Resulta sorprenent que un afer tan important com és la despesa militar mereixi tan poc espai informatiu. Podríem parafrasejar Churchill, però referint-nos a les escasses notícies que ens arriben sobre aquest tema: “Mai tants van fer tan poc”, informativament, s’entén. És de suposar que el govern espanyol vol passar-hi de puntetes degut als socis de govern que té. Però, és clar, el mandat d’incrementar la despesa militar és europeu i de l’OTAN, i d’aquesta no ens n’escaparem. El que resulta greu és que no s’informi de com es pagarà tot plegat. Vull dir que, després el votant no entendrà que s’allarguen les cues del metge, posem per cas. Analitzem una mica del que parlem. La despesa militar, com dic, és inevitable. Per tant, s’hauria de mirar d’optimitzar.
La primera condició és abaratir la compra de material fins on sigui possible. I això només té una sortida: que la compra sigui conjunta de tota la Unió Europea (UE) i que la fabricació sigui també europea. I aquí cal fer un aclariment: al grup de la UE cal incorporar-hi els estats europeus que no en són membres: bàsicament el Regne Unit, Noruega, Islàndia, però també Ucraïna (a partir d’aquí els anomeno UE+). Aquesta acció permetria que Europa tingués un sistema de defensa propi que estaria integrat a l’OTAN. El fet no és banal. Actualment, el material amb el qual compta l’OTAN és, principalment, d’origen nord-americà i aquesta estratègia significarà un canvi radical en l’aprovisionament d’armament.
Com es farà tot això? La Comissió Europea s’ha mogut de pressa perquè la seguretat del continent està en joc. Els plans són mobilitzar 800.000 milions d’euros fins al 2030. Això es va decidir el 4 de març passat. Per tal que es facin una idea, aquesta quantitat significa el 50% del PIB espanyol. O, si ho volen d’altra manera, tres vegades el PIB català. Poca broma. I, seguint en aquesta línia, fa una setmana es va crear el reglament del SAFE (Security Action for Europe) que s’envia per procediment d’urgència al Parlament Europeu. Es tracta de 150.000 milions d’euros en préstecs als quals els membres de la UE+ tindran accés.
Els préstecs seran tous, amb un tipus d’interès que estarà per sota de qualsevol altre. El reglament d’utilització d’aquest fons és importantíssim, ja que fixa que el material a comprar -si es vol comptar amb aquests préstecs- ha de ser de fabricació europea i, per evitar trampes, els components d’aquest material europeu han de ser, a la vegada, d’origen europeu en un 65% com a mínim. Per altra banda, la despesa en rearmament (amb un límit de l'1,5% del PIB) no comptarà com a dèficit pel que fa al pla d’estabilització i creixement que limita el dèficit al 3%. Més coses. Per poder adherir-se als préstecs les compres de material han de ser conjuntes. S’entén per conjuntes el fet que les compres siguin compartides per, almenys, dos estats de la UE+.
La realitat és que aquesta ingent quantitat de diners significaran un estímul per a la indústria europea. No només des del punt de vista de béns fabricats sinó en la recerca tecnològica.
Convé recordar, en aquest sentit, que molts dels productes utilitzats pel consumidor provenen d’avenços en la tecnologia militar, per exemple el sistema nord-americà GPS. Per tant, la bona notícia és que aquesta injecció de capital productiu és benvinguda. Especialment a Catalunya, on la indústria manufacturera de l’automòbil se’n podria veure beneficiada, ja que aquest sector és candidat a evolucionar cap a la fabricació d’armament.
Fins aquí el que podríem denominar efectes positius. Però n’hi ha d’altres que, específicament a nosaltres, ens poden perjudicar. D’entrada hauríem d’eliminar les traves administratives que fan que els projectes a Catalunya no es pogués dur a terme. I aquestes traves van des de la llicència d’instal·lació d’un parc fotovoltaic, fins a l’obertura d’un supermercat. O el traçat d’un ferrocarril. Hem de ser conscients que gairebé la meitat dels ajuts Next Generation Europe a Catalunya estan en risc de perdre’s per la laxitud i l’excés de regulació de les nostres administracions.
A Catalunya la indústria manufacturera de l’automòbil es podria veure beneficiada, per la injecció de capital, ja que aquest sector és candidat a evolucionar cap a la fabricació d’armament
Una altra potencial mala notícia. Amb el 2% del PIB en despesa militar potser no n’hi ha prou. Tot sembla indicar que se’n necessitarà més. I no serà per un capritx del president Trump, sinó perquè el retard que portem és escandalós. Europa mai ha estat conscient que no pagava la seva defensa. I ara ens hem de posar al dia.
I la tercera és l’endeutament Espanyol. Malgrat que la Comissió Europa accepti sobrepassar el límit del 3%, no sembla aconsellable abusar d’aquesta prerrogativa, ja que l’endeutament espanyol supera el 100% del PIB i els mercats financers podrien aprofitar aquesta feblesa per atacar el deute públic. És cert que altres països com Itàlia tenen un deute major, però els seus deutors són majoritàriament italians. No és el cas espanyol on el deute està en mans estrangeres en una gran proporció. Amb tot això, vull significar que, al final, s’hauran de fer certes retallades i haurem de maleir l’excés de populisme emprat en els passats anys. Però això -per què, per exemple, s’han eliminat els peatges de les autopistes- és motiu d’un altre article.