David Carabén guanya en les distàncies curtes, li deuen dir cada dia. I amb la seva desarmant senzillesa, naturalitat i bonhomia, et sedueix en un tres i no res. El cervell li va a velocitat supersònica i triga mil·lèsimes de segons en trobar la referència, la metàfora, la comparativa en l’inacabable calaix de sastre de la seva cultura. Igual et fa cinc cèntims de qui era l’autèntic Mishima que, en un gir de guió impossible d’explicar, salta als dos segons a parlar-te del davanter tanc Hrubesch o de l’extrem Onésimo. I a sant de què? Tant se val perquè acabes naturalitzant igual totes les referències. Abans de ser líder de banda, Carabén va gaudir d’una altra vida vinculada al Futbol Club Barcelona, no ja des del bressol, sinó com a periodista que va saber innovar formats televisius i d’apropament a aquest fenomen social. Avui dia, acabat de nomenar comissionat per al 125è aniversari del club, David Carabén és un dels referents a l’hora de pensar on som amb el barcelonisme en aquesta peculiar i complexa arrencada del segle XXI. Ell treu importància a les seves reflexions, tot i que mereixen atenció detallada. Al cap i a la fi, el nostre protagonista, situat en un punt d’observació de l’univers culer, és capaç de trobar les respostes als plantejaments que aquest país es fa a diari sobre el seu club de futbol, la seva joguina sentimental de preferència.
Aquesta és l’última conversa de la temporada mantinguda per La Milanesa de Messi amb destacats barcelonistes i aquí trobareu una altra visió de la trobada amb David Carabén, celebrada al restaurant Fishhh!, propietat d’en Lluís de Buén, amfitrió d’aquesta iniciativa. Tanquem el recorregut com qui acaba la competició i espera la nova pretemporada després de sentir les reflexions en clau culer de Fermí Puig, Jaume Roures, Santiago Segurola, Carles Vilarrubí, Jordi Basté, John Carlin, Maria Teixidor i el mateix Carabén, vuit barcelonistes amb molt a dir sobre el passat, present i futur d’un club que viu una de les situacions més convulses de la seva centenària existència. Volíem recuperar un gènere periodístic ja perdut, el de la conversa assossegada, i sembla que ho hem aconseguit. Per al lector de VIA Empresa que vulgui dedicar temps al repàs d’aquestes xerrades transcrites, les trobarà en aquest enllaç.
Mishima encara es troba de promoció de l’últim disc, L’aigua clara. Fa l’efecte que el grup ja forma part de l’imaginari col·lectiu català, que esteu plenament integrats en el panorama emocional del país.
I tant, també ho noto. De fa un disc o dos, sembla que estem en un nivell de reconeixement molt gran, amb força prestigi, i ho vivim de forma ben agraïda. Des del 2010 cap aquí, ja hem trobat un primer sostre, quin és el nostre lloc al món i ara som en una fase d’altiplà, podríem dir-ho així. Que és collonut, que has arribat on volies, probablement, però ja no és tan excitant. El grau de complicitat amb la gent? És meravellós, tenim un públic fantàstic, que ha entès aquest nivell de comunió, una mena de pacte entre ells i nosaltres. No fem cançons immediates o evidents, sinó peces que requereixen de part de l’oient cert vot de confiança, escoltar el disc durant dos mesos. No som un grup típic de pop, que aspiri a convertir-se en la banda sonora del proper estiu, sinó que tenim aquesta mena de complicitat amb la nostra gent teixida a travès dels anys i la coneixença mútua. I aquesta sensació és fantàstica. Ens sentim super-privilegiats d’haver accedit fins aquí, és molt xulo. Ara mateix, feia cinc anys que no trèiem un disc i en aquest temps han passat moltes coses. En el panorama musical han aparegut nous estils, nous grups i hem fet la pertinent evolució estilística, amb certs riscos, però ha agradat, pel que sembla.
"El Barça és la metàfora de les metàfores, la manera de parlar sobre nosaltres mateixos"
Després de tantes entrevistes parlant de música, avui toca parlar de Barça. Com ho afronta? Ha perdut el costum?
Em sembla quelcom molt mediterrani, molt culturalment nostre: Un grup de gent parlant i compartint idees i sensacions del Barça, dir quatre veritats i quatre parides al voltant d’un bon vi... Crec que és únic. El Barça és la metàfora de les metàfores, una manera, en definitiva, de parlar sobre nosaltres mateixos, del país, amb una franquesa, una obertura de mires i amb un punt d’idealisme agosarat superior, per exemple, al que emprem quan parlem de Catalunya.
