La troca Cambó (II): el gran salt patrimonial

Roger Vinton exposa com Cambó va augmentar substancialment el seu patrimoni amb dos negocis: CHADE i 'La Canadenca'

Seu de 'La Canadenca', una de les empreses que va suposar el salt patrimonial de Francesc Cambó Seu de 'La Canadenca', una de les empreses que va suposar el salt patrimonial de Francesc Cambó

Malgrat que els historiadors han ensopegat amb cert vel d’opacitat, tot sembla indicar que el gran salt patrimonial de Francesc Cambó es produeix amb l’operació CHADE, una complexa trama societària amb infinitat de protagonistes i que convé explicar fil per randa perquè forma part de ple dret de la història econòmica del país. Tot plegat comença amb la derrota alemanya a la Primera Guerra Mundial i amb les condicions imposades als germànics en virtut del Tractat de Versalles. La possibilitat real de perdre tots els actius empresarials va obligar els gestors alemanys a moure peça a gran velocitat. La solució que van aplicar en molts casos va consistir a simular vendes dels grups industrials a corporacions d’altres països, mantenint-se ocults al darrere els propietaris originals. Un país que resultava molt útil per a aquestes pràctiques era Espanya, per la seva neutralitat durant el conflicte bèl·lic i, per tant, un territori que no estava sota la influència dels aliats vencedors de la guerra.

En el cas que ens ocupa, l’empresa a protegir era la CATE (Compañía Alemana Transatlántica de Electricidad), que era titular de la concessió de la distribució elèctrica a la capital argentina des de 1907 i que havia aconseguit un contracte per 50 anys, és a dir, fins el 1957. El propietari de la CATE era el gegant alemany de l’electricitat AEG, dirigit per l’influent Walther Rathenau (1867-1922). El primer pas de la maniobra per ocultar la titularitat alemanya de l’empresa va ser l’adquisició de la CATE per part d’una firma belga anomenada Sofina, que en realitat sempre havia tingut al darrere la firma alemanya AEG i que mantenia la seu a Bèlgica simplement per raons de caràcter fiscal. De fet, més que una empresa, Sofina era una societat de cartera que canalitzava les inversions alemanyes cap el sector del transport a nivell internacional. Per donar encara més sensació que es complia amb allò establert al Tractat de Versalles, Sofina va rebatejar la CATE com a CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad), i va situar la seu social a Espanya. Qui movia els fils de tota aquesta estratègia era l’incombustible CEO de Sofina, l’enginyer nord-americà Dannie Heineman (1872-1962), que va dirigir els destins de la firma belga durant gairebé cinc dècades.

Com que la nova CHADE tindria la seu a Espanya, el següent pas va ser buscar persones de confiança que assumissin els principals papers de l’empresa, i és aquí on entren Francesc Cambó i algunes altres persones del seu cercle més proper. El totpoderós Heineman havia conegut Cambó de l’època en què la firma belga tenia la concessió dels tramvies de Barcelona, entre 1907 i 1913, i en tenia bona opinió, de manera que va decidir comptar amb ell per a la gestió de l’electricitat argentina. Com en molts altres casos, la seu formal de l’empresa es va situar a Madrid, però el veritable centre neuràlgic era la Via Laietana de Barcelona, precisament a la Casa Cambó.

Més info: La troca Cambó (I): Els llargs tentacles d’un personatge cabdal

El dia clau va ser el 20 de febrer de 1920, quan a la seu del Deutsche Bank de Berlín es va signar el conveni de creació de la CHADE, en virtut del qual els actius de la CATE passaven a ser -si més no des d’un punt de vista teòric- de titularitat espanyola gràcies a una inversió mancomunada de tot un seguit de bancs espanyols. La data marca un punt d’inflexió en la vida de Cambó i també representa un gran alleujament per al gran capital alemany -representat el dia de la signatura pel magnat Arthur Salomonsohn, del Diskonto Gesellschaft- que veia com havien aconseguit salvar els seus actius de les urpes dels aliats.

