Entretinguts com estem amb koldos, martingales judicials i pactes diversos, hem fet com si no hi sentíssim a propòsit dels tambors de guerra que han anat proliferant a Europa durant les darreres setmanes. L’expansionisme militar rus i un eventual retorn a posicions aïllacionistes dels Estats Units, si al novembre torna a guanyar Trump, són en l’origen de dos missatges que es complementen: el d’un eventual conflicte directe amb la Rússia de Putin i la necessitat d’assumir més despesa en defensa si Trump tendeix a desentendre’s de la seguretat europea i del conflicte d’Ucraïna. Tanmateix, potser el primer, el del conflicte, només serveix per justificar davant l’opinió pública europea el segon, el rearmament.
El propòsit d’aquest article no és valorar la bondat d’aquest escenari bel·licista, sinó avaluar-ne l’eventual impacte sobre la nostra economia. És un propòsit tan arriscat com necessari per ajudar a conformar una visió col·lectiva d’un escenari de futur immediat i probable.
El sentiment antibel·licista
A Catalunya fa dècades, per no parlar de centúries, que tot el que soni a militar ens fa angúnia. L’experiència, des de fa més de 300 anys fins ara, d’hegemonia militar espanyola ens fan desconfiar de tot el que ens recordi tambors i cornetes. Tanmateix, una societat que vol aspirar a disposar dels instruments d’un estat propi ha d’assumir també les parts menys amables del poder.
A l’Europa liderada per Alemanya li passa també una cosa semblant a Catalunya. El profund i encara recent trauma de la Segona Guerra Mundial ha provocat que la majoria dels països es conformessin amb el paraigua militar, i nuclear, americà i limitessin les seves inversions i esforços en defensa. El mateix podríem dir del Japó.
L’experiència, des de fa més de 300 anys fins ara, d’hegemonia militar espanyola ens fan desconfiar de tot el que ens recordi tambors i cornetes
A Europa, en són excepció els britànics, bastió inexpugnable contra el nazisme, però ara fora de la UE. I França que, amb la seva habilitat diplomàtica tradicional, aconseguí asseure’s a la taula dels vencedors i desenvolupà una força atòmica limitada però amb prou capacitat dissuasiva. I ha estat precisament el president francès, Macron, qui ha deixat anar un missatge més bel·licista: una eventual participació directa de soldats europeus per defensar Ucraïna i l’oferiment d’eixamplar el paraigua nuclear francès a tota Europa, Turquia inclosa.
El compromís del 2%
Fa anys, des d’abans de Trump, que des dels Estats Units es reclama més implicació europea en les despeses de defensa. De fet, existeix un acord a l’OTAN perquè els membres europeus augmentin la despesa militar fins a arribar a l’equivalent del 2% del PIB. El govern espanyol ja va augmentar l’any passat en una dècima de PIB aquesta despesa (fins a l’1,23% del PIB), amb l’objectiu explícit d’arribar al 2% el 2029.
A banda del Regne Unit (2,2%), la gran majoria de països europeus estaven, en dades del 2022, per sota d’aquest objectiu del 2% de despesa militar en relació amb el PIB. Ni tan sols França (1,9). Alemanya (1,4) i Itàlia (1,7) són els altres grans estats europeus que no assoleixen la fita marcada. Després, hi ha casos molt particulars, com els països bàltics o Polònia (aquesta amb el 2,4% del PIB dedicat a defensa), on l’urpa de l’os rus es veu més propera. Un altre cas singular és el de Grècia (3,7), en aquest cas temorosa de l’expansionisme turc.
Fem servir l’indicador de la despesa militar en relació amb el PIB perquè volem incidir en l’esforç que fa l’economia de cada país. Tanmateix, en termes absoluts, el rànquing no hi coincideix pas. Els Estats Units, amb 877 milers de milions de dòlars, destina el 3,5% del PIB a despesa militar. El segueix la Xina, amb 292 milers de milions (però només l’1,6% del PIB). I Rússia, amb 86,4 milers de milions de dòlars que representaven el 2022 el 4,1% del PIB.
Canons o mantega?
Aquest és el cèlebre dilema plantejat per la jerarquia nazi a la població alemanya. Burro o cannoni, en versió de la Itàlia feixista. De fet, si no mantega, molts altres aliments van sortir de l’Espanya franquista cap a l’Alemanya nazi mentre aquí es passava fam i racionament. Però en qualsevol cas, la dicotomia ha fet forat en el pensament col·lectiu i armament o despesa militar i benestar de la població semblen conceptes antagònics.
De fet, dels Estats Units s’ha argumentat sovint que el detonant de la cursa la caiguda del règim soviètic va ser la cursa d’armament, a causa del sobreesforç que, amb una economia molt més petita, aquests darrers havien hagut de fer per mantenir la pugna militar amb Occident. I en concret es parla del famós, en el seu moment, escut antimíssils.
En realitat les causes de la caiguda soviètica són molt més complexes i provenen fonamentalment de la manca de flexibilitat i d’eficiència per aconseguir uns nivells de creixement real similars als occidentals. En aquesta equació de despesa militar en relació amb el PIB, és en el denominador on es troba la causa immediata de l’enfonsament soviètic.
Si repassem els països que hem enumerat abans i algun altre d’addicional, veiem que no hi ha una relació de causa-efecte entre esforç militar i creixement de l’economia. Començant pels Estats Units, el que fa una despesa absoluta -i també una de les més elevades en termes relatius- entre les economies més importants. Un altre exemple és Israel, amb una despesa militar del 4,5% del PIB i una economia que fins ara ha estat ben pròspera.
