Les informacions -intoxicacions?- sobre despesa militar dels darrers dies no ajuden, ni de bon tros, a centrar un debat que és fonamental: on som i cap on hem d’anar en temes de defensa? Mirarem d’aclarir alguns conceptes.
L’animadversió vers el president Trump ha estimulat un vici molt nostrat: crear bàndols per identificar uns suposadament bons enfrontats amb uns suposats dolents. Però la vida, en general, no és així de binària. Per exemple, quan Trump diu que Europa ha de gastar més en defensa, no diu res forassenyat. La defensa Europea s’ha suportat, d'ençà de la fi de la Segona Guerra Mundial, en les aportacions americanes. No sembla forassenyat que ja sigui arribada l’hora d'ajustar la situació.
Trump diu que si tenim un club que es diu OTAN tothom hi ha de contribuir per igual. No en el total, en valor absolut, sinó en proporció a la seva riquesa. Les afirmacions de Trump poden semblar ofensives. Però el fet que les digui un president americà d’estètica pinxo, amb el seu to habitual de fanfarró, no li treu la raó. Espanya sempre ha viscut de la moma solidària dels altres. I aquesta és la primera vegada que algú ho diu en veu alta.
L’OTAN no és una entitat econòmica amb un pressupost fixat. És simplement una organització -és a dir, un pla d’actuació amb mètodes i procediments- que en cas de necessitat es posa en funcionament utilitzant uns recursos humans i materials que els membres hi posen a disposició. Per tant, el que es demana no és que es doni un 5% a l’OTAN per tal de ser-ne membre. Senzillament, es demana que els recursos que es posin a disposició de l’OTAN en cas de necessitat siguin solidaris -que tots hagin invertit equitativament a formalitzar aquests recursos-. I s’ha decidit que sigui el 5%: 3,5% en despesa militar directa, i 1,5% en despeses relacionades amb la seguretat del país.
La nova situació ens dona una idea del nivell de subvenció del que hem gaudit els darrers decennis: els Estats Units ho pagaven gairebé tot
Per tant, no es demanen més diners per a l’organització. Simplement, que si vols que l’organització et defensi en cas de conflicte, aportis els recursos necessaris per a poder ajudar a defensar a un altre membre, també, arribat el cas. L’exemple és clar: una asseguradora pot cobrir una indemnització a un afectat únicament si tots els altres membres paguen la quota. Aquest mecanisme el van inventar i posar en marxa els armadors catalans i genovesos a la baixa edat mitjana.
Amb tot això vull significar que ser membre de l’OTAN no descarta el fet de tenir una defensa europea -recordin que els membres aporten a l’OTAN només recursos existents-. I aquí és on convé centrar el debat. Ara arriba l’hora d’efectuar grans despeses per part dels estats membres de la Unió Europea (UE), ja que la majoria de països hauran d’incrementar la despesa. Com s’haurà de fer? Mirem, primer qui gasta què en defensa de forma directa.
Per tant, hem d’admetre que passar a un percentatge del 3,5% (de despesa directa) es farà dur d’empassar. Però, clar, ens dona una idea del nivell de subvenció del que hem gaudit els darrers decennis: els Estats Units ho pagaven gairebé tot.
Per a la UE s’obren moltes possibilitats. Una major despesa pública significa una injecció, un estímul, a l’economia de qualsevol país. Però les qüestions que amoïnen ara la UE són:
- Com es finançarà aquesta despesa?
- Es farà de forma conjunta?
- S’instal·laran mecanismes proteccionistes (fabricació europea)?
- S’aprofitarà per crear un comandament conjunt de defensa europea?
Un cop més, la UE es troba davant d’un repte que ens pot donar un impuls notable en l'àmbit d'integració política. És aquest el debat que ens importa. Les accions i activitats del president Trump haurien de servir per fer-nos despertar d’una situació que ha estat totalment irregular. L’avantatge que ens ofereix l’aparició d’un tal personatge ha de ser aprofitada. Perquè, al cap i a la fi, els reptes que ens planteja recorden l’aparició, i el fracàs, del comunisme: la pregunta era correcta, el que va fallar va ser la resposta. I, no ens equivoquem: les preguntes de Trump són correctes encara que ell no en tingui la solució. La solució ha de ser nostra.