Alfons Durán-Pich trenca tots els esquemes que la gent acostuma a utilitzar per descriure a executius i empresaris. Home de cultura universal (va estudiar sociologia, economia, psicologia, management i filosofia a Deusto, la UB , Stanford o la UOC) i s’ha dedicat sempre a dirigir empreses privades de sectors industrials, comercials i de serveis. Ha estat emprenedor, alt executiu i professor d'escola de negocis (14 anys professor titular de Marketing d’Esade). Ha tingut com a socis a companys professionals, bancs d’inversió, empreses de capital risc nacionals i internacionals. Ha publicat 16 llibres sobre temes diversos, dels quals els més recents són L’Oligarca camuflat (Editorial Navona) i El capitalisme i el seu setè de cavalleria (Edicions Selectes). En aquest últim, hi podem trobar un epíleg de col·laborador de VIA Empresa, Roger Vinton, sobre el capitalisme i la singularitat catalana. Continua sent membre actiu d'institucions com la American Marketing Association, the Academy of Management, la Skeptics Society o la Conway Hall Ethical Society. Fa temps que Durán-Pich va deixar les posicions executives i es manté com a conseller d’una corporació industrial. "Sóc català i americà, els dòlars són la meva moneda. Havia estat una estrella de rock", assegura. És ortodoxa en el mètode i heterodoxa en la resta. Es mira sovint al mirall de David Ricardo. Rep VIA Empresa a casa seva per parlar obertament de poder i poderosos, capitalisme, institucions, història econòmica, polítics i Estat o la història de Catalunya i Madrid. Al més pur estil acrata de vellut. "No em diguis què vols fer, sinó fes-ho", reivindica. Durán-Pich diu i fa, tal com raja.
"Per damunt de tot, un mànager professional", escriu a la seva biografia.
Al llarg de la meva vida, he fet una mica de tot. He engegat projectes i hi he posat diners, n'he assumit la propietat i la direcció. No recomano a ningú ser soci majoritari i no dirigir l'inici del projecte, com a mínim. Per no fer-ho en un cas, és on vaig perdre més diners. Sempre he lluitat perquè els meus executius tinguessin una remuneració lligada al seu compromís, no només en forma de prima, sinó de futures accions. Hi ha hagut companyies on he sigut president o conseller delegat i d'altres, on era un mànager professional contractat per la propietat. Tot i que m'ho han ofert, no he tingut mai una posició pública i sempre he estat en negocis privats.
Què n'opina del sector públic?
Tinc cert rebuig al sector públic que no sigui sanitat i educació que són les úniques que han de ser públiques. Tampoc estic d'acord amb un monopoli públic que es transformi en un monopoli privat. Això és crony capitalism (capitalisme clientelar). Estic a favor de l'economia de mercat i del seu difícil equilibri amb uns agents que hi participen de forma natural. Tal com deia Karl Marx i tenia raó, hi ha una tendència a l'oligopoli. Està bé un mercat on hi hagi competència i la gent s'imagini i dissenyi productes i serveis.
Un mercat petrificat és aquell que té limitacions i traves per crear una activitat econòmica. Vinc de la tradició empresarial i ens sobren funcionaris, de tota mena! Sempre que no siguin d'educació i sanitat. No respecto les limitacions que es posen per engegar un projecte. Als Estats Units, en 24 hores, tires endavant un projecte. Segueixo poc la televisió d'aquí i la d'Espanya, gens. Segueixo el mitjans internacionals i crec que els tribunals s'haurien de dedicar als seus temes i no als que no són de la seva competència. Ens sobren tribunals! Les super-illes i les limitacions de l'Ajuntament de Barcelona ens estan fent la vida impossible.
"El poder està en mans dels que gestionen els diners del món, però no d'aquells que tenen més diners. Gent com Ray Dalio són els que tenen el poder i poden fer saltar una moneda"
També és empresari, analista, sociòleg, psicòleg... La pregunta del milió: qui té el poder?
Al llibre L'Oligarca camuflat faig una radiografia del poder. El poder està en mans dels que gestionen els diners del món, però no d'aquells que tenen més diners a tot el món. A la llista de Forbes en surten molts: Elon Musk, Jeff Bezos, Bill Gates, Mark Zuckerberg... Això té limitacions, només miren el paquet d'accions i el valor de capitalització i no entren en els béns que no cotitzen en Borsa. Ted Turner va crear la CNN i és un dels individus amb més finques dels Estats Units, però d'ell no se'n parla. Tota aquesta gent té molts diners, però no tenen el poder.
