L’agricultura europea s’ha estructurat tradicionalment en explotacions familiars agràries (EFA). A Catalunya també. Tot i així, Martí Boada sempre insisteix en que el nom és inadequat i caldria referir-se a empreses agràries, nom que defineix millor la seva identificació sectorial i raó de ser. En qualsevol cas, entre els objectius sostinguts de la Política Agrària Comuna (PAC) hi ha hagut sempre la defensa d’aquest tipus d’unitats empresarials com a base de l’estructura del sector. Tanmateix, l’escenari al segle XXI ha canviat.
L’Explotació Familiar Agrària en transformació
Per definició, el nucli familiar és la base principal de l’activitat productiva i de gestió de l’EFA i la masia la base residencial i operativa alhora. Tradicionalment, l’EFA ha tingut per vocació la seva autosuficiència, un enfocament que l’ha portat a tenir una activitat diversificada per atendre les diverses necessitats. Òbviament, també li ha calgut produir un seguit de productes per a la seva comercialització des d’on obtenir ingressos per poder adquirir allò que no l’hi era possible produir. Joan Manuel Serrat ens ho recorda: “Cap a la vila ja ve el pagès, la bossa buida i el carro ple de roig tomàquet i de verdures collides del seu hort.”
Però als anys cinquanta va arribar la triple revolució agrària. La genètica, de la que en va ser precursor el premi Nobel de la pau Norman Borlaug, la mecanització del camp i la revolució química amb la incorporació dels fertilitzants sintètics i pesticides químics. L’entrada d’aquest allau d’innovacions des dels anys cinquanta va suposar, d’una banda, un increment espectacular de la productivitat, encara que amb impactes mediambientals destacables, però, d’altra banda, l’expulsió del camp de milions de persones que arribaren a la ciutat sota l’estigma de la pobresa. Aquest fet va reforçar la imatge d’endarreriment de l’agricultura amb el conseqüent menyspreu. Al mateix temps, va amagar que al camp quedava un sector tecnològicament reforçat amb uns rendiments i dinamisme multiplicats.
Una finca viable de 30 ha d’extensives de secà a Tàrrega podia ser viable l’any 1950, ara en necessita com a mínim 200 ha
La tecnologia normalment incrementa la dimensió mínima eficient d’una empresa i, molt especialment, a l’agricultura on el sòl és un actiu limitat. Una finca viable de 30 ha d’extensives de secà a Tàrrega podia ser viable l’any 1950, ara en necessita com a mínim 200 ha. Aquesta dinàmica destrueix EFAs i redimensiona les empreses agràries supervivents. Menys EFAs però amb una producció total normalment superior.
Aquest procés d’integració i redimensionament ha continuat, a partir del progrés tecnològic amb la revolució digital i biotecnològica el qual ha requerit empreses més grans per ser viables, però també per la dificultat d’algunes empreses per assumir els costos de reestructuració i readaptació que estan suposant els nous reptes tecnològics, mediambientals i de qualitat. Un procés en el que han entrat ja nous actors des d’altres baules de la cadena alimentària o des de fons financers que busquen opcions de rendibilitat en un sector que es preveu crític en els propers anys. Aquesta és la realitat.
Al mateix temps, la distància física i cultural rural-urbà s’ha escurçat, les famílies s’han reduït i nuclearitzat. La ciutat, ara més propera, ofereix atractius de serveis assistencials, culturals i lúdics que sovint provoquen desercions al treball del camp. Aquests canvis s’han interpretat com una caiguda crítica de relleu generacional. Certament, algunes famílies pageses veuen com els seus fills no volen dedicar-se a l’agricultura i per tant la EFA deixa de tenir continuïtat generacional. Però normalment les terres segueixen conreant-se des d’empreses de serveis agraris o per absorció d’una altre EFA. No estem davant d’un daltabaix agrari tal com sembla presentar-se. Estem simplement dins d’un procés de transformació on hi intervenen factors culturals, socials, econòmics, mediambientals i tecnològics
S’ha imposat una cultura que vol conservar la imatge del pagès empobrit amb boina i pantalons bruts i esparracats
Algunes respostes desorientades
Es lògic que davant de la pressió transformadora es prenguin actituds defensives però convé no adoptar postures culturalment ludistes. Cal dir-nos la veritat. S’ha imposat una cultura que vol conservar la imatge del pagès empobrit amb boina i pantalons bruts i esparracats. Segons sembla la nostra és una agricultura de iaios que no tenen renovació generacional, per tant es qüestió de dies que no hi hagi agricultura.
Això no és la nostra agricultura. Quan des de l’Administració Pública es publiquen les dades d’edat dels pagesos, confonent propietaris amb treballadors, s’està promocionant força aquesta imatge (estadístiques denunciades al meu anterior article). Quan la televisió parla de revolució agrícola i això significa el retorn a la tracció a cavall està equivocant-se seriosament. Unes opcions personals d’agricultura o ramaderia precària son personalment legítimes i possiblement molt romàntiques però no són la realitat de l’agricultura catalana, no ho són del seu futur i menys són una revolució. Però vendre aquesta imatge, tant difosa per cert, separa a la societat d’un sector que és crític pel nostre futur i afavoreix el menyspreu. Però encara més greu és la popularització que la única agricultura “bona” és la petita explotació, criminalitzant l’agricultura real i competitiva.
