La llei de Newton, que ens diu que dos cossos s’atrauen en proporció directa al producte de les seves masses i inversa al quadrat de la seva distància, es pot aplicar a fets geogràfics, i molts s’han estudiat així, com l’accessibilitat als serveis, els radis d’influència dels mercats, etc. Ho aplicarem ara a una lectura de les masses de població provincial per entendre el sistema regional peninsular (deixem els arxipèlags fora).
Hem considerat les 47 províncies amb lligam terrestre, amb el pes de tota la seva població i representades per les seves capitals per definir les distàncies respectives per carretera. Incloure tota la població permet definir tota l’àrea metropolitana i no sols l’àmbit capital. Els 2.162 vincles de relació es mostren en el dibuix adjunt, el qual apareix amb molt contrast intern. Hi apareixen dibuixats els valors principals dels lligams entre parelles de províncies i únicament no s’han dibuixat els valors més residuals, que són la majoria.
Madrid, per pes i posició central, manté el màxim nombre de lligams. En segona posició només hi ha dos àmbits destacats, Catalunya i València, i la resta estan vinculats per relacions molt més primes. L’àmbit regional més destacat rau a Madrid amb Toledo i Guadalajara, i aquí hi juga el pes madrileny i la curta distància amb els veïns (71 km a Toledo i 58 km a Guadalajara). Destaquen també els vincles de Barcelona amb Tarragona i Girona, el de València amb Castelló i el d’Alacant amb Múrcia (75 km entre les dues capitals).
A l’esquema peninsular hi ha tres vincles de gran escala entre Madrid, València i Barcelona. És lleugerament més gran el vincle Madrid-València (força de gravetat, índex 147) que el de València-Barcelona (126) i que el de Madrid-Barcelona (103), fruit de la menor distància entre Madrid i el llevant, un fet que sabem que Aznar va formular políticament com a política territorial a escala espanyola. Sorprèn el lleu vincle entre Madrid i Sevilla (46), i és degut a la distància (538 km), fet que la massa de població sevillana (1,9 milions) no reequilibra. Així i tot, existeix un món andalús, com n’hi ha un de basc, presidit per Bilbao, i un de gallec, mentre que la resta no es coagula amb lligams de prou magnitud. El triangle Madrid-València-Barcelona seria el fet més distintiu de tota la dinàmica territorial espanyola, una realitat que expressaria la demanda de mobilitat interregional, o Llarga Distància.
El triangle Madrid-València-Barcelona seria el fet més distintiu de tota la dinàmica territorial espanyola, una realitat que expressaria la demanda de mobilitat interregional
D’aquest triangle de realitat, Madrid ha afavorit, per exemple en Alta Velocitat ferroviària, les relacions primer amb Sevilla; després, amb Barcelona, passant per Saragossa, i més tard, amb el llevant, distingint València d’Alacant des del centre i ignorant les relacions per la costa entre elles dues. I, actualment, l’expansió va direcció nord-oest, cap a Castella i Lleó, Galícia i Astúries. Allò que el centrisme no admet, i ho fa de forma activa, és la relació Barcelona-València, que és, a gran escala, la segona en magnitud de la península. Ni corredor mediterrani de mercaderies, ni AVE per a passatgers formen part de l’esquema.
Cert que tot estat trava el seu conjunt de regions amb lligams equilibrats, però no desconeix tant profundament la dinàmica de mercat com per negar-ne un dels vincles més potents, en aquest cas el del llevant mediterrani. Es prefereix consolidar Almeria i Algesires a la relació de Múrcia amb Tarragona i França.
Madrid fa i Barcelona es reclou. Madrid actua i Barcelona s’adorm. “Madrid se’n va”, que digué Pasqual Maragall, però Catalunya ni tan sols somia
Una segona derivada és la gran inversió en el sistema regional central. Madrid actua a escala del centre peninsular amb serveis ferroviaris de Mitjana Distància per tal de cosir els més de 10 milions d’habitants que suma amb les dues Castelles. Aquest és el tercer grau d’un segon que seria la continuïtat amb Toledo i Guadalajara, després de la mateixa potència de la Comunitat de Madrid i el doblat de reconeixement que li fa l’Estat central.
La pregunta llavors és: quina és la política regional de Barcelona? Es parla d’Àrea Metropolitana i d’una ambigua regió de Barcelona, que aniria 50 km amunt i avall (però no endins), quan la regió pròpia ja és tota Catalunya, a la qual caldria sumar l’arc mediterrani, a sud i nord. Madrid fa i Barcelona es reclou. Madrid actua i Barcelona s’adorm. “Madrid se’n va”, que digué Pasqual Maragall, però Catalunya ni tan sols somia.