Durant anys s'ha repetit que les tecnologies financeres (o fintech) venien a substituir la banca tradicional i a disputar-li la seva posició dominant. El relat era senzill i atractiu: agilitat enfront de burocràcia, tecnologia enfront de llegat, joventut enfront d'estructures centenàries. Tanmateix, una dècada després, la realitat és menys èpica i més interessant. Més que una substitució o una amenaça existencial, el que ha emergit és una competència asimètrica entre models profundament diferents.
A escala global, el fenomen fintech ha deixat de ser una promesa per a convertir-se en una indústria madura. Després de l'ajust inversor del 2024, la inversió mundial va tornar a situar-se per sobre dels 100.000 milions de dòlars el 2025, segons KPMG. Però el canvi rellevant no és la xifra, sinó el criteri: ja no es finança creixement sense rendibilitat, sinó models sostenibles. L'eufòria ha deixat pas a una fase de més disciplina i consolidació.
Després de l'ajust inversor del 2024, la inversió mundial va tornar a situar-se per sobre dels 100.000 milions de dòlars el 2025
La pregunta ja no és si les fintech poden competir amb els bancs, sinó on i en quines condicions ho fan.
1. Especialització enfront de plataforma
Les fintech neixen com a especialistes. Identifiquen un problema molt concret, com pagaments digitals, scoring alternatiu, inversió automatitzada o finançament a curt termini, i el resolen amb més rapidesa i focus. El seu avantatge no és el balanç, sinó l'especialització. No intenten cobrir totes les necessitats financeres d'un client, sinó optimitzar una part del procés.
La banca, per contra, opera com a plataforma universal. Gestiona dipòsits, concedeix crèdit, intermedia pagaments, finança empreses, opera en mercats majoristes i sosté l'arquitectura del sistema financer. La seva proposta no és únicament tecnològica; és integral i sistèmica. La seva fortalesa és l'amplitud i l'estabilitat.
Aquesta diferència explica l'asimetria competitiva. Una fintech difícilment pot substituir un banc sistèmic. Però un banc tampoc no pot aspirar a ser el millor proveïdor en cada microproducte en què competeix una fintech. Per aconseguir-ho hauria d'oferir simultàniament el millor preu i la millor experiència en cada nínxol, cosa econòmicament inviable quan se suporta una estructura regulatòria, de capital i de gestió del risc molt més complexa.
L'exemple més visible és en pagaments. Segons les estadístiques del Banc Central Europeu, en el primer semestre de 2025 els pagaments amb targeta van representar el 57% del total de transaccions no en efectiu a la zona euro, mentre que els diners electrònics, segment on operen moltes fintech, amb prou feines va assolir el 6%, tot i que amb creixements interanuals significatius. La infraestructura de pagaments continua sent, per tant, majoritàriament bancària. El que ha canviat no és l'arquitectura del sistema, sinó la capa d'experiència, integració tecnològica i explotació de dades que s'hi superposa. No estem davant d'un reemplaçament del sistema financer, sinó davant d'una reassignació progressiva dels marges dins del mateix sistema.
2. El cas espanyol: un ecosistema que ja és estructural
Si aterrem l'anàlisi a Espanya, el fenomen deixa de ser una tendència abstracta. Segons l'Observatori de la Indústria Fintech No Bancària del Banc d'Espanya, el maig de 2025 operaven 427 fintech residents, enfront de 291 el 2020. En tot just cinc anys, el nombre d'actors ha augmentat de manera significativa.
Entre 2018 i 2023, els actius agregats del sector van créixer un 249%, fins a assolir 3.505 milions d'euros, mentre que l'ocupació va augmentar un 85%. Aquestes xifres confirmen que la fintech espanyola ja no és marginal: forma part estructural de l'ecosistema financer.
Entre 2018 i 2023, els actius agregats del sector van créixer un 249%, fins a assolir 3.505 milions d'euros
Tanmateix, la concentració per verticals és evident. La majoria d'aquestes companyies s'especialitzen en pagaments, finançament alternatiu, inversió digital, infraestructures tecnològiques o serveis de compliment normatiu. No competeixen amb els grans bancs en finançament sindicat, banca corporativa global o gestió integral de grans patrimonis. Competeixen producte a producte, segment a segment.
La competència és real, però fragmentada.
3. La resposta bancària
La banca espanyola no ha romàs immòbil. En comparació amb altres sistemes europeus, ha avançat amb rapidesa en digitalització, automatització i experiència de client. Però, a més, ha entès que no pot ni necessita guanyar en tots els nínxols.
La resposta ha seguit tres vies complementàries: desenvolupament intern de capacitats digitals, col·laboració mitjançant models d'open banking i adquisició selectiva de tecnologia o equips especialitzats. La integració de solucions fintech dins d'estructures bancàries tradicionals forma ja part del model competitiu europeu.
Aquest moviment revela una conclusió rellevant: la competència no sempre acaba en expulsió; sovint deriva en integració. El banc manté la relació principal amb el client mentre incorpora solucions especialitzades que reforcen la seva proposta de valor.