David Carabén va nàixer en una casa on es devia respirar barcelonisme pels quatre cantons... El pare, l’Armand, era el gerent de la directiva Montal, formada per tot un grapat de prohoms d’aquella Catalunya que volia tancar el franquisme d’una vegada per totes.
- Suma-li a Cruyff i als jugadors d’aquella època, a l’entrenador Michels, a tothom que es trobava a El Muntanyà, Neeskens, Rexach... Als estius, jo jugava amb els fills de tots ells. Sovint, en Jordi Cruyff, quan estava al futbol base de l’Ajax, portava tot d’amics holandesos i allà s’hi formava una mena de colònia molt i molt futbolera. La Danny Cruyff els feia mantenir, ben estricta, un horari holandès, i en canvi, la meva mare, la Marjolijn, ja estava plenament integrada, s’havia adaptat als costums d’aquí. A les vuit del matí venien a picar-te la persiana per anar a jugar a futbol, fes el temps que fes. Au, dotze hores amb la pilota incorporada!...
"El meu pare, Armand, sabia tocar moltes tecles i conciliar contraris. Va tenir moltes vides"
Dissortadament, si hi ha un punt que caracteritza el culer és l’absència de memòria històrica. En canvi, David Carabén la domina des dels seus temps de periodista en actiu, quan no era preferentment músic com ara. Començant a repassar el que ha forjat els culers a travès de la història, creu que la figura del seu pare és prou coneguda i respectada com cal?
Crec que sí perquè Armand Carabén va tenir moltes vides i moltes cares. Més enllà de la dimensió estrictament culer, en aquells anys 70, ell estava en contacte amb Josep Pallach, per exemple, amb aquell PSC catalanista, no adscrit al PSOE, i era molt amic d’en Raimon, d’en Joan Fuster, havia tingut una gran relació amb Josep Pla. Realment, el meu pare tocava moltes tecles i sabia conciliar contraris, d’alguna manera. Jo no vaig conèixer el meu besavi, el Josep Carabén del Cafè Espanyol, però es veu que ja tenia aquest mateix tret de personalitat tan distintiu. Sempronio, el vell historiador de Barcelona, definia el seu Cafè Espanyol dels anys 20 com un lloc on podies trobar des de sindicalistes a poetes fins anarquistes o policies, qualsevol tipus de gent asseguda a la seva terrassa i tots igualment còmodes. La publicitat deia que aquella terrassa era la més gran d’Europa, en el moment de màxim esplendor del Paral·lel. Es trobava on abans hi era l’Studio 54 i fins fa quatre dies la sala Barts. El meu besavi va gestionar aquell cafè, que donava al primer espectacle establert a la zona, el Circo Español, al costat de l’Arnau... Això venia a tomb parlant de la versatilitat del meu pare per congeniar amb gent de diversos tarannàs vitals. I per aquesta raó, ha estat celebrat i reconegut des de minories ben diverses. Jo vaig encara pel carrer i em trobo mon pare perquè algú me’n parla, em comenta una anècdota personal viscuda amb ell i em revelen aspectes desconeguts seus. Poliglota, de molts ambients diferents, divertit, hedonista, amb ganes de passar-s’ho bé... I després, en realitat, poc ambiciós perquè tampoc va intentar protagonitzar res, però estava a tot arreu, des de la gestació de TV3 fins al primer projecte de Jocs Olímpics. Un home que va tocar moltes tecles i que, crec, s’ho va passar fabulosament i va ser molt estimat. Un súper pare, vaja...
I a l’altra banda, la mare, holandesa, Marjolijn Van der Meer, la part que el connecta amb una Europa tan llunyana aleshores.
Si, tota una matriarca amb molta personalitat. Va passar part de la infantesa a Nova Guinea, va nàixer patint bombardejos nazis a La Haia.... També, poliglota, molt culta, molt viscuda i amb caràcter. Tretze anys més jove que el meu pare, diferència d’edat que la feia estar connectada a altres generacions, al que es portava a l’Europa que actuava aquí com mirall de referència. Diguem-ne que el segle XX s’havia viscut a fons a casa, almenys musicalment. Al meu pare li encantava el jazz dels 50, la nouvelle chanson francesa i ma mare aporta el naixement del rock and roll, entre els dos creen un bagatge musical que Déu n’hi do. A casa podies trobar-te el Cruyff i el Ramon Ollé, el coreògraf, i aquestes combinacions et feien dir ‘hòstia!’... A mi, això m’ha donat una amplitud de referències extraordinària.
Fotografia de Carolina Santos
Armand Carabén també figura al darrere de la creació de L’Elefant Blau, un referent en la història recent del club.
