Fa uns mesos, a propòsit de l’aniversari dels informes de Draghi i Letta, advertia en un article en aquest mateix diari del risc que aquelles reflexions acabessin esdevenint paper mullat. El diagnòstic que exposaven era contundent: Europa perd competitivitat, capacitat industrial i pes en l’economia global.
Aleshores vaig recuperar el mantra del 7/25/50 que l’enyorada cancellera Angela Merkel havia popularitzat ja el 2013: les tres xifres que havien de guiar el debat sobre el nostre futur. La Unió Europea representa aproximadament el 7% de la població mundial, el 25% del PIB global i el 50% de la despesa social. Una combinació difícil de sostenir en el temps que posa en tensió el model de benestar europeu, especialment en un context de creixement més feble i competència global creixent.
Però més enllà de les xifres, el repte és també de naturalesa estratègica. En un entorn marcat per la reconfiguració de les cadenes de valor, la concentració tecnològica i l’augment de la competència geopolítica, no n’hi ha prou amb produir o atreure inversió. La qüestió clau és qui decideix. Qui controla el capital, la tecnologia i, en última instància, les decisions estratègiques que determinen on s’inverteix, què es produeix i com es competeix. Un repte que ja vaig abordar en un article posterior sota el concepte de “sobirania empresarial”.
En aquest context, la Comissió Europea ha fet públic recentment l’esborrany de la Llei d’Acceleració Industrial, l’instrument comunitari per donar resposta als reptes plantejats per Letta i Draghi. La norma —encara pendent de debat al Consell i al Parlament— no es planteja tant com una nova capa reguladora, sinó com un intent explícit de corregir tres dèficits estructurals: la manca de velocitat en l’execució de projectes, la insuficient capacitat industrial i una orientació estratègica sovint difusa. Tot plegat amb un objectiu clar: recuperar pes industrial fins al 20% del PIB europeu el 2035, des d’un nivell actual entorn del 14-15%.
El primer vector de canvi és la velocitat. En un context global on els projectes industrials es decideixen i s’executen cada cop més ràpidament, els temps administratius s’han convertit en un factor competitiu de primer ordre. La llei introdueix mecanismes com les finestretes úniques, la digitalització dels procediments i la fixació de terminis màxims de resolució. L’objectiu no és només simplificar, sinó redissenyar el funcionament de l’administració per fer-lo més previsible, traçable i eficient. Reduir el time-to-market industrial és clau si Europa vol competir amb regions que ofereixen entorns molt més àgils per a la inversió.
El segon vector és la construcció de capacitat. Aquí entren en joc les zones d’acceleració industrial, concebudes com espais on ja existeixen —o es planifiquen de manera anticipada— les condicions necessàries per al desenvolupament de projectes: sòl, energia, infraestructures i connectivitat. En aquestes zones, part de les avaluacions ambientals, urbanístiques o tècniques es realitzen de manera agregada i prèvia, cosa que permet reduir significativament els terminis d’implantació. Però més enllà de l’agilitació administrativa, l’objectiu és concentrar activitat i generar massa crítica, facilitant la proximitat entre empreses, proveïdors i centres tecnològics. No es tracta només d’accelerar projectes, sinó de construir ecosistemes industrials competitius a escala global.
Un tercer element clau és el gir cap a la demanda com a instrument de política industrial. La llei incorpora criteris de contingut europeu i de baixa petjada de carboni en la contractació pública i en els mecanismes de suport. Això implica que el preu deixa de ser l’únic factor determinant i que l’origen del producte i el seu impacte ambiental passen a tenir un pes rellevant. Aquest canvi és especialment significatiu perquè genera un senyal de mercat estable i previsible, reduint la incertesa que sovint frena la inversió industrial. En altres paraules, no només es tracta de facilitar l’oferta, sinó d’assegurar que hi hagi demanda.
En un context global on els projectes industrials es decideixen i s’executen cada cop més ràpidament, els temps administratius s’han convertit en un factor competitiu de primer ordre
Aquest enfocament connecta amb un altre dels grans objectius: convertir la descarbonització en una oportunitat industrial. En sectors com l’acer, el ciment o l’alumini, la transició cap a tecnologies baixes en carboni implica inversions elevades que només es justifiquen si existeix una demanda que en reconegui el valor. La combinació de regulació —mitjançant objectius i estàndards— i de polítiques de demanda és, en aquest sentit, un element central per fer viable aquesta transformació.
La llei incorpora també una dimensió explícita de seguretat econòmica. En un context de creixent tensió geopolítica, la identificació de sectors crítics i la reducció de dependències externes esdevenen prioritats. Això es tradueix en incentius a la producció interna, suport a projectes estratègics i diversificació de fonts de subministrament. L’objectiu és reduir vulnerabilitats en cadenes de valor essencials i reforçar la resiliència del teixit productiu europeu.
Finalment, un dels aspectes més rellevants des del punt de vista de la sobirania empresarial és el nou enfocament sobre la inversió estrangera. La llei obre la porta a establir condicions en determinades inversions en sectors estratègics, especialment quan superen certs llindars. Aquestes poden incloure requisits de transferència tecnològica, integració en la cadena de valor local o compromisos de creació d’ocupació. No es tracta de limitar la inversió, sinó d’orientar-la perquè contribueixi a reforçar les capacitats industrials europees. És, en definitiva, un pas cap a una política d’atracció d’inversió més qualitativa i alineada amb objectius estratègics.
En conjunt, la Llei d’Acceleració Industrial no només defineix què vol fer Europa, sinó com ho vol fer: accelerar projectes mitjançant la simplificació administrativa, concentrar capacitat a través de zones específiques, activar la demanda com a motor industrial, convertir la transició energètica en una oportunitat competitiva i introduir criteris de qualitat en la inversió són els principals mecanismes que articula.
Més enllà de les mesures concretes, aquesta llei apunta a un canvi de paradigma: una Europa que deixa enrere el diagnòstic per passar, finalment, a l’acció. Però el veritable repte no és conceptual, sinó executiu. La qüestió ja no és si el diagnòstic era encertat, sinó si tindrem la capacitat —i la determinació— d’aplicar la recepta amb la velocitat, la coherència i l’ambició que exigeix un entorn global que no espera.