4. La batalla per la vinculació
Més enllà del debat tecnològic, la veritable competència entre banca i fintech es lliura en un terreny menys visible: la vinculació del client a llarg termini.
Les fintech solen destacar en experiències concretes. Faciliten un pagament, agilitzen una transferència, automatitzen una inversió o simplifiquen un finançament puntual. Són eficaces en moments específics del cicle financer del client. Tanmateix, l'estabilitat d'una entitat no es construeix sobre transaccions aïllades, sinó sobre relacions prolongades en el temps.
A més, aquesta especialització té un efecte col·lateral: com menor sigui la vinculació estructural amb el client, més gran serà la substituïbilitat. Una aplicació pot reemplaçar-ne una altra amb relativa facilitat si la seva proposta de valor es limita a una funció concreta. En aquest entorn, les fintech no només competeixen amb la banca, sinó també entre si, en una dinàmica que pot derivar en una certa canibalització i en pressió constant sobre marges i captació d'usuaris.
Una hipoteca no és només un préstec; és una relació de dècades
En el negoci bancari, els productes que realment generen estabilitat són aquells que impliquen compromís i recurrència: la nòmina domiciliada, la hipoteca a 20 o 30 anys, les assegurances vinculades, els plans de pensions o el finançament empresarial estructural. Són productes menys visibles des del punt de vista mediàtic, però constitueixen el nucli econòmic de la relació financera.
Una hipoteca no és només un préstec; és una relació de dècades. Un compte operatiu on es domicilien ingressos i pagaments recurrents no és només un instrument transaccional; és el centre del flux financer del client. Aquesta centralitat atorga a la banca una posició difícil de replicar. La fidelització, en aquest context, no es construeix únicament a través d'una millor interfície digital, sinó a través de la integració financera. Com més productes estructurals concentra una entitat, més gran és el cost de canvi per al client i més gran l'estabilitat dels seus ingressos.
Per a les fintech, el repte és evident: si volen consolidar-se com a actors estructurals, han d'evolucionar des de l'especialització cap a la profunditat de relació. I aquesta transició exigeix capital, regulació, confiança i temps.
5. Créixer implica assemblar-se
Moltes fintech van néixer amb vocació d'especialització. Tanmateix, en els últims anys han iniciat processos d'ampliació: més productes, més geografies, més serveis financers integrals. I aquí apareix la paradoxa. A mesura que una fintech creix, incorpora complexitat. Necessita més capital, més controls de risc, més compliment normatiu i una estructura operativa més robusta. Comença a assemblar-se, estructuralment, a allò que pretenia substituir. L'agilitat inicial es dilueix quan l'escala exigeix governança.
El mercat ja no finança únicament creixement; exigeix rendibilitat. L'especialització va ser un avantatge competitiu. L'expansió pot convertir-se en vulnerabilitat si no es gestiona amb disciplina financera.
6. Regulació, confiança i protecció del client
Europa ha reforçat de manera significativa el seu marc regulador financer. Les noves exigències de resiliència digital, la regulació específica de criptoactius i la reforma del marc de pagaments busquen reduir riscos i homogeneïtzar la competència.
Un element diferencial que sovint passa desapercebut és el Fons de Garantia de Dipòsits. A Espanya, les entitats de crèdit adherides garanteixen fins a 100.000 euros per titular i entitat en cas d'insolvència. Aquesta cobertura protegeix milions de dipositants i constitueix un dels pilars de l'estabilitat financera. No totes les fintech estan sota aquest paraigua: només aquelles que operen com a bancs o que canalitzen dipòsits a través d'entitats adherides. Per al client, la diferència no és menor. No és el mateix utilitzar un servei financer que mantenir dipòsits protegits pel sistema de garantia.
A Espanya, les entitats de crèdit adherides garanteixen fins a 100.000 euros per titular i entitat en cas d'insolvència
La regulació, amb tots els seus costos, actua com a mecanisme de protecció sistèmica. La innovació financera pot millorar l'experiència, però no elimina la necessitat de garanties estructurals.
Conclusió
El mercat espanyol no s'encamina cap a la substitució de la banca per la fintech, sinó cap a un model híbrid. La banca manté el nucli del sistema: balanç, dipòsits, finançament estructural i supervisió intensiva. La fintech captura eficiència, experiència d'usuari i especialització tecnològica.
La competència és real, però no frontal. És selectiva, segmentada i, en molts casos, complementària. La qüestió no és qui substituirà qui, sinó quin model serà capaç de combinar millor tres factors: confiança, eficiència operativa i experiència digital. La banca parteix amb avantatge en el primer; la fintech en el tercer. El segon serà el veritable camp de batalla.
L'etapa romàntica de la disrupció ha acabat. Comença l'etapa de la consolidació. I en aquesta fase, la competència asimètrica entre banca i fintech no destrueix el sistema financer espanyol: l'obliga a evolucionar. El sistema financer no se substitueix; es reconfigura. I qui controli la relació financera, controlarà el valor.