Fa prop d’una dècada, Angela Merkel, en un veritable exercici d’anticipació a la situació actual que travessa la Unió Europea (UE), va popularitzar el mantra que havia de servir de brúixola per guiar el debat sobre el futur de la UE: 7/25/50. La cancellera feia referència a les tres xifres clau que avui més que mai ajuden a comprendre el perquè de la minvant incidència de la UE en el tauler de joc geopolític i la creixent preocupació sobre la sostenibilitat del pilar fonamental que la sosté: l’estat del benestar.
Merkel feia al·lusió al fet que la Unió Europea representa prop del 7% de la població mundial, el 25% del PIB global i el 50% de la despesa social global. Aquest desequilibri, afegit a la situació d’envelliment poblacional (44,7 anys de mitjana d’edat), l’estancament del creixement de la productivitat, l’absència d’Europa en la cursa pel desenvolupament de les tecnologies que determinaran el futur, la dependència de matèries primeres... juntament amb uns benaurats escrúpols fundacionals respecte de la resta de jugadors i una crisi de lideratges d’ençà del retir de la cancellera, han esdevingut el caldo de cultiu idoni perquè el projecte europeu presenti avui més dubtes que certeses.
De fet, si ens fixem en el cas d’Espanya, la despesa en pensions sobre el total de la despesa pública se situa per sobre el 40% i que, com apuntava en un article anterior sobre la natalitat, es preveu que a Catalunya el 2050 per cada cinc persones en edat de jubilació n’hi hagi només 10 de població activa encarregades de sostenir-ne la pensió.
En aquest context, tres dècades després de la creació del mercat únic i en un moment marcat per la transició climàtica, les transformacions tecnològiques i els canvis geopolítics, dos italians de pes —Enrico Letta i Mario Draghi—per mitjà dels seus respectius informes (Much More than a Market i The Future of European Competitiveness) han posat sobre la taula els seus remeis per als reptes que avui afronta el model europeu. Ambdues contribucions coincideixen a assenyalar la productivitat com el gran taló d’Aquil·les europeu que n’amenaça l’estat del benestar i la qualitat de vida dels seus ciutadans. En el cas espanyol, el repte de la productivitat té un component crític addicional, ja que, segons advertia un informe recent de McKinsey & Company, per mantenir el ritme històric de millora de la qualitat de vida, Espanya havia de quadruplicar la seva productivitat fins al 2050.
Cal tenir en compte que els dos exprimers ministres van publicar els seus informes abans que Donald Trump s’erigís novament en inquilí del despatx oval; i, per tant, bona part de les preocupacions que hi exposaven probablement han esdevingut realitat més aviat del previst.
Segons un informe McKinsey & Company, per mantenir el ritme històric de millora de la qualitat de vida, Espanya havia de quadruplicar la seva productivitat fins al 2050
Per la seva banda, l’èmfasi de Letta se centrava en la importància de culminar el mercat únic com a estratègia per poder convergir en els nivells de creixement de la productivitat de les principals economies mundials. Com deia en una recent entrevista al Financial Times, “si tenim 27 mercats, serem una colònia de Wall Street”. Per assolir aquest propòsit, plantejava diverses mesures per corregir aspectes que frenen la capacitat de millora de la productivitat. Entre aquestes, destaca la creació d’una cinquena llibertat per a la innovació, la investigació, el coneixement, l’educació i l’ús de les dades que permeti impulsar àmbits prioritaris com la IA, la computació quàntica, la ciència de materials o els avenços farmacològics. Aquesta llibertat hauria de complementar les quatre nuclears del mercat únic europeu (lliure circulació de béns, capital, persones i serveis).
També proposa millorar la interconnexió entre els països europeus, promulgar un codi de dret mercantil europeu i simplificar el marc jurídic, incorporar al mercat únic sectors com l’energia o les telecomunicacions que fins ara n’han quedat al marge, millorar les capacitats digitals de la població, o crear xarxes universitàries europees per tenir més escala i capacitat de captació de fons per a la innovació i competir al nivell de la Xina o els Estats Units.
De fet, Letta, també posa èmfasi en la importància de millorar l’eficiència en la inversió. Per exemple, tenint en especial consideració criteris com el de l’economia circular per tal de maximitzar l’ús d’unes matèries primeres -de les quals la UE és clara dependència exterior-, o bé fixant un reglament que faciliti l’accés de pimes a les licitacions públiques i que limiti la discrecionalitat dels estats per fixar les condicions de contractació pública. Pel que fa a aquestes segones, sovint recauen en el preu com a criteri rellevant d’adjudicació i són un important fre a la innovació que tanta falta fa a l’economia europea.
Els informes Letta i Draghi no reclamen només canvis puntuals en els àmbits que assenyalen, sinó també una transformació urgent, sistèmica i amb visió de llarg termini
L’informe de Draghi, per la seva banda, se centra en els tres reptes que considera crítics per tal de salvar la UE: millorar la innovació i la productivitat, trobar un equilibri entre la descarbonització i la competitivitat, i millorar la seguretat i la defensa de la Unió des d’un punt de vista estratègic, econòmic i militar. Mentre el sector de l’automoció segueix sent la principal punta de llança de la indústria europea (7% del PIB), Draghi planteja la inviabilitat de confiar l’augment de la productivitat que avui necessita Europa en un sector madur, i en què l’arribada dels cotxes xinesos situa el nostre continent en un clar desavantatge competitiu. A més, hi afegeix la consegüent necessitat de posicionar la indústria en nous sectors emergents que definiran la competitivitat de les economies del futur.
En conclusió, els informes de Letta i Draghi no reclamen només canvis puntuals en els àmbits que assenyalen, sinó també una transformació urgent, sistèmica i amb visió de llarg termini. Malgrat això, tot sembla indicar que, un any després de la seva publicació, mentre el món canvia a una velocitat vertiginosa, hi ha pocs indicis que Europa estigui fent els deures en la direcció correcta, l’abast suficient i la intensitat necessària. La disjuntiva és clara: o la Unió assumeix amb decisió els reptes de la productivitat, la innovació i la cohesió interna, o el 7/25/50 de l’avui enyorada cancellera deixarà de ser una advertència visionària per esdevenir l’epitafi d’un projecte que va néixer per transformar el món i avui corre el risc de quedar-hi atrapat.