Exacte. Què buscava? Acabar democràticament amb la mediocritat ideològica del nuñisme, era això. En el decurs dels anys 80, el meu pare se n’adona que el Barça, contràriament al que havia estat amb Montal, abandona aquella condició d’abanderat democràtic, de lluita pel catalanisme com a buc insígnia, de connexió emocional amb les classes populars, ser una institució avançada i europea per tancar-se i recular. Cau en el paternalisme típic d’en Núñez, en l’escassa connexió i empatia amb la societat que l’envolta, no entendre què és Catalunya i menystenir d’on vens, un desconeixement absolut de la història del Barça. És com tenir uns vins fantàstics, uns olis acollonants i anar-los a buscar a Itàlia... Anar a un restaurant de Barcelona i trobar que no hi ha vins catalans a la carta és motiu suficient per aixecar-se de taula i marxar. Si nosaltres no sabem apreciar el que tenim, siguin institucions o productes, estem fallant en el més bàsic. En totes les regions vitivinícoles del món, ho vaig llegir alguna vegada, els dos terços del vi que consumeixen és de la seva producció. En canvi, a Catalunya, fins fa ben poc, no arribàvem ni a un terç. És a dir, que dos terceres parts del vi que bevem és de fora. Evidentment, no pot ser... Sembla increïble aquesta mentalitat provinciana de creure’s sempre que el millor ve de fora i menystenir el que és propi.
Es considera un referent teòric del barcelonisme?
Qui, jo? No, home, no!...
Plantegem-ho d’una altra manera. Per la majoria, Vázquez Montalbán encara és avui el gran teòric del Barça i això que fa vint anys que no el tenim entre nosaltres. Aleshores, qui marca ara la reflexió?
Bé, crec que hi ha molta gent al país que li agrada pensar el Barça, fer-ne teoria i donar-li voltes. I del joc aquest surten reflexions. Tots els que escrivim som miralls que ens escarrassem per saber on va això, què vol dir el que passa, plantejant-nos si estem perdent o no el que el club significava per nosaltres... Crec que és xulo, rumiar què ens agrada i que no, que fa per nosaltres i que no. Jo no buscaria mai referents en aquest sentit, sinó debat d’idees. Parlant de noms, en Sergi Pàmies també ha escrit coses collonudes, ha posat en joc possibilitats de pensament, alternatives sense necessitat de sentenciar, de pontificar. Penso que, per la meva manera d’escriure, puc donar aquesta imatge, però en realitat estic jugant, com la resta dels articulistes. És donar una via alternativa a pensar ‘i si som això? I si som allò altre?’ Si aquest gol de Messi és com aquell quadre de no sé qui. Bé, és que el futbol permet aquesta mena de focs artificials. Amb el Pàmies ho parlàvem un dia: A les seccions d’esports dels diaris se’ls hi permeten codis que són vetats, per exemple, a la secció de cultura. De futbol es pot parlar o escriure d’una manera ben frívola i al mateix temps, posar-nos pomposos, pedants i a veure què surt... Ens agrada crear castells de cartes, comprovar què podem arribar a dir. En canvi, tornem a la cultura, segons com la tractis, et caurà la cavalleria per sobre o, si ets seriós, igual no et suporta ningú. El periodisme esportiu et permet aquesta versatilitat i la trobo força agraïda, tot i que pugui ser un símptoma que estem capats per una altra banda...
"L’Elefant Blau buscava acabar amb la mediocritat ideològica del ‘nuñisme’"
Veia a venir la patacada, l’hecatombe que hem viscut tots plegats al Barça?
Si, i tant, evidentment. El que sap greu és que l’hagin de pagar els següents. Com que m’ha tocat escriure del Barça en els darrers anys i malgrat no tingui una gran memòria per partits, sí recordo i sé situar el començament de la debacle: Un partit contra el Vila-Real després d’una temporada bestial amb Luis Enrique que semblava que ho guanyaven tot. Aquell dia vaig veure com una primera esquerda, el primer senyal i des d’aleshores, a caure, caure, caure... Portem molts anys caient. I quan guanya Bartomeu les eleccions, just després de la Champions de Berlín, ja arriba la denúncia, carregar la institució amb antecedents penals amb l’enrenou del fitxatge de Neymar. La situació feia una ferum terrible i, malgrat això, Bartomeu és escollit president per majoria. Hi ha una contradicció bestial entre la realitat i la manera de no liderar el club, fas pagar al Barça una multa que et tocava pagar a tu per negligent.
