En Josep Maria Via és un especialista en salut. És metge, doctor, és clar, però de molt aviat va tenir oportunitat de dur a terme feines de planificació i gestió de la sanitat. Va viure el període en què es va crear el conegut model sanitari català que ara està en risc. Per això va ser directiu de l’Institut Català de la Salut i del Servei Català de la Salut (1984-1994), col·laborant amb els ja mítics Josep Laporte i Xavier Trias. Entre 1997 i 2000 va ocupar el càrrec de secretari del Govern i de Relacions al Parlament de Catalunya. La fama del nostre model sanitari, que ell havia ajudat a construir, el va portar a treballar com a assessor de governs i empreses privades del sector salut d’Europa, d’Amèrica i d’Àfrica. Li dol veure com, de mica en mica, aquell sistema que havia estat una referència mundial, s’ha anat desmuntant per mor de la demagògia i el tripijoc polític.
La sensació que tothom té, en aquests moments, és que els serveis públics estan fent figa. I, en el cas de la sanitat pública, no se sap on és el problema...
És que el problema no és únic. Els fronts són diversos. I estan fallant tots al mateix temps. És com un malalt a qui li comencen a fallar diversos òrgans al mateix temps. Mentre n’arregles un, se n’espatlla un altre...
Comencen a fallar? Vols dir que el tema ve de lluny?
Sí. El deteriorament lleu s’inicia a final dels 90 i comença a greujar-se a partir del 2005, 2006. S’han anat acumulant els problemes i ara donar-los solució ha esdevingut enormement difícil. De fet, del model sanitari català que deies, pràcticament només en queda el nom. Problemes d’organització, manca de professionals adequats, manca de diners... Però, vaja, dels elements clau del model, la separació de funcions de compra i de provisió de serveis ha sucumbit en mans del poder politicoadministratiu que, a poc a poc, l’ha anat colonitzant amb el model funcionarial més ranci. El contracte que havia de regular aquesta relació, és paper mullat. Per què, si ja he colonitzat el proveïdor, he de fer un contracte amb mi mateix? En fi... Destrucció de l’autonomia de gestió, politització de la governança... Sintèticament, podríem dir que l’origen de tot, està en un problema organitzatiu que forma part d’un sistema de vasos comunicants, amb la politització i l’administrativització i l’ànsia que tot esdevingui públic, de fons.
"Del model sanitari català que deies, pràcticament només en queda el nom"
Es tractava, doncs, d’una col·laboració publicoprivada en tota regla
Sí, sí. El sistema sanitari català se suportava -encara s’hi aguanta com pot, malgrat estar danyat- sobre una col·laboració publicoprivada que permetia oferir uns serveis de qualitat amb uns costos raonables. Catalunya, de sempre, havia gaudit d’un sistema sanitari mixt, ric i divers: els ajuntaments -normalment promovent fundacions-, centres sanitaris d’ordres religiosos, d’entitats com la Creu Roja, de mutualitats d’assegurances privades. Tots ells de naturalesa jurídica privada i sense ànim de lucre. Amb aquests s’hi afegien una minoria de proveïdors privats amb ànim de lucre i, la posició pública amb règim pressupostari públic i laboral funcionarial era minoritària. Era clar que la naturalesa jurídica del sistema sanitari era pública amb un sistema de provisió mixt, basat en el concepte d’aprofitament de totes les infraestructures existents i l’optimització del dispositiu a l’abast. Aquests centres, tenien propietat aliena a la Generalitat, tenien òrgans de govern autònoms que triaven gestors que també tenien autonomia professional. La naturalesa jurídica diferent permetia celebrar contractes entre comprador públic i proveïdor mixt en els que s’establia allò que se’ls demanava i la contraprestació econòmica. Lluny de l’assignació pressupostària pública. El personal no era funcionari. Tenien contractes laborals. De tot això, no en queda gairebé res.
Quin paper hi jugaven les mútues?
Pel que fa a la part de la cobertura asseguradora, a partir del 1986, tothom va passar a tenir cobertura pública universal i, a Catalunya, per tradició històrica, fins a un terç de la població, aproximadament, tenia contractada una pòlissa de salut privada que li solucionava l’atenció de baixa complexitat, diguem-ne la “senzilla”. Això descarregava a la sanitat pública d’una part dels tractaments: visites mèdiques, intervencions de complexitat baixa-moderada i serveis que en podríem dir de confort, com el seguiment de l’embaràs per parir en condicions hoteleres més confortables.