Qui té realment el poder?
Tenen el poder real uns personatges curiosos que són els que gestionen els diners dels que tenen diners. Són els que contribueixen al shadow banking (banca a l'ombra) que inclou les institucions que gestionen actius. Qui són? BlackRock, BlackStone, State Street, Vanguard... Jonathan Tepper (Varian Perception) fa estudis macroeconòmics i té un llibre on estudia l'economia nord-americana per confirmar que els grans sectors estan en mans de pocs agents. És a dir, hi ha concentració.
"La banca i les multinacionals s'escaquegen perquè compten amb la col·laboració entusiasta dels polítics"
Vaig anar de molt jove als Estats Units i hi havia una gran quantitat de companyies aèries que ara estan en quatre mans. Passa el mateix amb el petroli. La concentració és la tendència a l'oligopoli dels agents que actuen dins el mercat. Hi ha una doble figura d'oligopoli: praxi empresarial i propietat. Gent com Ray Dalio són els que tenen el poder i poden fer saltar una moneda. Són els reis de la currency trade (mercat de divises). BlackRock està gestionant aproximadament deu bilions de dòlars. Mira quants diners es mouen cada dia al mercat de divises i et quedaràs acollonit. Sóc capitalista, però aquest capitalisme no m'agrada! Per això, parlo de l'economia de casino.
Quin és el capitalisme que li agrada?
El capitalisme originari, el capitalisme de David Ricardo. Adam Smith va fer una bona feina, però el gran economista clàssic és Ricardo. És el mirall on em miro. Era jueu, el seu pare era anglès i agent de borsa i el va enviar a Holanda. Van treballar junts i no es van entendre, Ricardo va treballar com a operador i es va guanyar tan bé la vida que va plegar amb 30 anys. Els fonaments de Ricardo són millors que els de Smith.
Fotografia de Carolina Santos
L'avantatge comparativa/competitiva vs. la mà invisible.
Es parla molt d'Adam Smith, però no del seu tutor que és David Hume. Mare de déu si et poses a llegir el Tractat de la naturalesa humana! Smith és lògic, té l'ètica com a primer nivell i grans insights com l'equilibri o la divisió del treball, però no ho desenvolupa. L'especialització per transformar l'obrer en un robot? Creu que això millorarà la vida de la societat i per tant, serà bo per a tothom.
Ricardo fa una analítica molt profunda sense entrar en aquestes disquisicions i promou l'avantatge competitiva amb molt criteri. Per què sempre s'ha de ser competitiu? Si això vol dir buscar salaris baixos, malament anem. S'entenen les deslocalitzacions, però anem amb compte. La corba d'aprenentatge té un cicle i no és d'avui per demà. Quan ho aconseguim, ja busquem un altre lloc i no tothom dóna llibertat d'amortització. Mira els resultats, en fi... un disbarat! S'ha de gestionar millor l'escandall i un dels grans problemes de casa nostra és la productivitat que ve limitada pels funcionaris.
"Un dels grans problemes de casa nostra és la productivitat que ve limitada pels funcionaris"
Reivindico la gent, es parla molt de desigualtat i sempre hi haurà gent molt rica. No em preocupa gaire. No em val l'índex Gini, sinó que el segment de més avall tingui una renda disponible més que suficient per viure d'una forma raonable. El problema no és la distància, el problema és això. Si creixem, però els salaris no creixen... Ai si agafes els salaris de la mal anomenada transició - va ser una transacció- .
Al llibre parla també de rics, executors (polítics), banca, perifèrics (auditors i consultors), multinacionals, think tanks, periodistes, lobbies, clubs exclusius, complex militar-industrial, sistema jurídic….
Això és com una roda i hi ha un efecte de contagi, dels uns als altres. Qui té més poder? Els oligarques es troben a dalt de tot amb el shadow banking (banca a l'ombra). Això inclou molts fons d'inversió, fons sobirans que són els dels països que tenen petroli o excedent de tresoreria, els fons d'alt risc que són molt especulatius i poden desvirtuar qualsevol operació o els fons mutus que abans eren més respectables amb col·lectius com Calpers de l'escola pública de Califòrnia.