Alguns situen el començament del declivi quan Sandro Rosell nega el pa i a la sal a Pep Guardiola...
Home, clar! Crec que el declivi ja neix en la separació entre Laporta i Rosell. El ressentiment de Rosell cap a Laporta genera que Sandro es passi anys dinant amb periodistes i penyes, preparant la seva revenja i l’accés a la presidència... Allà hi ha un trencament que s’explica d’alguna manera en les dues autobiografies que ambdós protagonistes escriuen. Segons Rosell, el motiu de trencament entre ambdós rau en que Laporta es deixa influir massa per Cruyff, que Johan mana massa en aquell Barça. Aquest és el màxim retret que li fa. En canvi, Laporta li tira en cara aquella operació que volia fer amb Ronaldinho i el Chelsea d’Abramovich, de traspassar-lo a la Premier i treure un percentatge de comissió. Si compares les dues acusacions, aquí s’explica tot: Un vol parar la mà i l’altre es deixa assessorar per la figura més influent en el futbol del segle XX.
"Aquesta hecatombe que viu el Barça es veia a venir. I tant que es veia! El declivi ve de lluny. Comença amb la separació entre Laporta i Rosell"
Per molts culers, hi ha un trauma insuperable, consistent en veure Guardiola acumulant anys i experiència lluny del Camp Nou, al servei d’altres clubs que no són el seu.
És clar! I ho trobo terrible, terrible. Diu molt de nosaltres com a societat, de com som incapaços de retenir el talent i de portar-lo a la seva màxima expressió. Clar que vam viure un cim el 2009 i el 2010, aquells anys són sublims... En un article vaig intentar-ho expressar a travès de Jorge Luis Borges, l’escriptor argentí, qui, en un conte, parla de Xanadú, d’un arquitecte que somia aquest paradís. Després de construir-lo i passats uns segles, Wordsworth, el poeta romàntioc anglès, torna a somiar amb Xanadú i compon el seu poema malgrat no haver-lo vist mai. Adopta diverses formes, de palau per a uns i de poema per altres, s’encarna de diverses maneres. Al final, és una metàfora que trobo preciosa i que existeix per a molts col·lectius. Per exemple, què és la catalanitat? Es representarà simbòlicament de diverses maneres, segons amb qui parlis. I en el Barça, aquesta al·legoria és ja molt vella. Aquest somni de futbol associatiu, de combinació, arrenca de lluny, no és una idea que es transmeti de dalt a baixi, sinó que és una idea de base, diguéssim que ens ho anem fent entre nosaltres, de manera republicana. És una evolució que compartim i que s’expressa, per exemple, amb els hongaresos del Mundial’54, Kubala, Kocsis i Czibor, que acaben aquí i ens aporten la seva contribució. Perden la final, però practiquen un joc que enamora Europa i el barcelonisme l’adopta perquè li agrada aquesta manera d’interpretar el futbol. Al cap d’uns anys ens torna a passar amb Holanda i el que suposa Cruyff. Després, Guardiola i la seva idea del joc... Nosaltres, els seguidors, ho intuïm i celebrem que hi hagi aquest tipus de tècnics. Abans del Cruyff entrenador, ja el vivíem, ja el sentíem...
O sigui, seguint el somni i en coherència, els culers mai no ‘acceptarien’ guanyar una Champions com l’última del Madrid, ens trenca tota estètica...
I som fruit d’un país que ha perdut les seves guerres. També val per al Barça. Per això vol aconseguir la victòria moral, el reconeixement de superioritat i consti que no ho considero un sentiment dolent. De vegades m’ha passat amb Barcelona, quan venen amics estrangers i em pregunten quin és el seu secret. Els contesto que potser sigui una capital d’un país sense estat, d’un lloc petit que vol existir sense que el deixin... Si fos realment la capital d’un estat, seria plena de funcionaris, completament diferent. Ara sembla que s’hagi quedat a mitges...
Fotografia de Carolina Santos
Parlem dels ‘ismes’. Són una expressió de la democràcia culer o una nosa contínua?.
