Potser una de les empreses més sostenibles de Catalunya mai es va definir a si mateixa com a sostenible. Els més de 125 anys d'història de Ferrer&Ojeda conviden a plantejar una pregunta que, en plena era dels indicadors ESG, les memòries corporatives i els plans de descarbonització, resulta més pertinent que mai: què fa realment sostenible una empresa?
La resposta sembla evident. Pensem en emissions, impacte ambiental, diversitat, governança o economia circular. I, sens dubte, tots aquests elements formen part de l'equació. No obstant això, quan observem aquelles organitzacions que han aconseguit travessar generacions, crisis econòmiques, revolucions tecnològiques i profunds canvis socials sense perdre rellevància, emergeix una dimensió molt menys visible que rares vegades ocupa espai en els informes corporatius.
Es tracta d'una sostenibilitat lligada a la continuïtat, a la confiança i a la capacitat d'adaptació. Una sostenibilitat que no sol mesurar-se en tones de CO₂ ni en indicadors de compliment, però que acaba determinant la capacitat d'una organització per romandre.
Sobreviure més d'un segle en el món empresarial no respon a l'atzar. Tampoc pot explicar-se únicament pels resultats financers. És la conseqüència acumulada de milers de decisions preses al llarg del temps: decisions relacionades amb les persones, els clients, el creixement, la gestió del risc, la reputació i la forma en què una organització evoluciona sense perdre allò que la fa recognoscible.
Ferrer&Ojeda va néixer en una època en què ningú parlava de sostenibilitat empresarial. No obstant això, en observar la seva trajectòria, resulta difícil no identificar molts dels atributs que avui hi associem: visió de llarg termini, prudència, confiança, governança, adaptació i continuïtat generacional.
La companyia ha travessat crisis econòmiques, canvis regulatoris, processos de concentració empresarial i profundes transformacions del sector assegurador, mantenint una identitat pròpia i una mirada estratègica de llarg recorregut. Precisament aquí resideix l'interès del cas. No tant en la seva longevitat com en les decisions que han fet possible aquesta longevitat. I aquí apareix una de les paradoxes més interessants del debat actual.
Una empresa no és sostenible únicament pel que reporta, també ho és per allò que li permet continuar existint
L'última dècada ha estat marcada per un extraordinari esforç de mesurament. Les empreses calculen emissions, avaluen riscos climàtics, monitoritzen indicadors socials i estableixen objectius cada vegada més sofisticats. L'avanç és indiscutible. No obstant això, com més perfeccionem les mètriques, més fàcil resulta oblidar allò que continua escapant als quadres de comandament. Una empresa no és sostenible únicament pel que reporta, també ho és per allò que li permet continuar existint.
Hem après a mesurar impactes, però continuem parant menys atenció a les dependències que condicionen la viabilitat de qualsevol organització: el talent, l'energia, la tecnologia, la confiança dels clients, l'estabilitat dels mercats o la fortalesa de la seva cultura corporativa. Perquè les empreses no desapareixen únicament pel dany que generen. També desapareixen quan deixen de sostenir allò que les fa viables.
Bona part de la identitat econòmica catalana s'ha construït precisament sobre l'empresa familiar. Organitzacions nascudes per resoldre necessitats concretes que, amb el pas de les dècades, van acabar convertint-se en autèntiques institucions empresarials. Moltes d'elles porten generacions aplicant principis que avui consideraríem plenament alineats amb la sostenibilitat, encara que mai els definissin d'aquesta manera.
No utilitzaven conceptes com ESG, resiliència o propòsit corporatiu. Parlaven, simplement, de fer bé les coses, de garantir el futur de l'empresa i de preservar un llegat capaç de transcendir generacions. El que avui denominem sostenibilitat formava part de la seva manera natural d'entendre el negoci.
Potser per això algunes de les lliçons més valuoses sobre sostenibilitat no procedeixen necessàriament de les organitzacions que millor reporten, sinó d'aquelles que han demostrat una habilitat excepcional per adaptar-se sense perdre identitat.
Les regles del joc empresarial estan canviant a una velocitat difícil d'imaginar fa tot just una dècada
La reflexió adquireix una rellevància especial en el context actual. Les regles del joc empresarial estan canviant a una velocitat difícil d'imaginar fa tot just una dècada. La intel·ligència artificial redefineix models de negoci, la geopolítica torna a influir en decisions d'inversió i les cadenes de subministrament s'han convertit en una variable estratègica. A això se sumen noves exigències reguladores, riscos climàtics i una volatilitat que ha deixat de ser conjuntural per a convertir-se en estructural.
En aquest entorn, la sostenibilitat ja no pot entendre's únicament com una qüestió d'impacte. També ha d'interpretar-se com la capacitat d'una organització per a desenvolupar-se en la complexitat, anticipar riscos, conservar la confiança dels seus grups d'interès i continuar sent rellevant quan el context canvia.
Per això, quan observem empreses com Ferrer&Ojeda, la pregunta més interessant no és com han arribat fins aquí. La veritable qüestió és què podem aprendre d'elles.
Perquè darrere de més de 125 anys d'història no hi ha únicament creixement empresarial. Hi ha cultura, governança, adaptació i milers de decisions preses pensant més enllà del pròxim trimestre. Hi ha una manera d'entendre l'empresa que rares vegades apareix en els indicadors i que, no obstant això, acaba determinant la seva capacitat de supervivència.
Ferrer&Ojeda no resulta interessant únicament pels seus més de 125 anys d'història. El veritablement interessant és el que aquesta trajectòria revela: la importància d'actius com la confiança, la cultura corporativa, la reputació o la visió de llarg termini. Elements que amb prou feines apareixen reflectits en els balanços i que, no obstant això, acaben condicionant el futur de qualsevol organització.
En un moment en què les empreses intenten anticipar riscos cada vegada més complexos, potser convingui recuperar una idea tan simple com oblidada. La sostenibilitat no comença quan una organització publica un informe. Comença quan pren decisions que li permeten continuar existint d'aquí a cent anys.