I tot això funcionava?
És clar. No he inventat jo el fet que la nostra sanitat fos qualificada de les millors d’Europa. L’accés era ràpid i fàcil i l’atenció de qualitat.
Aleshores, sembla que tot és fruit d’una modificació, no pas per mal funcionament, sinó per altres raons.
El problema està en una coalició formada per polítics, sindicats, alguns mitjans de comunicació fortament ideologitzats, certs activistes socials i, molt important, funcionaris d’elit com els de la Intervenció General de la Generalitat o la Sindicatura de Comptes. Almenys així era al principi d’aquest terrabastall. Avui, més que ideologia, el que els mou és garantir llocs de treball funcionarial de per vida, amb els millors sous possibles. Si es miren els pactes de govern arreu (Generalitat, ajuntaments, etc.) es tracta de cadires. Perquè no n’hi ha prou amb públic -la titularitat del servei sempre ha estat pública, de la Generalitat-. Tot ha de ser públic i, a més, funcionarial!
Llavors, per què parlen de privatització si el que s’ha produït és el contrari?
En primer lloc, pel que he dit. Perquè ignoren que el caràcter públic o privat d’un sistema no ve determinat per la naturalesa jurídica dels proveïdors, sinó per la del responsable de planificar, comprar i finançar els serveis sanitaris que, evidentment és públic: el sistema politicoadministratiu. Posem per cas, la Mútua de Terrassa. Entitat privada, d’origen mutual, sense ànim de lucre i que històricament ha fet una gran labor social, integrada al SISCAT. El que volen els amants del “tot públic” és substituir la comptabilitat d’empresa que permet controlar resultats, i canviar-la per la comptabilitat pública basada en el control de procediments i, sobretot, acabar amb els contractes laborals dels treballadors de la Mútua, substituint-los pels que tenen els professionals estatutaris de l’ICS, a tots els efectes funcionaris públics. Es perd el concepte servei eficient: no hi hauria ni balanç de situació, ni compte de resultats, ni amortitzacions planificades.
La veritat és que, ara, l’usuari no està content...
El sistema era tan apreciat per l’usuari que, ajudat per l’eliminació d’alguns beneficis fiscals -tot cal dir-ho- el nombre de clients de les mútues va baixar. Abans que es carreguessin el model sanitari català, el ciutadà gaudia d’un bon servei més eficient que l’actual, tant professional com econòmica. Era un sistema de mútua confiança entre comprador i proveïdor. El problema greu és que aquesta confiança ja no té cabuda, perquè comprador i proveïdor, de facto, són el mateix. Es persegueix un centralisme en la gestió amb un nivell d’ingerència insuportable. L’autonomia de gestió que no para d’anar a menys, feia que els gestors se sentissin responsables de la seva feina i dels seus resultats. Ara, la ingerència en la gestió dels centres ha provocat que els que els gestionaven se’n rentin les mans. S’han carregat el principi de responsabilitat professional dels gestors i han substituït els membres independents dels òrgans de govern, per funcionaris i titelles polítics. “Ho vols controlar tot i dir-nos com s’han de gestionar els centres? Doncs que vingui el teu comissari polític i ho faci!”, aquest és l’efecte final: una organització burocratitzada, farcida de funcionaris i d’una eficiència realment a la baixa. I el servei al pacient se'n ressent. Ara el mercat de les mútues torna créixer amb una tal magnitud que ja comencen a tenir llistes d’espera, també.
Vols dir que els polítics que han governat els darrers decennis tenien ànsies de model soviètic?
No diria tant, però vaja... De forma irònica podríem parlar del “Complex Sanitari Industrial”. El sistema s’enfronta a una batalla de simpaties ideològiques i una lluita per controlar la repartidora de “cadires i paguetes”. Ens hem allunyat d’un model que regeix a molts països entenimentats. I no només en l’àmbit sanitari. En general. Per què l’administració pública no pot funcionar amb empleats i han de ser funcionaris? Aquesta mentalitat ha enfonsat allò que funcionava. I s’ha fet amb una ignorància i, sovint, amb una mala intenció impressionant. Perquè s’intoxica a l’opinió pública. Es diu que s’està davant una privatització pel simple fet que els que donen el servei no són funcionaris, sinó empleats. Ni que siguin públics.