L’altre dia ho rumiava: El Madrid no té ‘distefanistes’, ni ‘puskistes’, ni partidaris de la ‘quinta del Buitre’. El Manchester United no té ‘bestistes’, com el Benfica tampoc té ‘eusebistes’... I tornem-hi, per què ens passa? Doncs perquè dins del mateix club té enemics en eterna baralla interna, com si tingués dues ànimes que generen l’aparició de ‘nuñistes’, de ‘cruyffistes’... Hi ha gent que pensa que és només un club de futbol i la que està convençuda de que el Barça és ‘més que un club’. Si et poses a pensar-ho, una mica absurd tot plegat. És absurd no ser del Barça i ‘cruyffista’. És més, si ets un culer i no ets seguidor del Johan, ets un carallot! O ser ‘antiguardiolista’ i acusar-lo de pixar colònia. És completament impossible! Però en quin món has viscut, tu? Imagina’t ser del Madrid i proclamar-se ‘antizidane’, si és que n’hi ha cap. A veure, on has estat? Però si t’ha guanyat tres Champions consecutives, per l’amor de Déu! Hi ha polèmiques estèrils típiques del futbol que no tenen cap mena de sentit. En canvi, altres sí en tenen: Per exemple, els que saben que el Barça és una màquina de fer política molt poderosa i el volen tenir sota control. El Barça està ple d’herois, d’estrelles, és el nostre Hollywood! Són referents definitius, exemples morals per a milions de persones de les classes populars, representants d’una pàtria imaginària. Hi ha gent que treballa dins del barcelonisme per intentar reconduir això i vol anul·lar els referents: Tornem-hi, aleshores surten amb que Guardiola pixa colònia, que el Messi és un venut, que el Xavi no sé què i abans, que el Cruyff era un pesseter. Les trinxeres: El ‘més que un club’ i el no ‘més que un club’.
Ja que hi som, el Barça encara ho és ‘més que un club’?.
Entre la gent que creiem que vol ser-ho, ho vol ser sempre.
Això només s’entén en un sentit, el de la simbiosi entre Barça i Catalunya.
Bé, jo diria que qualsevol col·lectiu necessita una pastanaga i quan més atractiva sigui la pastanaga, millor. I ho dic com a principi motriu, una manera d’anar endavant perquè si et pares i has deixat enrere la teva millor època, et pots convertir en un United qualsevol i passar-te deu anys parat als aiguamolls. En canvi, si tens i mantens un propòsit, encara que sembli idealista o irreal, si és un pensament potent, que inspiri en qualitat de valors, de referents morals, esportius, fins i tot d’idealisme polític, el Barça pot ser un instrument per aspirar a una vida millor. És com els objectius que perseguia el meu pare en el seu moment: Catalanisme i democràcia. Doncs endavant, val la pena, seguim tenint-lo com a vehicle d’una aspiració màxima. Aleshores és quan som de veritat ‘més que un club’ i ho som per una Catalunya més democràtica, més progressista, més avançada. Si hi ha d’haver una idea que organitzi un club esportiu, coi, ha de ser aquesta, col·locada quan més amunt millor, el més alt possible. Ens hem de regalar que sigui ‘més que un club’. I ho demostres practicant aquesta fe. El Barça pot ser ‘més que un club’ si els barcelonistes ens ho creiem i exigim ser-ho.
"Veure Guardiola fora de casa és terrible i diu molt de nosaltres com a societat"
Laporta li fa cas?.
Ha, ha, ha! No me n’ha de fer, de cas!.
Però l’escolta?
Home, de vegades; ara m’ha vingut a demanar la col·laboració per fer això (comissionat del 125è aniversari del FC Barcelona). Té aquest tipus de caràcter que, en els moments durs, quan hi ha forats per totes bandes, cal fer un exercici de fe i de força per tirar-ho endavant i ajudar amb el que es pugui.
Com valoraria el que portem de gestió en la seva segona etapa a la presidència?. Sembla una mica ‘el dia de la marmota’. No avancem, més enllà de seguir parlant de l’herència i de tenir les mans lligades...
Pensa en allò de les inversions de l’Estat a Catalunya que va sortir fa unes setmanes. Escandalitzats ens vam quedar que només s’hagués executat un 36% mentre Madrid anava pel 180% llarg... Vaja, i després del procés, de que la premsa espanyola ens pintés com uns somiatruites i uns penjats, sempre queixant-se dels independentistes. Doncs, mira, continuen donant-te motius. La veritat és tossuda i torna a sortir. El forat és abismal. Doncs en el Barça estem igual: Laporta arriba i es troba un foradot acollonant. Podem queixar-nos, omplir portades o el que vulguis, el cas és que el foradot hi és. Per tant...
"El Barça és fruit d’un país que ha perdut les seves guerres. El Barça és una màquina de fer política molt poderosa i el volen tenir sota control. Les trinxeres del Barça són fàcils de definir: El ‘més que un club’ i el no ‘més que un club’"
I en tot aquest temps, ningú no ha demanat responsabilitats als anteriors, detall també sorprenent...
