Enmig dels avenços de la dreta més dura a tota Europa, molts vam quedar impressionats quan li va tocar el torn a Itàlia. Deia Josep Pla que els catalans som uns italians frustrats. Jo soc dels faig honor a les paraules de l'homenot empordanès i els seus escrits m'han guiat nombroses vegades pel país transalpí.
Vaig tenir l'ocasió fa poques setmanes de tornar a Itàlia. Més concretament a algunes ciutats petites i mitjanes de la vall del Po, a més d'un dia a Milà per veure-hi un parell d'exposicions. És a dir, anava de turista. Però, més que altres vegades, atent als canvis i als detalls d'aquest inici de l'era Meloni. Com sempre, es tracta d'impressions subjectives, sense cap pretensió científica ni universal. Basades només en el bagatge personal i professional i en el coneixement previ del país i de la regió. En tot cas, la pregunta implícita era: com ha canviat Itàlia per atorgar el poder a l'extrema dreta?
Sense crisi aparent
El primer que et crida l'atenció són els fenòmens comuns, més intensos i tot, que a casa nostra. Com ara l'enorme quantitat de locals que ocupen carrers, cafès i restaurants, especialment durant els caps de setmana. Les ganes de recuperar la convivència en l'espai públic són tant o més intenses que aquí. I això que allà ja no es duu mascareta enlloc, ni al transport públic. Cap senyal aparent de crisi econòmica o energètica. Els aparadors àmpliament il·luminats, les botigues del centre obertes els diumenges. Això sí el fenomen dels petits supermercats regits per immigrants encara no sembla haver arribat i els dies de festa pots comprar-te unes sabates de marca, però difícilment una barra de pa o unes taronges.
Perquè d'immigrants no en falten. Aquesta és una de les percepcions més assenyalades de canvi respecte a visites anteriors. Alguns plenament integrats i tant o més amables que els mateixos italians. D'altres, demanant almoina per les terrasses de bars i restaurants, però no vam veure gent dormint pel carrer, com a Barcelona.
La importància del mercat intern
A Verona -260.000 habitants- ens va sobtar el reguitzell de grans marques de moda -italiana, això sí- que hi havia als carrers principals. Vam recordar comentaris, plenament justificats a simple vista, sobre l'atenció que rep el vestuari i els complements i, en general, tot l'aspecte físic al nord d'Itàlia, sobretot entre les dones. No hi ha res com disposar d'un mercat intern potent perquè serveixi de base a qualsevol indústria per projectar-se al món. Milà és un dels principals atributs, la moda, que utilitza per atreure visitants.
Un altre element que crida l'atenció són les botigues d'aliments elaborats, des de la pasta fins als embotits o els formatges. Sempre penso com els italians han aconseguit exportar el seus cantuccini, que no són altra cosa que els nostres i casolans carquinyolis. Amb sana enveja constato que al duty free de l'aeroport de Milà, un terç de la superfície està dedicat a productes alimentaris italianos.
Si abans els carrers italians eren plens de forma gairebé exclusiva de vehicles Fiat, ara fa anys que predominen tota mena de models estrangers
On el mercat intern italià ha fet figa, però, és en el dels automòbils. Si abans, els carrers italians eren plens de forma quasi exclusiva de vehicles de la marca Fiat, ara fa anys que predominen tota mena de models estrangers, sobretot alemanys. Em va fer pensar en un dels presidents de Seat, que reclamava que els seus vehicles fossin els preferits al nostre mercat. Encara que alguns mesos aconsegueixin ser la marca més venuda, l'oferta està tan segmentada que això no significa gairebé res en termes absoluts si no es compta amb mercats internacionals. Ara, amb l'ajuda dels fons europeus, diuen que volen posar Espanya sobre quatre rodes elèctriques. A veure.
