Catorze euros és l'augment del rebut mensual mitjà de l'electricitat des de la gran apagada de fa sis mesos, segons l'OCU. Va ser un fenomen inèdit en la història moderna de l'Europa occidental que ens mostra els riscos d'una transició energètica inexplorada. Les diferents comissions d'experts han diagnosticat un element comú en l'apagada: les dificultats de la xarxa i dels centres de producció per recuperar-se després de la caiguda en cascada del mes d'abril.
Com a mesura de seguretat, doncs, Red Eléctrica de España ha optat per mantenir en estat permanent d'alerta diverses centrals de cicle combinat, les que generen energia a partir del gas natural. Encara que no entrin en activitat, el fet només de tenir-les a punt perquè puguin generar electricitat de forma immediata s'ha de retribuir. I d'aquí la pujada tarifària.
La punta de l'iceberg
Una pujada que només podria ser la punta de l'iceberg. La proliferació d'instal·lacions renovables -sobretot fotovoltaica i eòlica- genera una producció molt més descentralitzada i la necessitat d'una xarxa d'alta tensió molt més capil·lar i dimensionada segons la ubicació dels nous centres de generació elèctrica. Les grans companyies de distribució pretenen finançar aquestes inversions a compte del rebut que paguen els consumidors finals i, per tant, és molt probable que assistim a nous augments o recàrrecs per adequar la xarxa.
Empreses i llars en els darrers tres anys hem passat de tenir una de les electricitats més cares d'Europa a tenir-ne una de les més econòmiques
En el termini mitjà és ben cert que empreses i llars en els darrers tres anys hem passat de tenir una de les electricitats més cares d'Europa a tenir-ne una de les més econòmiques si la comparem amb els països de l'Europa occidental, els nostres principals socis i competidors. Aquest és un avantatge competitiu inèdit que, si es manté en el temps, podria generar canvis substancials en la nostra estructura productiva. Mentrestant, però, a manca de suficients estructures d'emmagatzematge -bàsicament bateries- ens podem permetre el luxe d'haver de desaprofitar una part significativa de l'electricitat produïda de forma renovable -entre el cinc i el sis per cent- per mantenir operatives mínimament la resta de fonts alternatives.
Especulació i efectes perversos: autoritzacions i centres de dades
Com tota activitat en expansió accelerada -un 12% de nova capacitat instal·lada a Espanya en el darrer any-, assistim a nous fenòmens no desitjats i difícils de preveure per endavant. Molts nous inversors entren de mà de les renovables a un mercat -el de la producció elèctrica- que fins fa quatre dies era controlat quasi en exclusiva per les tres grans companyies energètiques que tradicionalment operaven a Espanya.
Les limitacions i endarreriments a crear nous parcs de renovables i de disposar de connexions a la xarxa han creat un segon mercat en què qui disposa d'una autorització sovint opta per revendre-la a un altre operador a qui li manca. És més, hi ha qui demana moltes més autoritzacions que no pas instal·lacions reals està disposat a fer. Aleshores es ven les que li sobren i fa el primer negoci d'aquesta manera. L'administració ja n'és conscient i ara intenta demanar prou garanties de la solvència i interès real en les autoritzacions, però és difícil evitar aquests traspassos i aquests comportaments especulatius. A Catalunya, el tan criticat endarreriment en la implantació de renovables ens ha estalviat de moment gaires casos d'aquest tipus.
Un fenomen similar comença a passar amb els centres de dades, grans consumidors d'electricitat -i d'aigua, per refredar els equips. L'auge de la intel·ligència artificial -ja n'hi ha que adverteixen que és una veritable bombolla- provoca la necessitat de centres de dades d'enormes dimensions on la IA pugui exercitar-se i respondre a les demandes, encara incipients, que fan els consumidors. En tot cas, la febre per crear centres de dades encara és en auge. Hi ha estats, com els Països Baixos, on s'han establert moratòries abans de concedir noves autoritzacions perquè s'ho volen pensar millor. Són instal·lacions que, a més d'energia i aigua, fan un ús extensiu del sòl i, per tant, cerquen llocs on aquest sòl sigui barat, sigui a Texas o a l'Aragó, un territori, per cert, que diu que produeix el doble d'energia de la que consumeix.