No, no, encara hi ha gent d’aquesta generació que ha fotut el club enlaire que va pontificant als diaris i a les xarxes!. Tota aquesta gent que escriuen, que publiquen, que cada dia diu la seva són els que han estat rebentant l’independentisme en aquests anys. I ara, què? Escriuen alguna cosa queixant-se del pèssim percentatge d’inversions estatals? Els diaris d’aquí haurien de tenir periodistes en cada obra, corresponsals en cada projecte que no s’ha fet, denunciant la situació, preguntant cada dia com és que no arriben les màquines... En canvi, tornem al Barça, vinga donar-li tombs amb quan d’eixelebrat és Joan Laporta, què boig que és, la mania a Guardiola... En fi, ja veus per on vaig.
Pateix per una hipotètica conversió del Barça en societat anònima esportiva?
No ho sé, la veritat és que no ho sé. Ara mateix, el debat de si hem o no de convertir-nos en un Bayern de Munic, amb el 49% de les accions participades per empreses locals... Digues quines tres empreses d’aquí, va. Grífols, Grífols i Grífols, potser?. No és tan fàcil, no sé si a la junta algú creu en aquest model i em sembla que el Jan no el defensa, no va per aquí i vol una altra cosa. Més purista encara. Si hem de plantejar-nos la possibilitat seriosament, ha de ser de manera documentada, informada, intel·ligent, etcètera... No hi ha un ral, però n’hi haurà, n’hi haurà, això si que ho veig ben clar. Posem per exemple el crèdit de CVC que oferien fa un any. Ara s’ha confirmat que podies aspirar a un pacte molt millor. Precisament, per ser el tipus de club que és, per l’adscripció dels seus socis, el Barça té un potencial formidable, pot ser una màquina de generar valors i actius i quantificar-los no resulta fàcil, però t’hi has de posar.
Fotografia de Carolina Santos
En aquesta línia, fa recordar el que ens deia John Carlin en l’entrevista que li vam fer, quan argumentava que Messi hagués tingut que renovar gratis amb el Barça. Enviant aquest missatge de compromís, segur que les empreses haguessin pagat el gust i les ganes per patrocinar la continuïtat de l’argentí.
Té el seu sentit, sí... Si he superat l’adéu del Messi? M’ha costat molt, m’ha costat molt, però ho he hagut de fer, no quedava més remei. Finalment, si Messi s’hagués volgut quedar, s’hauria quedat, crec jo. En aquest sentit, cal madurar una mica: No crec que Laporta el fotés fora. A mi m’han explicat una versió molt creïble i me la crec. Ara, vaja, el que em resulta evident és que, en el futbol d’avui, el jugador va allà on vol, en definitiva. En el seu cas, considero que van manar les circumstàncies de tota mena que s’hi aplegaven.
Creu que el ‘cruyffisme’ ha de continuar essent la Bíblia del Barça, el camí a seguir?
Si parles de ‘cruyffisme’, tothom ho entén com a idea, però jo crec que ja ha evolucionat moltíssim. Avui dia, qui sigui, a qualsevol categoria o nivell, surt amb la pilota jugada des del darrere, sense rifar-la, tocant, però qui realment va portar això a la pràctica va ser Guardiola. Si, Cruyff tenia la idea d’un porter que jugués bé amb els peus i va intentar-ho amb Busquets pare, però calia que passessin uns anys fins arrodonir-ho. Aplicat al Barça, és el model que ens agrada. Es tracta de posar en joc la racionalitat, la bellesa, gairebé l’aspiració de l’ésser humà de controlar la natura... Allà on ha d’anar la pilota és on jo he decidit que vagi, no a l’atzar, res de rebots o de factors incontrolables i que decideixi la fortalesa física, no.... Ara, quan sento allò que ‘el futbol s’ha tornat més físic i el Barça necessita múscul’, ja directament em poso a riure, me’n foto, ha, ha, ha... Hi ha gent que, en efecte, no ha entès res de tot el que ha viscut. Clar, si volen seguir aquest criteri, no podrien jugar amb Gavi per la seva aparença, però resulta que el paio és fort com un roure, robust i petitó. Per tant, tot és força relatiu i si hem de passar per aquestes proves, les passarem.
"Finalment, si Messi s’hagués volgut quedar, s’hauria quedat"
I com es va prendre el nomenament com a comissionat del 125è aniversari del FC Barcelona que es celebrarà a finals del 2024?