La creació de la CHADE (Compañía Hispano Americana de Electricidad) marca un punt d'inflexió en la vida de Cambó i un alleujament per al gran capital alemany

Els principals compradors “teòrics” de la firma van ser un pool de bancs catalans, bascos i madrilenys, a més del mateix Cambó, i del seu amic Joan Ventosa Calvell, a qui ja coneixem de la primera part d’aquest article. Però entre els titulars de la companyia també figuraven una constel·lació de firmes d’arreu d’Europa, on hi havia la banca suïssa -probable tapadora dels capitals alemanys-, firmes britàniques i alemanyes, i la ja esmentada Sofina. Al consell d’administració trobem un bon grapat de catalans que treballaven conjuntament amb el tàndem Cambó-Ventosa. En primer lloc, hi destacava Claudi López Bru, marquès de Comillas (1853-1925), exercint de president. El càrrec de vicepresident havia quedat reservat a Cambó. Com a vocals hi havia Gonçal Arnús Pallós, amic i soci de Cambó, i propietari de la Banca Arnús-Garí; els germans Jordi i Josep Garí Gimeno (1886-1965), també titulars de l’entitat financera catalana; i com a secretari, Miquel Vidal Guardiola (1887-1961), advocat proper a la Lliga Regionalista. Sense ser català, però amb vinculacions amb el país hi havia Mariano de Foronda, home de confiança de Danni Heineman, que dirigia els tramvies de Barcelona. El seu rol al consell consistia a defensar els interessos de Sofina. El 1925, amb la mort de Claudi López, es va produir una reestructuració en virtut de la qual Cambó va passar a ser president i Heineman va ocupar la vicepresidència que aquest deixava lliure.

A partir d’aquí, la història de la CHADE és el relat d’un espoli continuat als argentins durant moltes dècades, gràcies a unes tarifes inflades de manera exagerada, uns serveis molt pobres i, sobretot, grans capes de corrupció que implicaven de ple els polítics locals. No cal aprofundir sobre l’activitat de la companyia a les dècades següents perquè és un tema prou documentat i qui ho desitgi podrà trobar informació abundant.

El canvi de mans de La Canadenca

En paral·lel a l’afer de la CHADE, però a aquest costat de l’Atlàntic, a Barcelona es va produir un fet transcendent com és que la històrica Barcelona Traction, Light & Power, o sigui, La Canadenca, canviava de mans. Aquesta companyia elèctrica, de la que tothom n’ha sentit a parlar ni que sigui per la vaga de 1919 que va servir d’empenta a la jornada laboral de vuit hores, tenia tant els centres de treball com els de producció a Catalunya, però la seu social a Toronto i és per això que la gent feia servir aquell gentilici com a denominació col·loquial. El vincle de l’empresa amb el Canadà era nul, però la legislació d’allà donava moltes facilitats per constituir aquests tipus d’empreses que requerien una gran inversió inicial. Sense entrar en detalls, podem resumir-ho amb què es permetia funcionar amb molt poc capital desemborsat i, en canvi, emetre una gran quantitat de deute. Un esquema extremadament palanquejat, molt propi del capitalisme salvatge del primer terç del segle XX.

Poc després d'adquirir la Barcelona Traction, la societat belga Sidro va incorporar-se al hòlding Sofina, de manera que Cambó consolidava els seus tentacles sobre la cobejada companyia elèctrica 'La Canadenca'

Com dèiem, la Barcelona Traction va canviar, aparentment, de mans per passar a ser propietat de la societat belga Sidro, un vehicle inversor dels banquers Alfred Loewenstein i James Dunn, entre d’altres, i que tenia una relació molt estreta amb la ja coneguda Sofina. La transacció es va dur a terme el 1923, i va resultar un canvi relatiu, atès que alguns dels homes que hi havia darrere Sidro havien participat a la fundació de la companyia elèctrica i per tant n’eren els principals accionistes. La importància de la nova estructura és que a partir d’aquell moment la major part de les accions de La Canadenca estarien agrupades en una única societat, i no pas disperses en moltes mans. Poc després d’adquirir la Barcelona Traction, Sidro va incorporar-se al hòlding Sofina, de manera que Heineman i Cambó consolidaven els seus tentacles sobre la cobejada companyia elèctrica catalana.

