80 la que ara compra", confirma Ascanio, i aquesta generació vol recuperar els jocs de la seva infància, que eran predominantment de Nintendo. Quan altres generacions prenguin el relleu, preveuen els venedors, seran marques i productes diferents, com Sony o Microsoft, els que acaparin la demanda.
La tendència és ascendent, però el futur no està garantit per a aquest mercat. Un percentatge altíssim de les vendes en aquest darrer període nadalenc a la botiga d'Ascanio va ser de marxandatge: figures, Funkos i altres articles. Aquest tipus de productes, explica Chaveli, arriba a més perfils, mentre que el col·leccionisme de videojocs es pot veure deteriorat per la tendència a la digitalització, que fa que les noves generacions tinguin menys present la part física de l'experiència. Els nous compradors "no buscaran jocs amb què no tenen relació" i, si bé no s'enfonsaran, sí que és possible que els preus de títols molt buscats es moderin amb el temps. "Segons la gent es fa més vella – reflexiona el propietari de Gameshop – les coses més antigues tenen menys valor".