Doncs, amb total sinceritat, com una gran sorpresa. Laporta mai m’ho havia deixat caure anteriorment, ni res... Vaig flipar molt. Francament, ni hi pensava. Ara, un cop assumit, em vaig sentir honorat, ben orgullós, és un detall preciós i té l’afegitó de la vivència personal. Casa meva ha estat sempre plena de referents d’aquell 75è aniversari del club que el meu pare va viure a fons. Ell ho va experimentar com un moment ben especial de la seva vida perquè allò va resultar tot un èxit. No només per l’himne d’Espinàs o el cartell de Joan Miró, no. A més, va ser com un retrobament amb l’exili català generat per la guerra civil que tornava a casa en portes de recuperar la democràcia. Simbolitzava que el Barça era la porta d’entrada en el camí de tornada, brutal.... Bé, podem dir que Catalunya és només una idea, però de tant en tant es materialitza i si mantens forta aquesta idea, té un poder formidable per la quantitat de gent que porta al darrere. Tot plegat és molt inspirador.
Segur que ja li ha donat un parell de tombs a algunes idees per posar en pràctica quan li toqui exercir el càrrec.
Si, però encara no m’hi he posat gens seriosament perquè la notícia és ben recent.
Repassar el que van ser el 25è, el 50è, el 75è, fins i tot el centenari en l’evolució del club, resulta més que respectable. Impressiona des del seu sentit històric recordar on era el Barça a cada moment.
I tant! És fantàstic posar la història en primer pla i ajudar a popularitzar-la entre els mateixos barcelonistes. La quantitat d’herois culers que han quedat en l’oblit, poder recuperar-los ara i tornar-los a dotar de caràcter, deixar de ser anònims per ser font d’autoestima i valoració. Només parlem d’un detall, imagina’t quina força pot tenir tot plegat...
"Vaig flipar molt que em nomenessin comissionat del 125è aniversari, no m’ho esperava"
Li fa por que l’aniversari es celebri a Montjuïc a causa de l’Espai Barça?
La idea passa per inaugurar l’any del 125è aniversari del club al Camp Nou i tancar-lo allà mateix. Inaugurar el Nou Camp Nou serà una bona excusa per muntar una gran festa. I tant que sí!.
És dels culers que viu pendent del que fa el Reial Madrid o en prescindeix?
No, no visc pendent, només ho faig a final de cada temporada per veure com els hi ha anat. Sincerament, no em sedueix la idea d’estar pendent d’un equip que no juga a res i que treu els partits a base de pit i collons, no m’inspira. Però no és que em passi amb el Madrid, no, a temporades també m’ha passat amb el Barça. Necessito que despleguin un futbol inspirador, que et faci gaudir, que t’enganxi per bellesa, que convidi a que allò sigui la metàfora d’alguna cosa més. I ho necessito molt més enllà de la reducció absoluta, consistent en que el meu equip guanyi. Si el meu equip juga com la merda i guanya, mira, no em consola gens, m’avorreix. Bé, el que dèiem abans, allò de la tirada que mostrem els catalans per l’estètica...
Confia plenament en Xavi Hernández?
I tant que sí! Ho hem vist aquesta temporada. Tal com vam començar la temporada, siguem sincers, no podíem esperar res de bo, el panorama pintava fatal. A mi, de les coses que més m’ha emocionat dels darrers mesos ha estat la confessió de Xavi a roda de premsa dient que alguns dels seus futbolistes no tenen ni els fonaments bàsics que se suposa que has de tenir quan jugues al Barça. Bé, això demostra que almenys hi ha un pla, almenys ara hi ha un guió, una línia d’actuació. Al cap de dos mesos ja estàvem jugant de puta mare i si vols una explicació de la davallada dels últims partits, resulta que Pedri i Ansu Fati no han pogut jugar junts per lesions, quan són dos jugadorassos, la nostra base en aquest moment.
Fotografia de Carolina Santos
Són ells els dos pilars on edificar la nova església culer?
Home, de moment pilars fràgils perquè no hi ha hagut manera de veure’ls gaire junts, però crec que no han fallat mai quan han estat titulars i físicament en bona forma. Diria que la temporada d’en Pedri ha estat increïble, al·lucinant. Només que Pedri, De Jong i Gavi estiguin allà, són llums per les que jo hi apostaria força. De Jong? No sé si al final el traspassaran, ho ignoro, que jo no tinc les claus de la tresoreria del club, ni sé les urgències ni les prioritats, però em sembla un gran futbolista.
Ja que fem un repàs general, quin paper han de jugar les ‘vaques sagrades’?
D’entrada, respectar-les i celebrar-les perquè són un capital que tenim. Això si, intentant que mentre estiguin al Barça, ho facin donant el màxim, tot i que m’han demostrat mil vegades que són esportistes de primer nivell, conscients de la seva feina. Bàsicament, si hi ha dubtes sobre ells venen provocats per no guanyar res en els últims anys, tan simple com això. A veure si em trobes un mig centre millor que Busquets o un central com Piqué...