Val la pena fer una aturada en Loewenstein, perquè va ser un dels homes més rics i influents del món en el seu moment. El magnat Alfred Loewenstein (1877-1928) era un ciutadà belga de sang alemanya que va heretar del seu pare el talent per la banca. De ben jove, es va iniciar en la banca d’inversió, que és aquell segment del negoci que es dedica a buscar finançament per a grans projectes. Precisament, uns dels emprenedors a qui va ajudar van ser Frederick Pearson (1861-1915) i Carles Emili Montañès Criquillion (1877-1974) en el seu intent per constituir la Barcelona Traction. Fruit d’aquesta activitat de banquer, als anys 20 Loewestein es va convertir en un dels homes més rics del món.

La història de Loewenstein va fer un gir inesperat poc després, just el 4 de juliol de 1928, quan sobrevolava el Canal de la Mànega a bord del seu avió privat. Sense que s’hagin aclarit les causes, va obrir la porta que donava a l’exterior de l’aparell i va caure al buit. Una història que sembla sortida de les pàgines de la novel·lista Agatha Christie -molt de moda en aquella època- i que encara avui es manté sense solució. Accident, assassinat o suïcidi; totes les hipòtesis romanen obertes. Fins i tot alguns autors s’han aventurat a especular amb una possible mort simulada per tal d’allunyar-se d’uns negocis que, segons algunes fonts, s’atansaven perillosament a la fallida.

Cambó com a ministre d'Hisenda va intentar augmentar la recaptació fiscal pel consum del tabac, fet que va suposar un enfrontament amb Joan March, que, a canvi, li trauria 'La Canadenca'

Passarien els anys, però un fantasma del passat s’interposaria a la carrera triomfal de Cambó en el món dels negocis. Quan el 1921 l’empordanès va ser nomenat ministre d’Hisenda del govern espanyol, la seva primera mesura va ser intentar augmentar la recaptació fiscal pel consum de tabac, que majoritàriament estava en mans de contrabandistes. Això va suposar el primer enfrontament entre Cambó i Joan March Ordinas (1880-1962), gran capitost del contraban de tabac. El mallorquí no oblidaria mai la ingerència de Cambó als seus negocis.

Aquest fantasma del passat reapareixeria després de la Guerra, perquè durant la dècada dels anys 40 s’encetaria un procés que ha passat a la història del dret i les finances: l’assalt a la Barcelona Traction per part de Joan March i els seus homes, entre ells l’hàbil Carles Montañès, que havia estat el veritable impulsor del projecte i que, progressivament, havia anat quedant apartat de la firma. La Barcelona Traction arrossegava un llarg historial de reestructuracions de deute causades per la incapacitat de pagar els interessos acordats a les obligacions emeses, però el que es va produir a partir de 1939 -relacionat també amb la dificultat de disposar de divises després de la Guerra Civil- portaria cua. Qui va veure l’oportunitat va ser Montañès, i aquest va recórrer a March per proposar-li un pla.

El primer pas va ser acumular tantes obligacions com fos possible -comprades a un preu molt rebaixat atesa la situació de la companyia- per després presentar-se davant de la justícia i reclamar la declaració de fallida de la firma per impagament del deute. El jutjat escollit per interposar la demanda no va ser casual: March i els seus homes tenien una relació molt propera amb el jutge de Reus, que és on es va presentar la sol·licitud de fallida, i aquest la va acceptar sense problemes. Quan Heineman es va assabentar de la maniobra -poc abans de la declaració de fallida- va contactar amb el seu fidel Cambó, per mirar de constituir un front i defensar-se de l’atac del mallorquí, però aquell li va dir que si March s’havia proposat fer-se amb el control de La Canadenca, no valia la pena intentar defensar-se. O sigui, llançava la tovallola. Amb la pèrdua de La Canadenca, Cambó perdia una de les joies de la seva corona. Poc després, el 1947, moriria a Buenos Aires en les circumstàncies que vam explicar al començament d’aquest relat. Si abans, relatant els avatars de la CHADE, hem comentat que existeixen nombrosos treballs històrics que en parlen, ara, referint-nos a la fallida de La Canadenca podem assegurar que la quantitat de publicacions és encara molt més abundant, de manera que qui tingui curiositat per esbrinar els detalls, trobarà molta informació.

Sobre la CHADE i, en general, sobre els negocis de Cambó hi ha força obra publicada. Són molt recomanables els llibres de Borja de Riquer i Francesc Cabana, així com les investigacions de Bartomeu Mestre sobre la seva mort.

Més informació
La voladura d'un club
Enyorades caixes d'estalvis
Abertis i les autopistes
Avui et destaquem
El més llegit