El més increïble de la participació d’Espanya a la guerra d’Ucraïna és que mai no hi ha hagut un debat públic sobre si la ciutadania hi està d’acord o no. Dues campanyes electorals seguides i no se n’ha parlat gens d’aquesta guerra, tot i que hi estem abocant milions d’euros a costa dels nostres serveis públics, de les nostres factures energètiques i de l’augment del cost dels nostres aliments.
Un debat públic és fonamental perquè després de més de divuit mesos de guerra a Ucraïna, l’ONU diu que hi han mort uns nou mil civils, però el nombre de víctimes militars d’un bàndol i l'altre es compten per molts milers més. I no parlem dels ferits, els vuit milions de refugiats, els projectes de vida destrossats, les ciutats i pobles fets runa.
Espanya, com la resta de països europeus, està dedicada a posar llenya en aquest foc que mata els ucraïnesos. I diguem-ho tot, mata de gana els ciutadans dels països més pobres, perquè l’origen i les rutes dels cereals que rebien s’han distorsionat. No oblidem tampoc que és aquesta guerra el que també ens empobreix a nosaltres, la majoria dels europeus. Si per reclamar que es posi fi a aquesta guerra immediatament no en tenim prou amb l’immens dolor i la terrible destrucció d’Ucraïna, pensem almenys en les nostres butxaques.
"No oblidem tampoc que és aquesta guerra el que també ens empobreix a nosaltres, la majoria dels europeus"
Fins ara, Europa ha destinat 15.300 milions d’euros a reforçar la capacitat de les forces armades ucraïneses. Això només és una part dels setanta-set mil milions d’euros que la UE reconeix haver destinat a Ucraïna des que va començar la invasió russa del país. Aquests diners no cauen del cel, surten de les nostres butxaques perquè venen dels impostos que paguem.
Tot i l’estratosfèrica inversió en armes i en ajut divers a Ucraïna, en realitat no hi ha un control gaire estricte de l’ús d’aquests diners i tampoc no sabem si les armes que envien els governs europeus són realment útils perquè l’exèrcit ucraïnès avanci al camp de batalla. Fa mesos que es parla d’una ofensiva ucraïnesa que, pel que hem vist fins ara, sembla més propaganda que altra cosa. A més augmenten els experts que diuen que Ucraïna està perdent la guerra. Així i tot tampoc la deu guanyar Rússia que acaba de pujar l’edat de reclutament dels seus soldats als 30 anys. El més paradoxal és que, els dirigents europeus que podrien posar fi a aquesta catàstrofe, s’encaparren a alimentar-la sense preocupar-se per la factura i els negatius efectes que causa als seus ciutadans.
La factura creix cada dia. Per aquest any i el que ve, la UE ha promès més de mil milions d’euros perquè Ucraïna reconstrueixi escoles i hospitals. També hi haurà diners per la salut mental i la integració social d’aquests ucraïnesos que s’han quedat sense família, sense casa, sense poble i pràcticament sense país, les víctimes d’aquesta bogeria bèl·lica.
"Les sancions sembla que han afectat menys l’economia russa que les empreses i ciutadania europees"
A causa de la forassenyada i equivocada invasió d’Ucraïna, Rússia i el seu president Vladímir Putin s’han convertit en l’enemic a abatre. La Unió Europea ha engegat onze paquets de sancions per castigar-los. Fins ara, però, aquestes sancions sembla que han afectat menys l’economia russa que les empreses i ciutadania europees. Fixem-nos, si no, en la factura energètica.
El 2021, la Unió Europea importava el 83% del seu gas natural de diversos països per generar electricitat, calefacció domèstica i fer funcionar els processos industrials. La quota de mercat de Rússia era quasi del 50%, però entre gener i novembre de 2022, les sancions la van fer va disminuir fins a representar un 12,9%. Tot i que Europa ha reduït la seva demanda de gas natural i millorat l’eficiència, continua necessitant aquest producte i ha substituït la importació del gas rus pel Gas Natural Liquat (GML) dels Estats Units. Els americans es preparen per fer el gran negoci: han doblat les seves exportacions de GNL a Europa i s’han convertit en el seu segon proveïdor després de Noruega. D’Espanya, ja en són el primer proveïdor.
El problema principal amb aquest canvi és que el GNL dels Estats Units es paga un 40% més car que el de Rússia i això afecta negativament els països europeus i a les nostres butxaques com a consumidors, sobretot a Espanya. A més, aquest gas que s’obté a partir del fracking o fractura hidràulica té un impacte negatiu en el medi ambient i està prohibit a la major part d’Europa.
Ara la pregunta és: hem substituït la dependència energètica de Rússia per la dels Estats Units?. Això el temps ho dirà, però el que ja és un fet és que els ciutadans d’Espanya com els dels altres països de la Unió Europea no fem un bon negoci amb aquesta guerra. Hem pagat i paguem l’energia a preu d’or i tot s’ha encarit. Les famílies amb menys recursos i les petites i mitjanes empreses són les més perjudicades.
Segons dades del Consell de la Unió Europea, des del començament de la crisi de l’energia, el setembre de 2021, els països de la UE han assignat i destinat 758 bilions d’euros per protegir els consumidors de l’increment del cost de l’energia. A més, tota Europa ha incrementat la seva despesa militar i s’ha compromès en l’increment de la producció d’armes.
"La factura que paguem per aquesta guerra és inacabable i és lícit preguntar-se: no sortiria més barat invertir en un acord de pau que garantís la seguretat i l’estabilitat a tota Europa, incloses Ucraïna i Rússia?"
Recordem-ho, però, els diners d’Europa surten dels nostres impostos que es podrien haver invertit en escoles, sanitat o cultura, si els dirigents no estiguessin entossudits a resoldre el conflicte amb violència. Mentre la gent corrent pateix, els darrers balanços fets públics mostren que les empreses energètiques veuen com s’han disparat els seus beneficis i també els dels bancs. Per lluitar contra la inflació, el Banc Central Europeu ha fet pujar el preu del diner i ara els bancs espanyols cobren més cares les hipoteques, però no ens donen interessos més alts pels diners que hi tenim. D’aquí els seus beneficis.
La factura que paguem per aquesta guerra és inacabable i és lícit preguntar-se: no sortiria més barat invertir en un acord de pau que garantís la seguretat i l’estabilitat a tota Europa, incloses Ucraïna i Rússia? Quan acabi aquesta guerra, tots dos països continuaran sent a Europa. Per tant, cal un acord de pau que és complexa però no impossible. Per desgràcia, els actuals dirigents europeus, seguint el lideratge dels Estats Units, no solament no fan res per aturar aquesta guerra, sinó que es dediquen a desacreditar els dirigents que proposen una negociació per posar fi al conflicte.
La proposta de pau de la Xina, l’intent negociador del president del Brasil i els esforços pel diàleg de Turquia han estat desestimats per l’OTAN, la Unió Europea i els Estats Units. Tots els conflictes acaben en una negociació, com més aviat s’aturi la guerra i es comenci a parlar, més aviat acabarà el patiment dels ucraïnesos. Mentrestant, s’inflen les empreses d’armes, les energètiques, els bancs i es desinflen les nostres butxaques.