"Els polítics són treballadors ben remunerats i prou"
Alerta amb Rússia que té aproximadament un excedent de 750.000 milions de dòlars. Noruega ho ha fet molt bé, però el Regne Unit no. I després hi ha les autocràcies àrabs. Als Estats Units, les pensions són una altra pel·lícula i tenen estalvis per quan es jubilin. Han agafat tot el paquet i l'han posat en mans de BlackRock que té tant poder que pot fer el que li doni la gana! Els polítics són treballadors ben remunerats i prou.
Sense excepcions?
Al llibre El capitalisme i el seu setè de cavalleria, parlo de Franklin D. Roosevelt va ser l'últim gran polític que va tenir una capacitat sobrada d'actuació perquè era un home ric. No el tragaven ni els grans rics ni la dreta reaccionària, perquè era ric i com a tal feia el que li donava la gana sense dependre de ningú. Què pot fer un personatge com Joe Biden davant dels fons? Res, no té poder.
Institucions en quatre paraules: ideologia, economia, militar i política.
Del capitalisme tampoc m'agrada allò que Dwight D.Eisenhower i el general Douglas MacArthur van denunciar: l'aparell militar industrial dels Estats Units. Es va fer per assolir Pearl Harbour i no per la guerra d'Europa. És una gran mentida que la van guanyar els Estats Units, els guanyadors a Europa van ser els soviètics. Per lluitar al Pacífic, els americans van agafar les fàbriques d'automòbils i les van convertir en fàbriques de tancs, radars o ventiladors.
"El negoci de les armes és increïble: pots comprar míssils fent un renting"
Els americans no van donar res a Europa, però sí que van posar unes bones condicions creditícies. Quan va acabar la guerra i Japó va plegar, els americans es van trobar amb unes fàbriques impressionants per fer armaments i alguns van veure que era més rendible que fer béns de consum durador. El primer client va ser el Pentàgon. El negoci de les armes és increïble, però que fas si no hi han guerres? Conclusió: si no les tens, les fabriques. De lògica aristotèlica. Es poden comprar míssils balístics i que te'ls canviïn al cap de quatre anys si encara no els has utilitzat. Pots comprar míssils fent un renting.
Del renting dels cotxes al renting dels míssils.
Això és molt bèstia! La Guerra d'Ucraïna és la guerra d'Ucraïna. Una altra cosa són els efectes col·laterals. No oblidem que al Iemen fa cinc anys que hi mor gent a cabassos i no estem gens preocupats ni anem a manifestar-nos a Plaça Catalunya. I d'això se'n diu hipocresia.
Al llibre parla també del supermercat del vici.
El supermercat del vici està vinculat als productes financers. Abans demanaves un crèdit a un banc, miraven el projecte i demanaven estudis de viabilitat, però ara ja no és així. La millor etapa del capitalisme va ser l'any 1946 fins a la primera crisi del petroli de 1973 on el preu del barril del cru es va disparar. Això ha canviat totalment per les tecnologies de la comunicació i la informació, que han segrestat el món financer i l'han manipulat i transformat en una eina pròpia.
Amb la Guerra de Vietnam, Richard Nixon va trencar la paritat del dòlar i l'or. A partir de llavors, les divises es van quedar flotant en relació al dòlar i quan les coses floten, comença l'especulació. A Bretton Woods es va posar com a condició que els diners no es podien moure internacionalment. L'any 1971 es va fer una especulació d'estar per casa, però a finals dels 90 comença Internet que neix del Departament de Defensa i les eines es tornen més dolces. Qualsevol cap d'una institució sap que el mateix valor pot cotitzar d'una forma lleugerament diferent en dos mercats i és precisament amb el diferencial on es guanyen molts diners. La Borsa és per a gent que té molts diners, sinó val més no anar-hi a fer ximpleries.
"La Borsa és per a gent que té molts diners, sinó val més no anar-hi a fer ximpleries"
Abans hi havia un balanç clar de l'actiu i del passiu, fins que un cap de setmana de festa a JP Morgan se'ls hi va acudir titularitzar els actius i col·locar-los al mercat. Els Estats Units són la mare de la criatura on tota la cadena es forra fins que algú es queda la patata calenta. Hi ha la línia de mercat dels famosos Ninja, però aquests no tenen actius. A casa nostra es van assabentar de tot això l'any 2008, però la crisi era el 2007.