Com veu els terminis de la recuperació esportiva del Barça, llargs, curts?
Jo crec que aquesta pròxima temporada ja ens ho podrem passar molt bé, arribant a final de campanya amb moltes més possibilitats de guanyar algun títol de les que hem tingut darrerament, Enguany hem viscut una fase curta d’èxit i crec que en els propers mesos serà força més llarga, tot i que torno al mateix referent, a recordar que a començaments d’aquesta temporada ningú no esperava absolutament res de bo. En algun moment vam arribar a cridar ‘miracle!’...
"Confio plenament en Xavi, crec que té un guió, un pla, una línia d’actuació. Pedri i Ansu Fati no han fallat quan juguen junts i estan físicament bé. Són els pilars del futur"
Un altre nom propi de l’any, Ronald Koeman. Al final, sembla que s’han confós els papers entre mite de Wembley i tècnic qüestionable...
Crec que ha estat ell qui l’ha cagat força. Ha fet massa declaracions i hi ha tingut oportunitats de demostrar si valia per al càrrec més enllà del que qualsevol podia esperar. Hi havia una respectable part del barcelonisme que no volia veure’l a la banqueta quan comencés la nova temporada. Laporta va apostar per ell i de seguida li va retirar aquesta confiança. O cal recordar que no jugàvem a res? Com a entrenador, se li ha tingut paciència, potser en el tracte tinguem més material per discutir, però tampoc calien les declaracions que anava fent per Holanda o deixava caure aquí. Em quedo abans amb el crac de futbolista i si com entrenador no és per llençar coets, doncs mira...
L’evolució del futbol comença a fer-lo enrabiar, en el sentit de la frase ‘odi al futbol modern’?. La UEFA, la FIFA, Qatar, el Mundial cada dos anys, esprémer a fons la gallina dels ous d’or...
El futbol ha patit aquesta mena de monstre que se’l vol engolir perquè és un fenomen popular meravellós. Fins a començaments dels 90, els clubs no guanyaven tants diners, els pressupostos eren força ajustats i la identificació de cada seguidor amb el seu club era rotundament acollonant, sobretot en països com Anglaterra. I crec que aquest un error que s’hagi tornat lleig, en especial pel que fa a l’allunyament de les figures dels seus incondicionals. No sé com, però els clubs ho haurien de recuperar, haurien d’aconseguir un apropament entre els ídols i els seus fans. La temptació de les grans empreses, del capital i dels estats pel futbol sempre ha existit i ara va camí de tornar-se fatal. Un altre cop, tornem al fet de no conèixer la història de cada entitat, la seva memòria sentimental, de què estan fets cadascun d’ells i la seva mitologia. Penso en l’Arsenal i aquella obra d’en Nick Hornby, ‘Febre a les graderies’, que mostrava com sentia un seguidor de l’equip, què el feia diferent i especial. A tot arreu, el futbol ha donat per a molta literatura, molta teca i molt de contingut meravellós en els aspectes que vulguis anomenar. La transmissió del llegat entre generacions, per exemple... Recordo el pes de la història quan vaig entrevistar als protagonistes de la final de Copa d’Europa de Sevilla, el 86, i com se sentien en relació als successors de Wembley’92, els perdedors contra els guanyadors, el preu emocional que havien pagat era bestial. Et poso només un exemple, però tot això cultural del futbol mereix un respecte. Em ve al cap una altra anècdota, vinculada a Lucien Müller, qui va estar entrenador del Barça a finals del 70, just quan Núñez arriba a la presidència. Doncs bé, Müller havia estat futbolista del Madrid i del Barça en la dècada dels 60. Em va dir en un programa, ‘quan vull anar a veure el Madrid, truco a l’Alfredo (Di Stéfano) i tinc automàticament dues entrades’. En canvi, quan trucava al Barça en el seu moment, ni sabia a qui fer-ho... Quan vaig entrevistar Udo Lattek, no vaig traure el seu telèfon del club. Amb Terry Venables em va passar el mateix. O sigui, sembla que no hi ha ningú que treballi per mantenir tots els llaços emocionals amb aquells que han format part de la teva història, que l’han protagonitzat d’una manera o altra. Els teus ambaixadors, tio! El mateix Schuster, no fotem, per molt que anés al Madrid, és part importantíssima del teu passat. O Laudrup, que encara parla del Barça i de Johan amb aquell amor que li traspua. Per favor, per favor!... Que el futbol és això!