"El sistema s’enfronta a una batalla de simpaties ideològiques i una lluita per controlar la repartidora de 'cadires i paguetes'"
Recorda aquell nen petit que es vol menjar el puré ell, tot sol, sense ajuda i se l’acaba tirant per sobre i muntant una desgràcia...
Sí perquè, ara, la desorganització i el descontrol són colossals. Arribant-se a nivells de conflicte d’interès flagrants. Hi ha directius del CatSalut que al matí fan la feina funcionarial i a la tarda s’asseuen a l’òrgan de govern del proveïdor del qual durant el matí han decidit l’assignació pressupostària anual que li atorgaran via contracte per guardar les aparences. La falta de rigor econòmic, d’eficàcia i eficiència en la gestió han convertit la sanitat catalana en un monstre ingovernable. Diria que gairebé impossible de controlar. Abans els proveïdors competien per donar un bon servei, ara se’ls hi fa aquesta assignació pressupostària, com si fossin un organisme públic. I es perd tot l’incentiu.
I els professionals com ho viuen? Perquè, és clar, se’ls paga poc, se’ls exigeix molt i, després, se’ls compensa amb aplaudiments des del balcó de casa...
Sí, realment som davant d’una situació de vocació pura, per no dir de voluntarisme. Un bon metge quan ha acabat de formar-se ha emprat deu anys de la seva vida. I amb el doctorat, més anys encara. I tot per cobrar, quan comença, uns 3.000 euros nets al mes amb guàrdies incloses. Si, a sobre, se’ls tracta malament, el futur és negre. Mira, l’any passat s’han col·legiat a Barcelona uns 2.500 metges. Però, atenció, gairebé el 60% han estat metges que han vingut de fora la Unió Europea (UE). I 1.000 ho han estat sense títol d’especialitat. Si algú es pensa que això és sostenible i no destrossa el sistema, ni el país, que m’ho expliqui.
Venen de fora la UE pels salaris que es paguen, suposo...
És clar. El salari mitjà d’un metge -que combina el treball entre el sector públic i el privat- a Catalunya està en uns 51.000 euros. A Itàlia en cobren 63.000, i a França 88.000. No parlem d’altres països...
La meva opinió és que tenim un estat del benestar que no podem mantenir. No només a la sanitat, també a l’educació, al transport, etc.
Jo crec que el fet és evident, però ningú ho vol dir perquè fa lleig. Però tot es va degradant. Catalunya ha passat de 6 milions d’habitants a 8,2 milions. Però els serveis socials no s’han adequat. Ni tan sols per al 30% que significa d’increment de població quan, de fet, hauria d’haver estat molt més perquè la majoria dels nouvinguts són usuaris nets dels serveis socials. El sistema està col·lapsat. La llista d’espera consolidada de tots els serveis (cirurgia, proves i consultes) estava l’any 2017 en 700.000 persones. Avui està en 950.000. Ja era una barbaritat el 2017!
Aleshores, més diners?
Catalunya té un dèficit fiscal amb Espanya del qual se n’ha parlat bastament. I no fem el que calia per solucionar-ho. Aquest dèficit, probablement impacti més en la inversió i el manteniment de les infraestructures -també sanitàries-. Però tenim un gran problema de finançament de la despesa ordinària, del dia a dia. I amb la desorganització que hi ha, no sembla segur que només amb més diners solucionin gairebé res. Ara, amb menys diners, que és el que està previst per aquest any, sense atacar els problemes estructurals i fins i tot solucionant-ne alguns, evidentment tampoc. Ho dic perquè els pressupostos d’aquest any 2026 -que sembla que s’aprovaran- destinen 2.200 milions menys dels que es van gastar l’any 2025. Un 13,7% menys. I això no es publica.
Quin és el futur?
La veritat és que és un cas com un cabàs, i arreglar-ho sembla una tasca impossible sense realment trencar esquemes. Molts esquemes. De fet, seria tan senzill com tornar al punt de partida i desfer els disbarats que han portat a destruir el model del 1990. El grau d’irresponsabilitat política no ha parat de créixer, arribant a nivells preocupants.
Es podria resoldre, en bona mesura, amb el copagament, com fan la majoria dels països europeus, més rics que nosaltres...
No sé si resoldre. Però ajudaria. Ara bé, “con la Iglesia hemos topado”. D’aquest tema, com de tants altres, el populisme d’esquerres va dictar no parlar-ne. I avui és intocable. Ja no hi ha partit polític que s’hi atreveixi. I amb actituds com aquesta, el problema només pot anar a pitjor. És trist, però és així...