Les limitacions i endarreriments a crear nous parcs de renovables i connexions a la xarxa han creat un segon mercat en què qui disposa d'una autorització sovint opta per revendre-la a un altre operador a qui li manca
Malgrat els respectius propagandistes, no és gens clar que aquestes grans instal·lacions siguin gaire capaces d'impulsar noves activitats tecnològicament avançades. El volum de personal necessari per fer-les funcionar serà força reduït -i més, amb la robotització pel mig- i només requeriran grans quantitats de treballadors mentre les construeixin. Una vegada més, el negoci i l'impacte segur serà en el procés de construcció. Un cop en funcionament, ja veurem qui està disposat a anar-se'n a treballar al mig del no-res en activitats que obtinguin avantatges competitius de la proximitat física d'un macrocentre de dades.
En tot cas, i pocs dies després de la caiguda mundial de l'AWS d'Amazon, es reforcen les tesis que anem cap a un futur híbrid, on es combinaria la utilització del núvol -i, per tant, dels macrocentres de dades- amb la computació local, més immediata i segura. Si això es complís, seria un altre element per pensar que l'auge dels centres de dades pot ser més més efímer del que sembla.
Potència energètica per exportar hidrogen verd
La disponibilitat de grans quantitats d'energia renovable, més barata que la generada per combustibles fòssils, també és llaminera per a noves activitats intensives energèticament. Un exemple, del que ara fa dies que no se'n parla gaire, és el de l'hidrogen verd.
La disposició de la península Ibèrica com a gran generador d'energia -elèctrica renovable i, eventualment, d'hidrogen produït amb aquestes renovables- per exportar al centre d'Europa és un desideràtum que, en cas d'arribar a complir-se, capgiraria els fluxos energètics tradicionals al continent, on els països del sud sempre han estat importadors nets d'energia, sigui del carbó britànic primer o de l'electricitat de les nuclears franceses després. Veurem en què acabarà quedant tot més enllà de l'interès dels propietaris de la xarxa de distribució -a Espanya, Enagás- de continuar fent passar alguna cosa per l'àmplia xarxa de canonades disponible.
Les resistències al canvi
En l'entorn europeu i internacional es produeixen moviments contradictoris, propis del canvi tan profund i accelerat com el que es propugnava des de la UE. D'una banda, les protestes dels més afectats per aquesta transició energètica cap a l'abandó de les energies fòssils -siguin pagesos i ramaders, indústries automobilistes o químiques- i l'aprofitament polític que fa l'extrema dreta d'aquest malestar creixent, impulsen la Comissió Europea i els 27 a amorosir i retardar aquells aspectes més cantelluts de la transició energètica. Com en tots els canvis tecnològics accelerats, els líders tradicionals malden per alentir el canvi per poder adaptar-s'hi millor i sorgeixen noves iniciatives empresarials -siguin autòctones o foranes- que intenten aprofitar l'oportunitat i per introduir-se en uns mercats emergents, amb menors barreres d'entrada -les economies d'escala són més reduïdes- que els mercats madurs.
Si aquesta resistència al canvi reïx -recordem només les trampes de Volkswagen per superar els controls d'emissions dels seus motors dièsel, mentre s'endarreria en el desenvolupament dels vehicles elèctrics-, potser serà bo a curt termini per als afectats, però a llarg termini els passarà factura. Ara mateix, després de la davallada de la Tesla de Musk, el regnat de Volkswagen a Europa pot ser ben efímer davant l'allau de vehicles elèctrics xinesos, malgrat els elevats aranzels imposats.
La substitució del gas liquat rus
Dèiem que es produeixen moviments contradictoris i així, la previsió de tallar del tot les importacions de gas liquat rus -que a Espanya i a Europa mateix havien augmentat en ple conflicte ucraïnès- d'aquí a catorze mesos accelera la necessitat de reemplaçar els combustibles fòssils com el gas per les renovables.
A curt termini, es podrà substituir el gas liquat rus per l'estatunidenc, que és el que vol Trump
A curt termini, es podrà substituir el gas liquat rus per l'estatunidenc, que és el que vol Trump. Aquest darrer és més car i, per tant, els incentius per accelerar la transició energètica són, per aquest costat, més elevats. L'escenari no es quedarà a les fosques, però malgrat les reticències i els riscos, la substitució dels combustibles fòssils és irreversible.