L’Equador és un petit país el nom del qual demostra una clara manca d’imaginació per part dels seus fundadors. Hi ha diversos països al món que es podrien dir “Equador”. Abans de la seva creació va formar part del Virregnat del Perú, que va començar sent molt gran -gairebé tota l'Amèrica del Sud- i es va anar retallant per diverses reformes administratives. El senyor Manuel d'Amat i de Junyent fou virrei del Perú, on va fer molts diners, alguns dels quals els va destinar al palau que va fer edificar per la seva dona a les Rambles de Barcelona. El cas és que l’Equador va independitzar-se d’Espanya a principis del segle XIX, junt amb altres territoris aixoplugats sota la denominació de Gran Colòmbia. Però després se’n va escindir.
De diferències amb els veïns del nord de Río Grande, els països de descendència hispana en guarden moltes, entre elles que en lloc de crear un gran país (una mena d’Estats Units) van preferir esmicolar-se. Cadascú va escollir el seu líder, el seu reietó, per crear la seva mitologia particular. L’Equador va escollir al mariscal Antonio José de Sucre. La capital, Quito, es troba a una alçada considerable -a gairebé uns 3.000 metres- la qual cosa produeix una sensació d’embotiment cerebral que només desapareix al cap d’hores. La fatiga en pujar unes escales amb ànsies esportives recorden al visitant que les presses a Quito tenen escassa tradició. I, si no es para atenció, els menjars pesats acaben en un cert rebombori. I és que la falta d’adaptació a una pressió atmosfèrica que no és la del nivell del mar té conseqüències fisiològiques inevitables.
La fatiga en pujar unes escales amb ànsies esportives recorden al visitant que les presses a Quito tenen escassa tradició
Perquè el país està partit per una línia ampla que el creua de nord a sud pel bell mig. Ve a ser com un llonguet amb una clenxa negativa, és a dir que, en lloc d’enfonsar-se, sobresurt de manera molt pronunciada. El resultat final és que a l’Equador mantenir els dos peus al mateix nivell resulta del tot impossible. El pic més alt es troba a 6.300 metres, que aviat és dit. L’agricultura hi té un pes inusitadament gran. Bananes, cacau i cafè componen la trilogia exportadora. A Catalunya prou ho sabem. La majoria de les bananes que consumim provenen de l’Equador. Ara, les relacions amb la Unió Europea s’han estabilitzat i normalitzat, cosa que ha beneficiat les exportacions. Però fins fa uns anys les exportacions de bananes anaven a parar al millor postor i no era estrany que, al final, per un d’aquells ridículs atzars, el vaixell, ja carregat, acabés quedant-se a port i les bananes descarregades, abans no es fessin malbé. És aleshores que els vorals de les carreteres s’emplenaven de venedors ambulants oferint bananes a uns preus irrisoris.
Podem parlar d’indústria a l'Equador? No en el sentit que nosaltres ho entenem. Les característiques d’aquest sector semblen preindustrials. Tot és molt precari. Fet que s’ha vist estimulat per la descoberta de petroli a mitjans del segle XX que, encara que no flueix en grans quantitats, sí que és suficient per arrodonir una mica una economia que ha d’alimentar a 18 milions de persones que viuen amb 6.000 dòlars de renda anual de mitjana, però amb un índex Gini de 45 -a Dinamarca és de 27, a Egipte de 32 i al Perú de 40-, el que vol dir un repartiment de la riquesa que genera grans desigualtats. Tot plegat és el que porta a dir que la població de l’Equador és, bàsicament, rural. Fins i tot a la capital, que té dos milions d’habitants, hi baixen els habitants de les muntanyes que l’envolten, a fer mercat. Hi porten productes agrícoles i artesanals i és entretingut escoltar-los parlant quítxua entre ells.
La societat rural a l'Equador abraça gairebé la meitat de la població
Les extremes desigualtats porten a una pobresa que és crua i, habituada com està a la corrupció dominant, fa que molts pensin que es pot millorar la cosa practicant la irregularitat. I tenint en compte que, com he dit, la societat rural a l'Equador abraça gairebé la meitat de la població, el cultiu de drogues no sembla una mala idea -salvant les distàncies i des d’una perspectiva dels “tot s’hi val pels diners”, instal·lar macroprostíbuls o destruir la costa tampoc semblen males idees-. El conflicte està servit, ja que aquesta economia de la droga requereix empresaris, allò que anomenem capos, que són una mena de gent que no s’està de falòrnies, que és violenta com cap altra i que de tant en tant s’emprenya quan no es fa el que ella vol. I vet aquí els problemes dels quals la premsa ens ha informat, amb més o menys fortuna, els darrers dies. No els explicaré res nou si els dic que els problemes venen de lluny.
L'Equador era un país tranquil, un lloc de pas. Però era un país on la processó anava per dins. Vivia en un estat d’aparent tranquil·litat que funcionava si tothom viu tancat, i respecta l’status quo, cosa que, avui, amb les tecnologies en dansa, es fa difícil d’imaginar. Quan vaig ser-hi, fa uns anys, va ser amb motiu d’un projecte del Banc Mundial. El nostre contacte, un antic ambaixador del país, ens esperava a peu d’avió. “¡Llevaré un sombrero panamá!”, havia advertit. Si dic que ens esperava a peu d’avió és perquè fou així. Ens van posar dins d’un cotxe al mig de la pista i vam anar a l’hotel amb les maletes. Ni control de duanes ni ximpleries. I, abans d’arribar a l’hotel, l’individu del barret en qüestió ja ens estava parlant de les comissions que volia cobrar. Com que la moneda local, aleshores, es denominava “sucre” (en honor al llibertador local) entre nosaltres, els hostes, li vam engaltar a aquell home el sobrenom de El noi del sucre. Amb ell vam visitar ministres, viceministres, tota una cort de gent corrupta... Vam perdre el temps encara que l’estada va ser singularment agradable. La ciutat colonial és acollidora i recorda els temps en que Espanya brillava per tot el continent, amb virreis catalans i tot.
Per què els països asiàtics, a poc a poc, van sortint del forat, es van fent rics i a l’Amèrica Llatina se’ls fa impossible escapar del pou?
L'Equador ens torna, un cop i un altre, al problema que plantegen els països llatinoamericans, també un cop i un altre. Repetidament, he preguntat a experts en economia si hi ha una explicació al tema de Llatinoamèrica, el seu persistent endarreriment, les inevitables males praxis, les societats desenquadernades... Per què els països asiàtics, a poc a poc, van sortint del forat, es van fent rics i a l’Amèrica Llatina se’ls fa impossible escapar del pou? Tots em contesten el mateix: per molt que es vulgui vestir d’estudis erudits, els problemes d’aquella zona del món provenen de la colonització espanyola. Dels hàbits i pràctiques que es van implantar i deixar estampats en lletres de motlle. Van ser massa segles de culturització esgarrada. Massa brètol instaurant mètodes i procediments corromputs ja en origen, a la Península. Penso que el pitjor llegat espanyol no van ser les matances, la sagnia desfermada. No senyor. El pitjor llegat és el cultural i l’econòmic i les males praxis associades que travessen els segles amb una frescor inaudita. L’Equador, amb els incidents dels darrers dies, potser ens ho recorda ara. Però fins a arribar a Río Grande no trobarem un sols país que entrevegi el final del túnel negre i llarg en el qual els espanyols els vam posar.