Dues agricultures
Catalunya és un país molt divers des del punt de vista orogràfic, edafològic i climàtic. Com a dades a tenir en compte, el 50,5% de la seva superfície té una pendent superior al 20%, alhora hi ha moltes comarques amb una baixa pluviometria i, pel conjunt, pluviometria irregular. Com a conseqüència de l’acusada diversitat hi ha molts tipus d’agricultura a Catalunya. Però per raons operatives val la pena cercar un model simplificat que ens ajudi a entendre i encertar en les polítiques a aplicar. Un model que pot ser operatiu és el de dues agricultures. L’una “potencialment competitiva” i l’altra que anomenarem “agricultura en dificultat”. Ambdues agricultures són importants i necessàries però s’han d’abordar des d’estratègies ben diferents. Lògicament donada la simplicitat del model admetrà moltes excepcions i solapaments, el model simplement ens ajuda a la interpretació i en conseqüència a una millor planificació estratègica i gestió. En qualsevol cas , cal destacar que els objectius de sostenibilitat i el necessari suport de la tecnologia vers l’eficiència són punts comuns pel conjunt de l’agricultura catalana.
L’agricultura potencialment competitiva:
- Localització: En àrees de regadiu, però també en secà humit i en secans amb conreus extensius vinculats a la ramaderia intensiva. La vinya, en general pertanyeria a aquesta categoria però amb particularitats evidents donada la seva relativa acceptació del secà i la seva orientació a la qualitat.
- Objectiu bàsic: Produir aliments per donar resposta a la demanda del sistema alimentari local i global. Es tracta d’una agricultura normalment intensiva i és, en conseqüència l’agricultura que aporta la major part de la producció.
- Estratègia operativa: La seva estratègia de base estarà orientada a costos per més que la qualitat esdevindrà un valor afegit també present a l’estratègia, sobretot pel que fa a aspectes de qualitat sanitària i mediambiental.
- Mercat: És una agricultura oberta al mercat global.
- Claus de viabilitat: El seu punt crític és l’escala de producció, un aspecte que cal vigilar per a situar-se per sobre de la dimensió mínima eficient. Atesa la dimensió relativament reduïda de les empreses agràries catalanes i la necessitat d’atendre els nous reptes tecnològics i mediambientals caldrà considerar vies per sumar, per fer-se més grans. Aquest redimensionament pot procedir directament de la integració horitzontal i vertical o a través de la comercialització conjunta o mitjançant la recerca d’acords win-win al llarg de la cadena alimentària. En qualsevol cas la forma societària cooperativa és la que millor permet conservar la identitat de l’EFA i alhora guanyar la dimensió necessària. Tanmateix, la legislació que afecta a les cooperatives haurien de seguir millorant, separant i impulsant els valors solidaris sense comprometre l’eficiència en la gestió empresarial i patrimonial. Certament, la dimensió sí que importa.
L’agricultura en dificultat o agricultura de desenvolupament rural
- Localització: A la muntanya i als secans sense opció ramadera. Des d’un punt de vista diferent trobem agricultura en dificultat també a l’entorn periurbà.
- Objectiu bàsic: En general l’objectiu d’aquesta agricultura és permaneixer per la importància de la seva presència en la defensa i equilibri del territori.
- Estratègia operativa: La seva estratègia serà forçosament de diferenciació i valor afegit.
- Mercat: Tot i que les portes dels mercats globals estan obertes, amb exemples emblemàtics de prestigi en mercats exteriors, en general, aquesta agricultura s’orienta a les cadenes curtes dels mercats de proximitat. D’aquí la importància d’impulsar i defensar aquests mercats locals i d’accés directe.
- Claus de viabilitat: El punt crític d’aquesta agricultura n’és la demanda, la qual cal impulsar amb estratègies adequades. La viabilitat d’aquest tipus d’explotacions sovint ha d’acompanyar-se del que s’ha denominat multifuncionalitat, és a dir, integrant tota la cadena via transformació i comercialització del producte, bioeconomia forestal, serveis d’agroturisme, eco-turisme, serveis mediambientals, etc. L’escala també és important si bé donats els condicionats sovint és difícil d’assolir els nivells competitius. La dimensió pot guanyar-se a través de l’associació i la cooperació productiva i/o comercial. Aquí també la dimensió importa. En aquest cas serà de gran utilitat la tecnologia digital adaptada a petita escala, cada vegada més desenvolupada.
En qualsevol cas, aquesta agricultura és imprescindible, perquè l’agricultura és el sector que millor fixa la població al territori. L’agricultor és qui trepitja el territori amb mirada crítica ajudant al seu sosteniment, es qui defensa boscos i pastures, qui dibuixa el paisatge que estimem i visitem, qui gestiona l’aigua des del seu origen. Aquests serveis públics necessaris sempre els ha ofert l’agricultura de manera gratuïta, cal, però, que no sigui així. Aquest és el sentit del suport al desenvolupament rural en àrees en dificultat. En general ens sembla normal i obvi que es paguin amb diner públic les carreteres, les escoles, la cultura, la sanitat, etc. Cal veure així mateix el suport específic a l’agricultura en dificultat.