Elevats esforços en despesa militar -Rússia, Grècia- conviuen amb resultats econòmics mediocres
D’exemples contraris, també n’hi ha. Elevats esforços en despesa militar -Rússia, Grècia- conviuen amb resultats econòmics mediocres. Per tant, caldria redefinir la proclama nazi per un canons i/o mantega. Depèn de com ho facis.
L’origen militar d’Internet
Per desmitificar la relació del PIB amb la prosperitat, ens explicaven a la facultat que si tothom es dediqués a fer forats a terra i a tornar a omplir-los -sempre que se’ls pagués, és clar-, pujaria el PIB però no pas el benestar de la població. O amb l’exemple d’eventuals prestacions a les mestresses de casa o al treball no remunerat en general.
Podríem estendre el concepte a la indústria d’armament i a la despesa militar en general, però no té per què ser literalment així. No és el mateix que et dediquis exclusivament a comprar armes que no pas que també en produeixis per un volum similar. O que facis exportacions netes. La indústria d’armament pot ser igual d’important i de transcendent per a l’economia que la de produir vehicles civils, per exemple. O més. L’efecte multiplicador i d’arrossegament -subministraments, salaris, beneficis- pot ser prou semblant.
Encara més, en la mesura que la indústria d’armament es caracteritza per la contínua necessitat d’innovar per millorar les prestacions respecte a la dels potencials enemics, les millores assolides es poden traslladar fàcilment a finalitats i productes civils. Això és el que va passar després de la Segona Guerra Mundial, amb un gran desenvolupament de nous materials que es van aplicar a la indústria, des dels vehicles fins als electrodomèstics passant per la farmàcia i la medicina en general. Recordem, més recentment, que en el seu origen (1969), Internet va ser una fórmula de comunicació interna de caràcter militar (ARPANET). En darrera instància, un fenomen similar, però molt més important -pels recursos que s’hi dediquen-, a la indústria espacial.
La palanca del finançament europeu
Hi ha un element decisiu en la proposta europea -de Von der Leyden- sobre rearmament, més enllà d’assolir el compromís ja adquirit del 2% del PIB en despesa militar. I es tracta de replicar el que es va fer primer amb les vacunes de la covid-19 i després amb els fons Next Generation. Compres conjuntes europees per aconseguir millors condicions econòmiques -a banda de resoldre la compatibilitat de les diferents armes- i finançament a càrrec dels pressupostos europeus. Més concretament de bons emesos amb la garantia de la Unió Europea. Això vol dir que, a curt termini, els recursos no anirien en detriment de la despesa habitual dels pressupostos de cada estat. De la mantega, vaja. I evidentment, les condicions financeres serien les més favorables possibles donada la màxima qualificació internacional del deute emès per la Unió Europea.
L'Estat, sobretot des de l’època franquista, ha ubicat les fàbriques d’armes ben lluny de la frontera francesa
L'Estat, sobretot des de l’època franquista, ha ubicat les fàbriques d’armes ben lluny de la frontera francesa i d’eventuals atacs aliats. El Marroc, aleshores, no comptava com amenaça. Navantia, hereva de la famosa Bazán, té les principals drassanes i instal·lacions a la badia de Cadis i al Ferrol (del Caudillo, en època franquista). Airbus Defence (antiga CASA), té els principals centres de treball a Getafe (Madrid) i a Sevilla. Urovesa, fabricant de vehicles militars, també és a Galícia. A curt termini, és aquí on hi hauria el principal impacte d’un augment de la demanda d’armament espanyol.
Catalunya, on la tradició metal·lúrgica prové en part de la producció bèl·lica -sobretot al Ripollès, per les mines de ferro-, qualsevol indústria d’armament quedà desmantellada amb el franquisme. Foren els casos de l’Hispano Suïssa i l’Elizalde, que produïen motors d’aviació i blindats objectius preferents dels bombardejos sobre Barcelona. Així com durant la Guerra del 36, en què el conseller Tarradellas aconseguí reconvertir bona part de la indústria del metall en proveïdora bèl·lica -a Terrassa, Manresa, Reus i Sabadell, aquestes vinculades als aeròdroms-, eventualment alguna empresa actual podria eixamplar la seva activitat cap a l’armament. Ja s’havia parlat d’algun eventual participant en la reindustrialització de Nissan.
L’armament, que és cada cop més sofisticat i amb més components tecnològics, podria ser proveït de programació per part del clúster del sector que ja existeix a Catalunya, començant per importants proveïdors d’Airbus. En tot cas, el rearmament tindria, a curt termini, efectes limitats sobre l’activitat productiva catalana.
Conclusions
Per acabar, vull remarcar que aquest article no pretén defensar el rearmament o la indústria militar. Tanmateix, hem de reconèixer que no podem aïllar-nos del món occidental en què vivim i que la decisió d’incrementar la despesa militar i d’armament ens vindrà donada i ni tan sols el govern espanyol pretesament més progressista podrà restar-ne al marge.
Haurem de fer tot el possible perquè els eventuals efectes positius que pot tenir la despesa militar reverteixin en la competitivitat de la nostra indústria
Considerant el rearmament com una condició externa en què difícilment podrem influir, haurem de fer tot el possible perquè els eventuals efectes positius que pot tenir aquesta mena de despesa i d’inversió reverteixin al màxim en la competitivitat de la nostra indústria i serveis annexos i, en darrera instància, en la millora de la qualitat de vida de la nostra societat. Sempre que no l’haguem de fer servir gaire, és clar.