Una sanitat 'low cost' per a un país mal governat

03 de Març de 2026

Llegeixo les queixes dels metges que treballen per a les mútues -bé, ara són asseguradores mèdiques-. Tenen raó. Cobren massa poc. La culpa és difusa i, probablement, el país és com és. Tanmateix, hi ha un desencadenant, com sempre: la mala governança.

Catalunya és un país que, els darrers 25 anys, ha anat empobrint-se. Tot s’ha tornat més restret. Aquest fet ha tingut lloc encaixant amb la mentalitat secular catalana que diu “pobrets però alegrets” i que ajudada per uns governs progres -no confondre amb progressistes- han portat a la misèria molts sectors. Un d’ells, la sanitat.

La sanitat catalana es va construir amb la realitat: una seguretat social burocratitzada -recordem-ho, creada pel franquisme- amb un teixit mutual molt gruixut i estès, centres de l’Església, de la Creu Roja, hospitals municipals... Un coixí que s’havia creat, bàsicament, amb la mentalitat catalana de no confiar en l’estat i espavilar-se. A més, les mútues venen d’antic, de l’època industrial, i s’havien construït per necessitat, per cobrir unes necessitats que l’estat d’aleshores no cobria. Aquest gruix de societat civil es va mantenir durant el franquisme perquè, es digui el que es digui, aleshores els catalans sabíem que l’enemic estava a Madrid. Ara Catalunya ha entrat en decadència arran de la mort del dictador, perquè hem passat a creure que a Madrid ens són amics, i més amics encara si manen les esquerres.

El cas és que el sistema sanitari català -que fou un dels millors del món- va ser un èxit. Els que el van dissenyar i construir van combinar la potència pública -seguretat social- amb la saviesa administrativa empresarial privada, sempre més pragmàtica. Per això es van establir acords per donar un bon servei a tota la població. Els concerts de la sanitat privada amb la pública foren un mecanisme d’una gran productivitat a uns costos raonables. Durant anys molta població ha estat operada a clíniques privades i molts malalts de llarga durada, i que requerien material clínic caríssim, han passat tractaments en hospitals públics.

"Passar de privat a públic va ser amb intencionalitat ideològica: conversió d’empleats privats en funcionaris, major despesa, etc. És a dir: control total de l’Estat"

El principi es va trencar quan els progres catalans van entrar a formar part dels governs de Catalunya. La tendència -absolutament fruit de la ideologia d’extrema esquerra- fou que tot allò que és privat és dolent. Per tant, tot ha de ser públic -tendència que també s’ha estès a l’escola-. De mica en mica, la sanitat gestionada pel sector públic -la que existia era també pública, però gestionada de forma mixta- ha anat menjant terreny. Abans es contractaven serveis per mèrits i cost, independentment de si eren privats o públics. Passar de privat a públic va ser amb intencionalitat ideològica: conversió d’empleats privats en funcionaris, major despesa, etc. És a dir: control total de l’Estat. No cal dir que els resultats han anat minvant. No ens n’hem adonat per l’efecte de la granota i l’aigua bullent, però si es compara el que teníem amb el que tenim la cosa fa plorar.

A tot això s’hi ha sumat l’augment descontrolat de població -aquesta aliança letal per Catalunya entre l’extrema esquerra i l’empresariat sense escrúpols- i el populisme que diu que el copagament és un delicte. És a dir, allò que fan a tota Europa -pagar una quantitat, petita però dissuasiva-, aquí no ens dona la gana d’implantar-ho. Resultat? Una sanitat insostenible econòmicament. Conseqüències? Metges mal pagats i vinguts de l’estranger sense convalidacions amb el sistema educatiu nostre -començant per l’idioma-. Efectes finals? Mal servei, endarreriment de proves, etc. Repercussions? L’usuari busca la mútua altre cop -tan fàcil que hagués estat el copagament!-. Seqüeles? Les mútues ofereixen serveis low cost per poder sobreviure. Prometen uns serveis que no poden sostenir sense escanyar els metges.

Ens pensem que es pot viure sempre tenint uns polítics que no valen el que costa alimentar-los. No és cert. Arriba un dia que es toca os. I ara estem entrant en aquesta situació. Res funciona. Tot això en un país on, fins a l’any 2000, ens anàvem aproximant a Europa. Enhorabona als que han governat el darrer quart de segle. Tot el mèrit és seu.