"No hay crisis", va dir el llavors ministre Pedro Solbes.
Abans es donava la hipoteca i es posaven els mobles del pis. Hi havia unes bestieses demencials fins que tot això va rebentar. El supermercat del vici vol dir que Lehman Brothers encara s'està liquidant perquè té coses al mercat i això no es diu. AIG va fer fallida, però se la va salvar. Per què AIG, sí i Lehman Brothers, no? Hi ha moltes incògnites sobre això perquè diuen que si deixava caure AIG, llavors Goldman Sachs i Morgan Stanley anaven darrere perquè tenien molts paquets de Credit Default Swap (CDS) que és un altre invent del supermercat del vici.
"¡Roosevelt i Keynes van salvar el capitalisme!"
Si assumeixes riscos per la compra d'actius financers, ho has de poder assegurar. Vendre riscos, sense saber de què, per aplicar-ho on et doni la gana és d'una finesa intel·lectual que se m'escapa. Amb els CDS s'han fet autèntiques aberracions, assegurant la casa i després cremant-la. Al llibre explico com la banca va ser salvada.
“Criticar la banca o les multinacionals és perseguir fantasmes”, assegurava Roger Vinton en una entrevista a VIA Empresa.
La banca i les multinacionals s'escaquegen perquè compten amb la col·laboració entusiasta dels polítics. Després de l'etapa Roosevelt, va haver-hi un moviment del liberalisme reaccionari. No té res a veure amb el liberalisme de veritat que neix amb John Stuart Mill. Agafen a Milton Freedman que tenia idees raonables en política monetària i l'utilitzen com volen. A Roosevelt no li van acceptar que un "pijo" com ell fes el que va fer, però Roosevelt i Keynes van salvar el capitalisme. De Dexter White se'n parla poc, però va ser l'home del Tresor i company de Keynes a Bretton Woods. Ells van salvar el capitalisme!
"Els Estats són el poder executiu amb funcionaris i treballadors del gran capital"
L'eslògan era més mercat i menys Estat. El Leviatán no m'agrada perquè es van passar de rosca quan van privatitzar a favor de qui els hi interessava. El pensament neoliberal contra l'Estat canvia amb el temps i se n'adonen que no és un bon camí, així que agafen l'Estat i el posen al seu servei. A mi m'agrada dir que posen l'Estat en nòmina. Biden té diners, però no és ric i volia que l'home fort de BlackRock fos secretari del Tresor. Va dir que no.
Vivim en l’era dels Estats, les multinacionals o els oligarques?
L'Estat som tots perquè som els contribuents. El bail out (rescat) es fa amb diners nostres. En termes operacionals, els Estats són el poder executiu amb funcionaris i treballadors del gran capital. L'altre capital és el shadow banking (banca a l'ombra) que té parents a grans multinacionals. Si mires les 20 empreses amb més capitalització borsària del món, veuràs qui domina la tecnologia.
Avui guanyen més diners amb el finançament que amb la venda de l'actiu. Alerta si remuneres l'interès a llarg per sota de l'interès a curt. Hi ha una expressió americana que diu així: val més ser un maker o un taker? Abans era ser un maker i produir, ara és ser un taker i prendre. Finance, Insurance i Real Estate (FIRE) són els amos del "cotarro" controlat pel Shadow Banking (banca a l'ombra). Les multinacionals s'enriuen, però ja no tallen el bacallà. La millor fotografia d'una companyia és la capitalització borsària.
"Finance, Insurance i Real Estate (FIRE) són els amos del "cotarro" controlat pel Shadow Banking (banca a l'ombra). Les multinacionals s'enriuen, però ja no tallen el bacallà"
Abans, la gent de Catalunya es fixava molt en el patrimoni però avui en dia, el patrimoni no val res. És líquid o no? El que val és si l'aixeta està oberta i hi surt aigua cada dia: la renda, no el patrimoni. Les rendes de treball a la nostra societat sempre estan perjudicades.
La democràcia és el millor sistema polític i el capitalisme és el millor sistema econòmic? Capitalisme i democràcia són incompatibles?