El manteniment, assignatura pendent
Ens vam desplaçar bàsicament en transport públic, sobretot amb tren. Hi ha tren gairebé arreu, tot i que a les estacions més petites no hi ha ningú de servei i has de comprar els bitllets a la màquina dispensadora. Hi ha trens moderns, com els regionals de l'Emília-Romanya on, per cert, ens vam trobar amb un dia de vaga. Res d'estrany en les nostres visites a Itàlia.
Vaig pensar en els nous trens que Renfe ha encarregat per a Catalunya i que no trigaran a circular per unes vies col·lapsades, com semblen també les italianes. Renfe no volia posar-los en servei fins que la Generalitat no els renovés el contracte d'explotació. Al final, aquesta vegada ha estat el govern de Madrid qui ha hagut de dir que ja n'hi havia prou i els trens acabaran venint.
I és que els retards substancials estan a l'ordre del dia, tant aquí com a Itàlia. Hi ha qui ens va dir que no agafava el tren des que era estudiant. Vaig recordar com els italians deien en el seu moment que només Mussolini havia aconseguit que els trens arribessin a l'hora. Potser per això Meloni havia lloat el Duce dels primers anys de mandat, abans d'embrancar-se en la Segona Guerra Mundial. Però és que les ànsies expansionistes de Mussolini ja havien dut els italians a la costosa campanya d'Abissínia i a la col·laboració directa amb la revolta franquista.
No era només els trens que arribaven tard. Els ascensors que, quan n'hi havia, permetien l'accés a les andanes en molts casos estaven espatllats. A casa nostra sempre hem tingut problemes amb el manteniment de l'espai públic, però hem fet força progressos. A Itàlia, incloses les riques regions del nord, no sembla que s'hi ha avançat gaire.
Un país que funcioni!
Mentre ens duia per les planícies que apareixen al Novecento de Bertolucci, una dona de mitjana edat es va exclamar que els italians estaven cansats que no funcionés res. Ni els trens, ni el gas, ni l'electricitat. Estava expectant de si "el nou govern" -sense cap altre qualificatiu- aconseguiria resoldre-ho. Érem en plena Emília-Romanya, feu històric de l'esquerra, que manté el govern regional, però on la coalició de dretes havia guanyat quasi a tot arreu.
Vaig pensar en la incapacitat de l'esquerra italiana i europea per afrontar els nous temps i les noves incerteses. I en aquests italians que en poc anys han confiat successivament en el populisme de dretes de Berlusconi, en els regionalistes de la Lliga i en el populisme d'esquerres de Grillini. Ara han anat a parar als qui no havien governat mai des de la fi de la 2a. GM, l'extrema dreta recautxutada, a veure si se'n surten.
No és que la majoria d'Itàlia s'hagi convertit als valors de l'extrema dreta. Els italians viuen força al marge de l'Estat
I no, no és que la majoria d'Itàlia, com d'Europa, s'hagi convertit als valors de l'extrema dreta. Com sempre, els italians viuen força al marge de l'Estat i fan la seva via prescindint-ne tot el que poden. La tradició municipal de les ciutats estat és, sobretot al nord, molt important i encara es nota.
Tanmateix, cerquen algú fora del sistema de partits tradicional. Algú ferm i decidit, encara que sigui una mica autoritari, que els retorni als enyorats anys de bonança i de progrés . Uns anys que difícilment tornaran sota els antics paràmetres que regien el món fa unes dècades.
Com la pau a Ucraïna
Vam veure, fins i tot en una església, força banderes de l'arc de Sant Martí, les que aquí i a d'altres països empra sobretot el col·lectiu LGBTI+ per reivindicar-se. Però a Itàlia, des dels anys 60 -algunes hi duien les lletres-, són sinònim de pau. No sé fins a quin punt la influència de Putin ha arribat fins a Itàlia com diuen. Però sembla que per molta gent, l'important és que s'acabi la guerra, fent abstracció sobre quines condicions s'estableix la pau. Una mica com el retorn a temps passats de seguretat i prosperitat. Tant se val qui s'encarregui d'aconseguir-ho.
Ara li toca a Meloni, però vist des de fora, serà difícil que se'n surti i que els italians no tornin a quedar decebuts.