Aquesta és la gran pregunta. Estem davant d'un fenomen estrany i parlo de dues escoles de capitalisme: liberal meritocràtic (els Estats Units) i capitalisme polític (La Xina). Aquesta és la teoria del Branko Milanovic que discuteixo en referència al capitalisme polític. Crec que tota activitat humana és política i per això som animals socials. Prefereixo utilitzar el terme dels xinesos: economia socialista de mercat. La Xina és un país capitalista que mou el món i tiren endavant més enllà de qualsevol guerra. El seu estil és fer les coses sense massa soroll, com la famosa ruta de la Seda. És un capitalisme de mercat, però amb uns patrons clars que guien l'assignació de recursos.
Mentrestant, el món occidental s'inventa que Jack Ma s'ha mort. Hi ha una generació de joves executius xinesos desconeguts, entre 35 i 40 anys, que van ser educats a Harvard, Stanford o Chicago i tenen una gran formació acadèmica. No oblidem els pensaments de Tao Tse i Confuci, tranquils però que tiren endavant. Veurem què passa quan s'incorpori aquesta generació, que és orgullosa i considera que el futur és seu i no dels Estats Units que és el país antic on es van educar.
Quan cau el mur de Berlín, la Unió Soviètica era la segona economia del món i avui ja està fora del Top 10. Tenen la tecnologia militar i la capacitat nuclear, però la Xina va al seu ritme i vol dominar el món. És repetir el model anglès del XVIII i el model nord-americà del XIX i el XX.
El capitalisme té data de caducitat? Noves tecnologies, oligopolis, finances…
Potser té data de caducitat, però no mentre no hi hagi alternativa. El capitalisme té una capacitat única de transformació. Durant la I Guerra Mundial, els governs dels països occidentals van fer boicot i cordó sanitari a la revolució soviètica. Lenin va considerar que el Tsar s'havia equivocat entrant en guerra i va pactar amb els alemanys. Es va produir un enfrontament directe entre els aliats i Alemanya, amb la Unió Soviètica a la distància i un cop guanyada la guerra es va fer el tractat de Versailles que és una barbaritat. Keynes va plegar per això i va escriure el llibre Les Conseqüències econòmiques de la pau, on es poden trobar algunes raons que expliquen el renaixement del nazisme.
"Tothom està endeutat i es viu del deute"
Quan acaba la II Guerra Mundial, els dolents ja no són els nazis sinó els soviètics i per això es crea la OTAN. Vladimir Putin ja va avisar. El capitalisme va fer un gir per deixar de ser dur i passar a tenir el suport de la socialdemocràcia i crear l'Estat del benestar on no es maltracta els treballadors. Amèrica va aconseguir unes prestacions interessants amb el New Deal i Roosevelt. De l'any 1947 al 1973 és el capitalisme dolç, dels telèfons blancs i una classe mitjana que tira endavant.
Quan cau el mur de Berlín, ja pots tornar a fotre canya, ajustar salaris i tractar malament. Keynes ja ho va avisar dient que si s'ajustava tant, els treballadors no comprarien els productes que es fabricaven. Quan es fa una fabricació en sèrie, s'ha de vendre i la gent ha de tenir diners per comprar. Com tenen la capacitat de compra? Perquè s'endeuten, tant els Estats com les famílies. Tothom està endeutat i es viu del deute! Hi ha molta gent que li costa arribar a finals de mes i això és un drama i m'emprenya molt com a home d'empresa. Estic a favor del stakeholder perquè crec que l'empresa té l'obligació de remunerar l'accionista, el treballador i a la societat en el seu conjunt. No es pot créixer estafant als teus proveïdors. On anem així?
Critiquem molt el sistema polític i econòmic, però podem i el volem canviar?
Hi ha un desajust entre democràcia i capitalisme amb aquesta nova transformació i no es tracta de reformular, sinó de fer autocrítica i replantejar-ho tot. No hem parlat de l'efecte col·lateral sobre el medi ambient i què hi diuen els xinesos quan ara els hi parlen de descarbonitzar l'economia, ara que practiquen el capitalisme de l'Europa del segle XIX on es van fer autèntiques aberracions. La Muralla Xinesa, que expressa el tancament simbòlic de l'imperi xinès al segle XV, no és un objecte turístic. És com l'autarquia: quan et tanques, no entra res: ni producte, ni idees ni innovació.
La independència de Catalunya era i és un bon negoci?
Des d'un punt de vista purament (macro)econòmic, és evident que Catalunya té recursos més que suficients per fer viable la seva independència. Això és indiscutible i t'ho dirà qualsevol persona seriosa. En termes d'evolució econòmica, no hi ha hagut canvis substancials però sí que n'hi ha un d'important: el comerç exterior i domèstic. Hi ha quasi un 70% de la nostra producció que es queda a Catalunya o va a l'exterior. La quota espanyola no supera el 30%.
"És evident que Catalunya té recursos més que suficients per fer viable la seva independència"
Sobre les viabilitats? Tot és viable. No hi ha dubte que Catalunya és viable, i què vol dir això? Viable vol dir que és un país, societat o família que sap gestionar l'equilibri entre ingressos i despeses.
Catalunya ho sabria gestionar?
I tant! No dic pas que ho hagin de fer els nostres gestors d'ara, però al món hi ha molts catalans amb una capacitat solvent. Tenim un esperit comercial i d'emprenedors que no ens poden prendre. I no parlo de fer aplicacions de les quals ja estan farts a Silicon Valley. Josep Pla deia que érem comerciants perquè som una terra de pas i per la nostra costa hi ha passat i hi passa tothom. Quan tens gent que passa per casa teva, has de ser comercial. L'esperit comercial neix de la integració i la relació. Qui va a Madrid?
“Madrid ha passat de pasturar ovelles al private equity, sense fases intermèdies”, escriu.
En una conversa amb un amic americà em va explicar que quan era jove, el seu pare li va regalar un viatge a Europa i li va dir que anés a un lloc on haguessin passat els jueus, els romans o els àrabs. Per Madrid no hi han passat cap dels tres perquè està "in the middle of nowhere". L'any 1.000, a Madrid tot eren ovelles i cabres. De la cabra a Internet, sense fases intermèdies. No va haver-hi capitalisme mercantil. L'amic americà va anar anys després a Madrid i em va dir que era com Dallas.
"Madrid ha passat de la cabra a Internet, sense fases intermèdies. No va haver-hi capitalisme mercantil ni jueus, ni romans ni àrabs"
Tornant a Catalunya, la independència sí que és viable. Ara bé, els polítics que tenien aquesta voluntat d'empènyer la independència no va ser capaços de separar-ho i gestionar-ho degudament. Hi han dos tipus de patronals: grans empreses i petites/mitjanes empreses. Com a empresari no m'he assegut mai amb cap patronal perquè no m'agraden. L'Adam Smith deia que quan es reuneixen dues patronals és per apujar un preu. Alemanya no ha prosperat pel creixement de les grans empreses, sinó per les companyies mitjanes molt especialitzades i que fan molt bé el que han de fer.
La informació és poder?
“Els mitjans avui en dia són indústries que fabriquen productes ben elaborats, que arriben a conformar uns públics homogenis, incapaços de desenvolupar una mínima capacitat crítica. Són màquines d’adoctrinament que mesclen informació i opinió amb l’objectiu d’arribar a aquest estadi que Walter Lippmann va anomenar manufacturing consent, és a dir, fabricar consentiment per arribar a controlar les ments de la massa poblacional”, escriu.
La informació abans era molt poder, però avui en dia és l'instrument que utilitza el poder. Abans hi havia alguns mitjans independents. A la meva generació anàvem a París reivindicant Le Monde. Avui en dia és infumable. Si mires qui són els accionistes, ho entens tot. Vaig comprar accions d'El País quan va néixer, però ara és infumable. No es fa un tractament rigorós.
Si vens de Mart i llegeixes els diaris resulta que la Guerra d'Ucraïna és la guerra que s'ha inventat Putin contra el món. Crimea, Dombás, els militars, l'orgull rus.... Els mitjans fan una lectura penosa, entre bons i dolents. D'això se'n diu maniqueisme. Es podrien haver signat els acords de Minsk; enviar armes a Ucraïna és una salvatjada. Fins i tot, Recep Tayyip Erdoğan està fent d'home de pau des de Turquia.
Un últim aprenentatge de vida.
No em diguis què vols fer, sinó fes-ho. Moltes coses queden bloquejades perquè la bona gent no té capacitat d'anàlisi i triga massa en la presa de decisions. L'economia es produeix quan es fan coses, no quan es pensen. Deixem pas a aquells que tenen la capacitat de fer coses.